El del tren.

Vaig pujar al tren i vaig poder asseure'm al costat de la finestra que sempre m'ha agradat més, el dret. No hi havia massa gent dins el vagó a aquella hora d'aquell dia de temps mig plujós. Unes condicions que, coincidireu amb mi, no convidaven a viatjar en cap cas.

El trajecte a fer no era massa llarg. Donava el temps necessari per deixar la ment en blanc i fer una repensada com qui fa una petita becaina. 

Transportat com en un somni, em vaig adonar que estava absolutament decidit a acceptar per sempre la meva condició d'aturat. I que no treballaria més en la meva vida -quinapocafeina!- quan, de sobte, va succeir:

Va entrar al vagó un jove d'aspecte normal. Vestia normal i caminava normal. Semblava normal. Va començar a repartir unes targetes entre els viatgers de manera ràpida, sense dir ni una paraula, en misteriós silenci. Sense fer tampoc una mirada als ulls. 

En la tarja deia que era un funcionari sense feina estable. Que sols treballava fent suplències. Que la seva dona tenia treball i que gràcies a això, podien anar fent. En definitiva, la qüestió era que demanava l'ajuda econòmica de tots els que compartien vagó i trajecte amb ell.

Va tornar a passar entre els viatgers recollint les targes i esperant l'almoina. La seva expressió corporal era trista, però no deixava de ser normal, dons donava tot l'aspecte d'estar en harmonia tot ell. 

Ai las!

La meva condició de pocafeina em dona forces per criticar-lo. Al marge d'entrar a valorar la conveniència del lloc escollit per demanar almoina (un tren de trajecte interprovincial. Quines ganes de gastar-se diners viatjant) aquest jove tindria que adonar-se'n que la seva història no "cola". Dubto que un funcionari, per molt desesperat que estigui, utilitzi les targes explicatives de la seva penúria econòmica repartides com qui dona targetes de visita. Però el més fomunt es que una majoria de viatgers, segurament, podríem demostrar-li que gaudim d'una situació pitjor que ell. Molts ja signaríem poder fer suplències algun dia.

 Basat en una historia real. I que em perdoni el jove. Són temps difícils i tothom mira cap un altre costat,