Caminant per la platja

Com ja sabeu, un dels grans problemes que tinc quan surto a fer cames pel camí de la platja és que l'oxigen entra pel meu cervell i fa estralls. Ahir va ser una caminada bona, tant, que es va convertir en força estona de córrer. Avui també hi he anat però el mal ja estava fet. Ai las.

Preguntes per dur al camí de la platja:

Per què els ciclistes tenen predilecció per passar per on els diu que no passin?

Per què alguns ciclistes pensen que els caminants son toca collons a peu?

Si un indicador diu "minorar la marxa", què no s'entén?

Per què passen pel teu costat com si el mon s'acabés darrere el seu cul?

Com pot un ciclista de cames treballades treure tal quantitat de mucositat del nas fins plantejar-me seriosament vomitar?

Es possible córrer, parlar i mocar-se amb els dits sense tacar-se?

Homes, si pixeu al camí per una imperiosa necessitat, perquè no dissimuleu una mica? Cal posar els braços en gerra i mirar-se avall?

Allò que es veu a l'horitzó és la Castor? Cagün san florentino

Per què no hi ha un bar a la platja durant l'hivern?

Pronador, supinador o joquesequé?

Jo no soc perfecte, però mira que tu

Ens veiem cremant bambes (o estossegant).

Aquell que tot ho sap

Soc i vaig ser un mal estudiant. Si per exemple tenia un examen d'història, dos dies abans era capaç de començar a llegir "El Quijote" enlloc de fer la feina. Però tranquils, un cop acabada la prova deixava la lectura d'aquell tros de llibre aborrit i sobrevalorat fins la propera ocasió. 

Confesso que no he llegit mai sencer "el Quijote" tot havent presentat un treball a classe. Què voleu? "Lectura i obligatòria" em fa perdre l'interès!

De totes maneres, literatura era la meva assignatura favorita. Una de les coses que hi vaig aprendre de llegir llibres va ser que, per poder ficar-se i dir el nom del porc a algú, primer s'havia de dir alguna cosa dolenta teva. O bé, al final del llibre, deixar anar alguna cosa que et lliurés de que et trenquessin la cara pel carrer.

Jo he dit que era un mal estudiant. Vale? 

Tots tenim un conegut (generalment home, vés a saber perquè) que sap de tot i més. Jo no dubto que hi hagi gent molt preparada però posar en dubte els raonaments d'algú que ha treballat i estudiat a consciència una matèria, és una forma indigne de relacionar-se amb els demés. Penso que es pot donar opinió, escoltar, o com a mínim, fer veure al teu altri que podrien ser les coses d'un altre manera, però sense intentar convèncer que tot i els anys d'estudi i feina, aquest amic o conegut vol que pensis que ets un ignorant.

Queda dit.

Al quinapocafeina vas!

Ha estat un estiu intens d'entrevistes de feina. De manera que he hagut d'aturar el ritme -espero no haver-me equivocat un altre cop. Però, sabeu? ja n'estic fins els collons d'anar per la vida pensant si m'equivoco o no. Endavant i ja està- doncs semblava una baldufa.

Si bé quan vaig començar amb el "quinapocafeina" no hi havia manera de treballar, ni de fer una simple entrevista, ara la cosa ha canviat. Fins i tot he anat a fer-ne sense tenir ganes. Però -sempre n'hi ha un de però- com que soc fidel a la meva idea "si em truquen hi vaig" passa el que passa.

Com diem per wassap: jajajajajajaj

Em citen per una entrevista a les quatre de la tarda en un poble del Baix Llobregat que comença per Sant i acaba per Feliu. El lloc de la entrevista és una casa cantonera, de bonica façana, amb aspecte antic i ben situada a la carretera nacional.  

Cosa inhabitual en mi, entro 5 minuts tard. La recepcionista em fa esperar deixant-me donant voltes per la recepció. Vesteixo amb camisa i pantaló negres.

Després d'uns 5 minuts, una persona que ja tenia jo "calada" -soc un tafaner- s'acosta a la recepcionista i li pregunta quelcom. Escolto que aquesta li respon "aquel que va de negro". Em fa gràcia perquè ella, la entrevistadora, també va tota de negre. Sense presentar-se, em fa passar dins un despatx. Està molt constipada i s'ha de mocar, es clar. .

Minut 1: em diu que ben bé no sap que vol ni qui vol. Que no ho te clar i que, quan ho tingui, ja em dirà algú. Es moca. Demana perdò (per mocar-se).

Minut 2: Es moca (ja sense perdó).

Minut 3: Es moca i surto amb la sensació de pressa de pèl (que no tinc).

No devia fer el pes. No em crec que siguin tan idiotes. No em vull imaginar que pensin que ho soc tant. Però vaig pensar: aquesta es digne del quinapocafeina.

