Aturat, des del 2004.

Ja fa 8 anys que visito, de forma irregular, l'oficina del SOC. Un lloc on he après el significat de la paraula paciència. En aquesta oficina, de feina no me'n donaran, però son comprensius i amables. Valoro la feina que fan els funcionaris, dons han de donar la cara per una administració que no sap què fer dels aturats.

Un cop hi vaig anar a formalitzar papers, desprès de finalitzar un contracte en una empresa d'etern mal record. La funcionaria, amb to amable i  generalitzant -mal de molts...-, em va recordar que, abans d'acceptar qualsevol feina, tenia que estar segur de conèixer tot sobre l'empresa on anava a parar, i del treball que anava a desenvolupar allà. Em va voler deixar clar que, abans de donar el si a l'empresa, tenia que tenir tot informat i lligat. Sense sorpreses d'última hora.

La funcionaria entenia el meu neguit i la presa per aconseguir un treball, però que no es podia dir que si a qualsevol cosa, dons sempre hi havia abusos. 

Vaig complint anys sense agafar més experiència. Les ofertes semblen inexistents. Amb esforç he finalitzat uns estudis, estic neguitós, però...

Però, malgrat això, encara recordo les 2 pitjors empreses on he treballat. Si, es cert, la feina esta impossible. Però m'han donat tant en la moral que, inclús la pitjor de les situacions, no hi tornaria a treballar en elles.

No soc un pedant. A vegades la culpa ha estat meva per haver acceptat feines que no eren per mi. Es emprenyador adonar-se que allà on has anat a parar no és el teu futur.  

Per què jo vull tenir futur.

Ho entén, senyor Rosell?

Primers escrits

Vaig fer la "Enseñanza General Básica" als col·legis roses. Durant quatre anys, el tutor de la classe va ser el mateix: el professor de llengua castellana.

Recordo que portava mostatxo i no era massa amigable. Coses com la no violència, el respecte, el Barça o el català, no feien per ell. Era un mestre de pensament únic i mà ràpida.

Pels volts de l'any 1974 -jo tenia 12 anys- durant la Setmana Santa, ens va posar deures. Cadascú tenia que escriure una redacció sobre la classe. 

Ja m'agradava escriure, i vaig esplaiar-me relatant una divertida història d'animals de granja. Malauradament, no va passar el filtre moral de la meva mare, que em va recomanar la confecció d'un altre escrit. Més tou.

Però el primer em feia molta gracia; així que vaig portar els dos a l'escola i, un cop allà, ja decidiria en el seu moment. Si. Vaig posar la mà a la cartera i vaig entregar la genuïna i primera redacció. 
L'endemà, vaig comprovar la força de la paraula escrita. El mestre estava fet una fera i durant uns minuts -hores per mi- va llegir en veu alta l'escrit i va preguntar -rugir- per l'autor. No vaig ser valent i vaig callar. Però estava clar que sabia que era jo. 

En l'escrit, posava al mestre com el gall d'un galliner. I els companys com les gallines on, unes podien parlar i fer, i d'altres no podien dir cocorocó. No recordo gaire més, però si que em vaig divertir molt escrivint-ho. Espero que, a més, servis per fer pensar aquell tros d'animalot.

El meu lloc al mon

He de reconèixer que aquesta afirmació local no sempre m'ha produït bones sensacions. Quan van començar a utilitzar-la, la meva imatge del poble era la d'un lloc desastrós, avorrit, sense identitat, del que no volia sentir-me membre.

Tant es així que, en una entrevista de carrer per un diari local, vaig ser l'únic de tota la plana -amb foto inclosa- que va dir pestes de la festa major (perquè MAI han portar un grup de música decent, sempre supeditats al mercat i la moda).

Amb el temps, un s'estova, i fins hi tot, em fa gràcia portar motxilles i samarretes amb aquest lema. Es agradable identificar i trobar gent del poble lluny d'El Prat.

Crec que es el pas previ a mirar les esqueles del diari, per si reconec algú.

