Dolça amargor

He conegut persones bones, però encara no conec cap sant. En aquest embolic de món, si mostres empatia és fàcil que et prenguin per idiota. Un món amb molta gent, però que està muntat per competir, no per sumar. Supervivència en diuen.

Jo de sant no en tinc res -el llistó estaria massa baix-, però sempre m'he alegrat dels triomfs dels altres. Ja sigui per sort (un "amic" que es deslliura de la mili obligatòria) o per esforç (veure la parella lluitar i aconseguir aprovar oposicions amb una força de voluntat quasi inhumana).

Sols que et tingui afecte, tens el meu suport i la teva victòria m'emociona tant com si fos la meva.

Però no deixa de fer-me pensar que, si els altres ho han fet, ¿Perquè jo no? Elles i ells s'han proposat uns objectius i els han assolit ¿On estava en el moment de decidir actuar? ¿No és trist sentir que no mereixes triomfar? Què està bé alegrar-te pels altres, però ¿I tu? ¿No mereixes ser feliç? ¿Fins a quin punt has arribat que sembles prioritzar els desitjos dels altres als teus?

¿Per què els meus èxits semblen estar eclipsats, oblidats?

Dolça amargor. Com quan explicava acudits als companys de classe i ningú reia. Quan fent un esforç contava el que sentia i quedaven les paraules en un buit que feia que guardés silenci i les amagués. Sentiment que cap de les coses que m'interessaven eren importants.

I és potser això, que vull que els altres progressin, que fa que no entengui per què no he percebut el mateix. 

Continuo alegrant-me dels triomfs dels altres. Desitjo el millor per qui estimo i he estimat. Però m'he de recordar cada dia que, com jo, ningú m'estimarà.