Vigileu amb el fred.

Salut!

Passar el mort

Quan un de jove es sentia revolucionari, sense saber ben bé perquè, sempre pensava que la gent més gran havia fallat enormement i no havia intentat fer res per canviar la dinàmica destructiva d'aquesta societat. Ara, jo soc el gran i m'avergonyeixo de passar als meus descendents aquesta decadència; aquest món injust i violent que miris per on el miris fa pena.

D'un en un semblem intel·ligents. En massa, som idiotes.

Passem el dia a dia despistats, més amoïnats pels "grans" programes de la tele o per una pilota que per exigir justícia (les seccions d'esports dels informatius son exageradament llargues i vomitives. De fet, els informatius són tot menys informació).

Les masses sempre esperant entreteniment. A que algun heroi vingui a resoldre els nostres problemes perquè nosaltres estem massa cansats o ocupats i no ens volem perdre el quart partit del segle d'aquest any (que fan per la tele, pagant).

Una primera mesura que faria seria tirar murs. Encara no he escoltat cap partit polític que digui obertament que s'ha de permetre el pas de totes les persones lliurement. Clar, això és impopular i restaria vots. Per què no poden passar fronteres els immigrants que busquen viure? Qui de nosaltres no ho faria? Ui, no, allà no em deixen passar perquè ells son més guapos i llestos. Culpable. Em quedo aquí i em moro ara mateix.

De què els protegeixen? De nosaltres? De la nostra passivitat com éssers humans? Per mirar a un altre costat quan humilien algú? De la nostra impotència per canviar les injustícies? Per la nostra acceptació de polítiques inhumanes dels fills de puta que ens governen?

Ui, he dit una paraulota però, perdoneu, han donat mostres suficients que els importa una merda la nostra existència. I el cas és que els va bé: augmenta la xenofòbia i el recolzament electoral a les seves malifetes amb arguments com que cal combatre immigrants. 

Votants, sou idiotes o què? Immigrants ho som tots!

Una de futbol i coses importants

Amb el pas del temps hi han coses o successos insignificants que esdevenen exemples o lliçons. Jo soc un dels que acostumo a emprenyar als meus amb anècdotes i historietes dels llocs per on passem; fins el punt que, la veritat, per les cares que veig o per baixades d'ulls, m'adono que o bé ja ho he recordat abans o bé es una autentica parida.

Una cosa bona de la vida és que si ets prou despert, de tot n'aprens. Ara, quan noto que les meves paraules no son ben rebudes per l'auditori, intento escoltar-me. I, sabeu? molts cops no puc continuar el relat perquè és dolent. Absurd no, ja m'agradaria! sinó dolent.

Quan passo per davant de la meva antiga escola, faig memòria als meus fills d'un gol importantíssim que vaig marcar allà. Els hi he dit tants cops que ja em fan callar abans d'arribar al pati de l'escola. 

Era l'hora del pati. A boca de canó vaig fer un xut que el porter no va poder aturar. GOL. La porteria eren dos arbres que encara avui dia hi son, com muts testimonis del temps. El resultat, el de menys. El partit, entre companys de classe. El gol, el meu únic gol en 5 anys d'escola.

Ep, i orgullós. Dubto que hi hagi golejadors recordin tant un gol com jo el meu.

Escrits que semblen mapes cartogràfics

Quan em diuen que faig una lletra molt lletja m'agrada respondre que la meva generació començava l'escola als 6 anys. Una resposta estranya que acostuma a fer la seva funció; si bé genera altres preguntes del tipus: "ets curt de gambals?"

Puc afirmar que la meva lletra ha estat dolenta des de sempre (el tema dels "gambals" ho deixem per un altre dia); indesxifrable per a mestres, companys de feina, jo mateix, segurament en Rajoy i també, el meu pare. Un dels màxims interessats en fer-me fer cal·ligrafia.

Quina gràcia la cal·ligrafia. Què avorrida de fer i què inútil. Vinga omplir quaderns -per a nens sempre més petits- resseguint lletres fetes amb línies de punts i amb la finalitat real d'acabar fent la mateixa lletra de sempre.

Aquella O amb aquell ridícul rinxol al costat superior esquerre...

Però com que de jove m'agradava inventar històries -no busqueu perquè ho he llençat tot-, tenia una bona col·lecció de fulls plens de gargots amb faltes ortogràfiques i mala utilització de la gramàtica (en especial, els verbs). Amb el temps i dedicació, vaig arribar a escriure una ratlla quan anava una "m" o una "n" (si, clar, la ratlla era més curta si era una "n" i més llarga si...vaja, ja ho entens, oi?). Un compendi viu que segurament avisava que el meu cervell era jove i en plena maduració/formació (si bé, per lent, crec que encara no ha acabat).