El meu lloc al mon. Fa 2000 anys això era mar. La plaça de la Vila, el Cèntric, la Renfe, els cementiris, tot era mar. Us imagineu el lloc on esteu ara durant aquell temps? En aquells anys, potser, on sou ara hi passava regularment una galera romana, plena de romans, portant vi cap a Tarraco en linea regular. Els seus tripulants miraven cap a la costa. Sense avions ni pol·lució.

Potser els elefants d'Annibal, van passar també pel Prat i, just on tens la tassa del vàter, el mateix històric personatge hi va fer un gran pipi. 

O un assassinat cruel -i mai resolt- on tens el cotxe aparcat, just fa 350 anys.

I què diríeu si sabéssiu d'un tresor amagat a quatre metres i mig sota els vostres peus?

Trossos de terra que son sagrats, i d'altres que no.

EuroPrat

Diuen que volen posar un gran complex dedicat al joc al Prat de Llobregat, convertint així aquest adormit poble, en el "Las Vegas" europeu.

Hi estic totalment d'acord. Ja poden començar a construir-lo.

Donarà feina, vida, llums de tots colors. Vindran visitants de butxaques plenes, ansiosos de buidar-les. L'aeroport haurà de créixer, potser cara al mar, destruint ja del tot la platja. Desmanegant el poc de salvatge que queda del delta. Veurem limusines per l'avinguda, que faran fora els actuals quillos de finestres baixades...

Segurament hi haurà calers per fer més piscines, complexos esportius, una nova casa consistorial, noves comissaries de policia... en definitiva, feina, ja sigui legal o no.

Però el que més em convenç es que, per fi, em donaran una raó de pes per marxar d'aquest poble. 

Des de la finestra de casa, acabo de fer una ullada al solar on, suposadament, anirà a parar la nova ciutat del vici. No em sembla gaire gran. Que es deixin d'històries d'americans. Més valdria que fessin d'una punyetera vegada la connexió amb la C32.

Per cert, la fotografia que apareix en l'apartat "sobre jo", es l'entrada d'aigua de mar al riu Llobregat. Allò que abans era la desembocadura del riu. 

Dos Vergonyes

Una

Autèntica vergonya les càrregues policials a València. Fa uns anys això significava que el regim del dictador estava tocat i que el personal sotmès començava a no tenir por de protestar.

Anem-nos preparant perquè això vindrà. Sembla que no tenen altre forma de parlar amb el poble, i tot fa presumir, que tindrem que parlar o comunicar-nos. 

Fan com aquell pare que no educa els fills, insultant-los i clavar-lis mastegots, quan no fan el que ell creu. Crec que això esta contemplat com un delicte.

Si els cossos de seguretat son capaços d'estovar -de valent?- d'aquesta manera nens, pares i avis, anem preparant el cos. Per què, que jo sàpiga, ningú ha demanat perdó ni ha presentat la dimissió. Al contrari, s'han justificat.

Dons molt bé. Bona manera de fer entendre als nostres fills quina mena de mon tenim i qui ens governa. 

Ara què faran? Fer al València campió de lliga?

Dos

Com aturat, es una vergonya que diguin que trauran la prestació del atur a qui no accepti una feina. 

Primer, perquè el SOC mai m'han ofert una feina. 

Segon, perquè porto més d'un any sense fer una trista entrevista. 

Tercer, perquè la meva prestació esta acabada.

Quart, perquè tinc uns estudis universitaris que, fins fa una any, tenien sortida. Ara no.

Cinquè, perquè es una vergonya que, qui ha dit això, tingui feina i milions d'aturats no.

Balcó.

Mai havia hagut un balcó a casa seva.

Era la pregunta clau per fer esverar els pares: "Per què no tenim balcó?", acompanyada d'un bon cop de peu al terra, una mirada fixa i la cara esgarrifosament seriosa; símbol que aquest tema era molt important.

Els pares, al començament, s'ho prenien en broma "mira que n'és" deien, sense fer-ne gaire cas. Així, que les respostes anaven donant al seu fill sempre eren simples, inútils, i variaven segons el nen creixia.

En els primers anys de vida, fins el 6 anys, la resposta de més èxit es referia a que el bloc de pisos l'havien fet així, sense balcons. I era molt més bonic, el més bonic del carrer, on vas a parar.

