Excuses

Aquell bon home havia fet servir tantes excuses durant tota la seva vida, que no es podia creure el fet d'haver arribat al final dels seus dies sense tenir una bona excusa preparada per dissimular l'evidència: que tocava marxar del llit de l'UCI del hospital sense respirar ni bategar. En silenci.

Quina vergonya no saber excusar-se en aquell moment. Ell, tot un expert.

Els seus inicis van ser innocents, quasi sense voler. Un dia va trencar la joguina d'un amiguet. No va demanar perdó perquè ho va fer conscientment, dons l'emprenyava que allò -l'amic- tingués un peluix tan bonic i tan bonic.

 

CATACROC.

-Ui -va dir- Què ha pazat? -va preguntar innocentment- Què estava malata?

Tothom va riure molt aquella sortida infantil. Una llumeta intermitent i vermella es va encendre dins el seu caparró: "això funciona".

A partir d'allí tot va ser més complicat i per tant més emocionant. Veja'm els exemples:

Retard a l'hora d'entrada a la feina (mai a la sortida): un dia el trànsit (anava a peu); un altre les piles del despertador; un altre una mala nit; un altre el camió d'escombraries avariat just davant el portal...

L'oblit d'un amic: que estava cansat i no podia més i estava sense saldo de tarja del mòbil; una visita inesperada que no podia fer fora; o preguntar directament al amic el per què no havia vingut, fent veure que no s'havien entès en el lloc on havien quedat.

Qualsevol cosa que no l'afectés directament. La culpa, sempre dels altres.

Però ara s'estava morint. Què podia fer, ell que sempre en tenia una de preparada? Caram! Allò de morir-se, no ho tenia previst, l'havien ben be agafat en calçotets.

"Companys -va dir mirant la familia que el vetllaven a l'hospital- avui no soparé perquè tinc que anar a fer un recadet de part d'algú molt important. M'haureu de perdonar. Ja sabeu".

Si, ho sabien. Alguns ploraven. Altres reien amb llàgrimes. 

La llumeta va tornar. Ho havia aconseguit. Ja es podia morir.