Amb el temps i la ciència, ara escric per ordinador. I aquí és quan la cago. Per què no tinc excusa si faig faltes ortogràfiques (una de dues, o no se com utilitzar el Word o bé la mandra m'impedeix repassar els meus propis escrits) i els error gramaticals els haureu d'anar descobrint vosaltres.

La llagrimeta final: a vegades he sortit d'una llibreria amb l'enyor de comprar-me un bolígraf. Jo que més d'una vegada havia rebut com a regal una ploma per escriure les meves dèries.

Els documentals de la 2

Va, barrejau tot.

Ahir vaig veure un documental de la 2. Tot sencer. Reconec que, quan ja portava mitja hora, se'm va fer una mica repetitiu i pesat. Però va aconseguir fer rutllar el meu cervell (si ets el meu veí ara entendràs aquell soroll de motor sense oli) i vaig formular la següent pregunta/afirmació científica: per què no podem substituir totes les programacions de merda (violència verbal, física, vergonya aliena, etc) per documentals que ens facin estimar on vivim i preguntar-nos què podem millorar o al menys no desfer? Aquesta espècie, de la qual en soc un bitxo, imita el que veu, i si el que veu es merda i estupidesa...tatxant!!

Ara ho barrejo, ara.

España no té govern. Dues eleccions amb uns resultats semblants, que farien gaudir a qualsevol persona amant dels ideals de la dreta més dretana. Ara si que sembla que poden formar govern, ara no, ara si...ara et dono un grup propi, ara no...

I em pregunto: això d'ara al Parlament, no serà una cortina de fum que faci "obligar" a les forces de la dreta española (PP, PSOE, C'S) a formar gobierno? I tant amples i indignats?

Ara tens grup propi.

Barbaritats inhumanes.

No aprenem. No volen que aprenguem. Hi ha qui no vol aprendre. Hi ha qui està orgullós de ser un ximple ignorant.

Quan veig les imatges dels refugiats deixats a la seva sort, no deixo de pensar en els exiliats que van anar a parar a les platges de la Catalunya nord. Humiliats, vexats, aniquilats. Oblidats.

Cada família té les seves histories que explicar. La meva té un avi que va estar al camp de concentració de Argelés sur mer. Un avi que mai va voler explicar rés. Unes platges que vaig visitar amb angunia doncs la meva ment em passava imatges d'aquells fets. I la angunia es fa forta quan veig que la història es repeteix en altres llocs i altres famílies. Un, dos membres, tots. El mateix oblit i menyspreu.

Però el que m'ha fet escriure és que m'he trobat amb gent, i no poca, que viuen en aquest mateix món, però que justifiquen aïradament el seu odi als refugiats. Que els culpabilitzen tant de la seva situació com d'altres coses com la inseguretat ciutadana o l'atur. Gent que seria feliç eliminant-los. Gent que, per la seva ideologia contraria a la humanitat, els qualifico d'ignorant, inhumana, adoctrinada, repugnant i estúpida.

  

Com poden justificar-se les mentides? Com poden posar-se en el bàndol dels que aixafen? Com poden utilitzar l'odi contra gent indefensa que sols vol viure? No es estrany que siguin capaços de justificar qualsevol genocidi. 

Com poden atacar una mare que va perdre el seu fill en els atemptats del 11M i va tenir el coratge de demanar justícia? 

Com poden mirar als ulls dels seus fills i no ser sensibles? On cony s'han criat? Què els hi diuen? Que vindrà algú a prendre'ls tot? Que el món és seu i no de tots?

Au va.

Un lloc estrany aquest

Es fa tard. 

No ens adonem i estem vivint la vida. Entre enganys i una intolerant educació anem passant la infància. Uns amb més mitjans que altres; amb més alegria o cap. 

Adolescència. La majoria hi arribem sense saber on tenim la mà dreta o, per descomptat, l'esquerra. Adoctrinats. Alliçonats. Equivocats. Amb l'única expectativa de treballar, guanyar diners i gastar-los com sigui (a ser possible sense pensar). Els nostres herois/referents, aquells que sempre surten pels mitjans de comunicació, gent que no li ha calgut cap esforç per tenir-ho "tot" i ser "admirada" segons les ensenyances. 

El missatge es clar: no estudiïs, no t'esforcis, mira que bé funciona la ignorància, no lluitis, beu, deixat anar.

I ens fan anar ràpid, tant, que es diria que tenen pressa per enterrar-nos. No els importa. Sols moure la maquinaria, el seu invent, mentre els més desperts cerquem respostes sense obtindre'n gaires perquè la nostra formació obliga a fer al cervell una cosa per la qual ha estat desconnectat: pensar. I la vida és més bonica i fàcil sense pensar.

