Embolicar.

Sempre he pensat que, d'haver nascut en un altre lloc, parlaria, escriuria, pensaria i estudiaria en la llengua d'allà. Dubto molt que, des dels meus ulls d'infant, m'hagués oposat a les ensenyances dels meus professors, tot intentant convence'ls de la meva necessitat vital de no aprendre, per exemple, un determinat idioma. 

Però la política es la ciència de posar en desacord la gent que té en comú el estar vivint en un lloc determinat i en el mateix moment. Una meravella com aquesta, que actua com nexe d'unió entre nosaltres, no interessa als que volen continuar vivint "del cuento". Bé, m'equivoco un altre cop. Si els interessa, per barallar-nos i viure la vida amb materialitat.

Què hi farem. Pensen que quan més tinguin seran millors i, de pas, nosaltres pitjor.

Les persones, per molt que no ho vulguin algunes, son persones parlin com parlin, sentin el que sentin, i es creguin el que es creguin. Encara no en conec cap millor que altre.

Així, mentre uns ens ensucren dient-nos que som diferents i més guapos -per després fer-nos ganyotes quan saben que no els mirem- altres parlen d'imposicions. Els uns diuen que es senten menystinguts i els altres que també però al revés. Es dir, queixar-se perquè cal queixar-se. Voler el que té l'altre i amagar el que un té. Faltar-se al respecte. Cercar problemes on no n'hi han. 
Amb aquesta forma de ser, que fàcil ho tenen els que viuen de nosaltres. 

 

El quinapocafeina va néixer de no tenir-ne. La meva professió és una més de les que pateix la crisi, amb l'agravant, que és una tasca que necessita de la pràctica, del fer diàriament, d'evolucionar. 
Sembla que la feina està lluny. Si em veies obligat a emigrar, aprendria del lloc que m'acull. No m'enfrontaria als locals per mantenir la meva barretina. Aprendria, viuria. 
I parlaria de Catalunya, el meu país, amb ulls d'un ciutadà, no d'un polític.