Quan
em diuen que faig una lletra molt lletja m'agrada respondre que la
meva generació començava l'escola als 6 anys. Una resposta estranya
que acostuma a fer la seva funció; si bé genera altres preguntes
del tipus: "ets curt de gambals?"
Puc
afirmar que la meva lletra ha estat dolenta des de sempre (el tema
dels "gambals" ho deixem per un altre dia); indesxifrable
per a mestres, companys de feina, jo mateix, segurament en Rajoy i
també, el meu pare. Un dels màxims interessats en fer-me fer
cal·ligrafia.
Quina
gràcia la cal·ligrafia. Què avorrida de fer i què inútil. Vinga
omplir quaderns -per a nens sempre més petits- resseguint lletres
fetes amb línies de punts i amb la finalitat real d'acabar fent la
mateixa lletra de sempre.
Aquella
O amb aquell ridícul rinxol al costat superior esquerre...
Però
com que de jove m'agradava inventar històries -no busqueu perquè ho
he llençat tot-, tenia una bona col·lecció de fulls plens de
gargots amb faltes ortogràfiques i mala utilització de la gramàtica
(en especial, els verbs). Amb el temps i dedicació, vaig arribar
a escriure una ratlla quan anava una "m" o una "n"
(si, clar, la ratlla era més curta si era una "n" i més
llarga si...vaja, ja ho entens, oi?). Un compendi viu que segurament
avisava que el meu cervell era jove i en plena maduració/formació
(si bé, per lent, crec que encara no ha acabat).
Amb
el temps i la ciència, ara escric per ordinador. I aquí és quan la
cago. Per què no tinc excusa si faig faltes ortogràfiques (una de
dues, o no se com utilitzar el Word o bé la mandra m'impedeix
repassar els meus propis escrits) i els error gramaticals els haureu
d'anar descobrint vosaltres.
La
llagrimeta final: a vegades he sortit d'una llibreria amb
l'enyor de comprar-me un bolígraf. Jo que més d'una vegada havia
rebut com a regal una ploma per escriure les meves dèries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.