Qui cony ens fa viure així? Per què ho permetem? Per què ho perpetuem? Nosaltres en tenim una bona part de culpa i una minoria se'n aprofita. Qui son? Què han trobat per fer-nos ser així? Son immortals o uns extraterrestres? Som definitivament idiotes o ens cal un títol per penjar a la pared?

El problema és que ens fan creure que a una gran majoria no ens importa que ens enterrin demà (segur que trobem a qui ja li va bé). Que continuem la nostra vida sense cercar explicacions. Que estudiem els llibres que volen que llegim. Que ni sens acudeixi escriure'ls. Que siguem bons creients i acluquem els ulls. Que siguem capaços de delegar-ho tot a algú que no coneixem i que, per dir-ho d'alguna manera, regenta la funerària.

Deixem passar la nostra existència amb una inconsciència immoral i absoluta. Quina gran decepció estar en aquesta vida i acceptar les regles del joc injustes. 

No val rendir-se. Vergonya!

Bàsquet i filosofia.

Dos partits de bàsquet van ser clau per formar la meva filosofia de vida; en general i en particular. No cal dir que no em vaig adonar del significat en aquell moment doncs la meva infància era prou feliç com per no pensar en res. I ara aniria molt més enllà però no vull dir-me idiota davant de tots vostès.

Primer partit. 
No recordo l'any però devia ser pels 70. Lloc: Palau Blaugrana. Els Globetrotters com equip local amb la seva estrella: Lemon. Un nom que no he oblidat mai. Com ens va fer riure amb la seva xerrameca i anar amunt i avall de la pista cercant complicitats a les graderies. Un crac!

Què en vaig treure? Que cal alegria i somriure. En aquella època em costava menys i, amb el pas del temps, ho vaig anar oblidant. Ara, quan entro a treballar, el primer que faig es posar-me un somriure a la cara. El temps ja s'encarrega de treure-me'l.

Segon partit: 
Tornem als 70. Palau Blaugrana, partit de lliga espanyola Barça - Estudiantes. Si l'equip madrileny perdia baixava a segona. Va ser un escàndol vergonyós, amb els grisos protegint uns arbitres més que comprats. Increïble a ulls d'infant. Jo crec que de l'espectacle, la meva germana va decidir no portar-nos més al Palau. 

L'endemà, a la Vanguardia -el diari que llegien els avis- vaig cercar la noticia del partit per fer-me passar la indignació davant la injustícia. I no. Allà deien que la victòria del Estudiantes era sorprenent. Ni jugades estranyes, ni arbitres venuts, ni policia dintre de la pista, ni rés.

Tinc gravada la imatge d'un home escrivint a peu de pista en una llibreta i m'imagino que era el "periodista" del diari. Quins collons, allà estava comprat tothom!

Què en vaig treure? Res en aquell moment. Però ara, si. Tot forma part d'un negoci on no tenim dret ni a les engrunes. El món gira ràpid i mirem cap el lloc equivocat. Fan el que volen mentre en la nostra candidesa com a molt ens enfadem, ens desfoguem a les xarxes socials, mentre i diaris, ràdios i TV parlen per qui els paga. I no sabem passar d'aquí. Volen que pensem que no podem passar d'aquí.

No vull estar en aquest negoci. No vull continuar fent l'idiota. I ara no parlo de bàsquet.

Polítics i mags.

Si, ho sé, a bones hores us escric.

Porto dies intentant fer públiques les meves idees polítiques davant l'espectacle actual. I una gran onada de vergonya aliena m'ho impedeix. Recordo allò que algú va dir: 

"d'un en un semblem intel·ligents però quan formem una massa som un munt d'idiotes". 

Ens estan fotent d'hòsties per tot arreu i sembla com si l'únic que volem es encimbellar qui ens ha de continuar robant. Si, si, continuar. Perquè tant se val si ja ho feia, amb l'ajut dels seus "enemics". I tant se val si només mira per ell perquè diu que...

Em sento tant imbècil. Ho deixo aquí.

Estimats Reis Mags. Com que sou mags ja ho deveu saber, però em sento obligat a fer una declaració pública de la meva mala forma d'actuar amb vosaltres (ep! no us penseu ara que sou la hòstia. Una mala manera d'actuar potser especial amb vosaltres, però en tinc també en general per tothom).

Grrr.

Soc un egoista des de sempre. La nit de reis, neguitós i potser poruc, esperava ansiós els vostres regals. Si, si, egoista i molt. Com sinó seria que, encara ara, conec els vostres noms però no sé qui sou. 

Tinc tres noms, que no vull dir, i desconec quin és el ros, el negre i l'altre. No m'importava ni m'importa. De petit la meva curiositat moria amb l'arribada dels regals. De gran, la missió de consumir ja ho aixafa tot.

I encara ara ho desconec, que ho sapigueu.

I no patiu. M'agrada el carbó.