Dels 6 anys als 9 anys, el més convincent va ser dir que així es mantenia més net l'edifici.

Fins els 11 anys, que l'ordenança municipal prohibia fer balcons en aquell edifici, degut a la petita amplada del carrer. I que si en posaven un, un guàrdia urbà posaria a la presó el cap de familia. Aquí el nen ja desconfiava.

A partir dels 12 anys, el millor era explicar que, al constructor li va sortir d'allà, i prou. Acompanyat de recordar al nen que ja estava bé la broma i que quan tingues el seu propi pis ja tindria la collonada del balcó, si tant el volia.

Ara per fi, als 45 anys, aquell nen ha pogut tenir el seu balcó. Es gran i li toca el sol. A l'estiu paren les mosques per descansar i, durant tot l'any, els ocells si caguen i s'omple de fulles dels arbres. Es un espai mort de la casa, brut i vuit. Mai hi surten.

I es pregunta moltes vegades:

Per a què serveix uns balcó? Per que et tirin les claus oblidades? Hauré de tornar a fumar.

Honor

Vaig a fer honor al nom d'aquest blog omplint d'aire fins rebentar els pulmons, per dir ben alt:

Quina. Poca. Feina.

Dedico una part del meu temps en enviar Currículums a diverses institucions, ja siguin públiques com privades. Hospitals, residències, i tot allò relacionat amb els meus estudis. També m'interesso, cada cop menys, en visitar pàgines de portals de feina on-line.

La resposta que rebo es cap. Estem en crisi, i no val la pena dir: "Ja ho em rebut, però no necessitem gent". Es més fàcil no contestar, dons com persona espavilada que pressuposen que soc, dedueixen que ja sabré que vol dir el seu silenci.

Però la conclusió definitiva la he escoltat avui per ràdio: quina merda de feines ofereixen.

Es cert. Una autentica i real merda. Ja pots tenir els estudis i la mare Teresa de Calcuta donant bones referencies teves que, de veritat, penses que l'única sortida serà vendre assegurances a la familia.

O viure del cuento.

Això de cercar feina quan no ni ha, es increïble. Moltes vegades responc ofertes tenint quasi la seguretat que no necessiten ningú. Sinó, per què l'oferta torna a ser publicada amb el pas d'unes setmanes? I que no et responguin...

Cosa a part és el que ofereixen i el que demanen. Ni ha una que, després de dir que ofereixen i  necessiten, quan ja em tenen convençut, acaben dient que com a condició indispensable, has de ser portuguès nadiu. Collons! I aquí l'has de venir a cercar el portuguès? Que s'ha escapat de les autoritats d'allà i esta en cerca i captura?

També algunes demanen nivell d'anglès nadiu. Ep! Quina acadèmia d'idiomes dona aquesta categoria? Això deu ser més que el First, oi? Si es que no n'aprenen. Què volen? Fer tornar algun turista de borratxera despistat?

Va, doneu-me la vostra adreça que us envio el CV.

Aquesta setmana no he escrit aqui.

La proximitat del poble amb l'aeroport, m'ha donat l'oportunitat de poder veure de lluny i en directe, el trist espectacle d'una pila d'avions de Spanair aparcats en un costat del aeroport del Prat. 

Allà, tirats, morts. 

M'ha produït una barreja de sensacions com ràbia i buidor. Què fàcil es jugar amb els treballadors. He pensat en la humiliació que pateixen els ex-Spanair. Diuen que els recol·locaràn...si, a les llistes del SOC.

Sé en primera persona que significa deixar una empresa buida perquè, en el nostre cas, l'empresari no va poder anar contra els interessos dels propietaris de la fàbrica, que tenien intenció de guanyar diners únicament amb l'especulació del terreny.

Així que El Prat, el meu poble, ja té de manera provisional un altre espai mort: aquest racó del aeroport. Un altre per sumar a espais sense ús com el polígon Enkalene -deien que on estava la nostra fàbrica hi anaven hotels i nosequemés-, l'espai que ocupava la Papelera Española, l'espai que ocupa el trist i en runes teatre del Artesà, on recordo haver escoltat en Lluís Llach i rigut amb en Rubianes, on el Reis Mags repartien regals als fills dels treballadors de la desapareguda Seda de Barcelona. 

