Al quinapocafeina vas!

Ha estat un estiu intens d'entrevistes de feina. De manera que he hagut d'aturar el ritme -espero no haver-me equivocat un altre cop. Però, sabeu? ja n'estic fins els collons d'anar per la vida pensant si m'equivoco o no. Endavant i ja està- doncs semblava una baldufa.

Si bé quan vaig començar amb el "quinapocafeina" no hi havia manera de treballar, ni de fer una simple entrevista, ara la cosa ha canviat. Fins i tot he anat a fer-ne sense tenir ganes. Però -sempre n'hi ha un de però- com que soc fidel a la meva idea "si em truquen hi vaig" passa el que passa.

Com diem per wassap: jajajajajajaj

Em citen per una entrevista a les quatre de la tarda en un poble del Baix Llobregat que comença per Sant i acaba per Feliu. El lloc de la entrevista és una casa cantonera, de bonica façana, amb aspecte antic i ben situada a la carretera nacional.  

Cosa inhabitual en mi, entro 5 minuts tard. La recepcionista em fa esperar deixant-me donant voltes per la recepció. Vesteixo amb camisa i pantaló negres.

Després d'uns 5 minuts, una persona que ja tenia jo "calada" -soc un tafaner- s'acosta a la recepcionista i li pregunta quelcom. Escolto que aquesta li respon "aquel que va de negro". Em fa gràcia perquè ella, la entrevistadora, també va tota de negre. Sense presentar-se, em fa passar dins un despatx. Està molt constipada i s'ha de mocar, es clar. .

Minut 1: em diu que ben bé no sap que vol ni qui vol. Que no ho te clar i que, quan ho tingui, ja em dirà algú. Es moca. Demana perdò (per mocar-se).

Minut 2: Es moca (ja sense perdó).

Minut 3: Es moca i surto amb la sensació de pressa de pèl (que no tinc).

No devia fer el pes. No em crec que siguin tan idiotes. No em vull imaginar que pensin que ho soc tant. Però vaig pensar: aquesta es digne del quinapocafeina.

Vigileu amb el fred.

Salut!