Qualsevol dia ens cau i fan un parking.

Jubilació.

Després de 11 mesos de professió, he decidit jubilar-me. Ha estat una vida laboral dura, una mica curta, però en ocasions molt intensa i creativa (també he de dir que malauradament poc productiva, la pela es la pela).

Les bases per començar la meva activitat laboral inventora les va posar el meu pare, un bon dia de fa 45 anys, tot dient-me: "fill meu, no sé que en farem de tu. Ja no saben que inventar".
Fou així com vaig decidir que algun dia seria inventor.

He dedicat tots els esforços de la meva meravellosa existència a per fer realitat aquell somni. Així, em saltava les classes per quedar-me a casa estudiant, preparant-me pel que veritablement volia resoldre: les necessitats del ésser humà, la seva relació amb la natura i l'univers, el destí final i suprem de la humanitat.

Quan vaig estar preparat, ara fa 11 mesos, vaig deixar anar tota la força creativa, a saber: l'armari que s'obria sol a qualsevol hora -molt practic-; un llit sense matalàs; la taula penjant del sostre, sense les molestes potes; una pilota quadrada que no marxava ni en una pendent de 45 graus; una tv que s'apagava quan no tenien suficient qualitat els programes...

Em vaig adonar que, cada cop que rumiava en un nou artefacte, algú altre també ho havia fet. Idèntic. O millor. Era com si en robessin les idees.

Incrèdul primer, i espantat després, vaig decidir fer una prova: vaig idear un aparell escalfador de sabó de bany, molt pràctic durant el dur hivern.
I ja estava inventat! No ho podia creure!

No entenia perquè, però tot el que inventava ja estava inventat.
Calia plegar amb dignitat.

Silencis

Era un home reservat. En 10 anys de feina, els seus companys i companyes, no recordaven cap conversa entretinguda amb ell. 

Defugia de la gent. S'amagava en les festes del personal. En les reunions no parlava. Ningú sabia que pensava, ni de la seva família; no es relacionava.

Un dia, va semblar que tenia ganes de comunicar. Cercava gent per xerrar. Volia participar de les converses, anessin o no amb ell, en tingués coneixement del tema o no. 

Per celebrar la seva tornada a la vida social, els companys, a la hora del cafè, van preparar una petita celebració de benvinguda amb pastes i cafè de les màquines de vending. 

Als 5 minuts de la festa, en plena animació, el company retrobat va proposar fer una primitiva comú per commemorar l'esdeveniment.

Van triar 6 números per la butlleta. Tres els tenien clars: corresponien al dia, mes i l'any del naixement de la nova amistat. El quart número era l'any que van entrar a treballar a la fàbrica. El cinquè, els euros de menys mensuals que els representava la nova pujada d'IRPF. Per acabar, un número fruit de restar al preu del cafè el dels companys que havia fet fora l'últim ERE. 

El nou retrobat es va encarregar de tramitar la butlleta comú davant l'administració.

L'endemà es va fer el sorteig. Va tocar.
El company va tornar al silenci.
També es va fer invisible.

Voreres.

Ja fa temps que, davant de casa, cotxes, camions i furgonetes, tenen per mal costum el pujar a la vorera i fer càrrega i descàrrega de tot tipus de materials. Tot per tal d'assortir de la tenda de bricolatge que tenim per veïns.
Es emprenyador que, a més, hi facin sovint també un canvi de sentit, dons deixen unes boniques roderes ben marcades al terra.

Home de sang calent, estava fermament decidit a fer una enèrgica protesta davant l'Ajuntament. Però...

En Camps, ha estat declarat no culpable per un jurat popular. No culpable, deu voler dir innocent, però menys.

Si després d'escoltar tothom el que ha escoltat, aquest senyor surt tant fresc: He de putejar treballadors que l'únic que fan és donar la volta davant de casa, tot fent malbé una vorera? Estan treballant! No roben ni tenen més pretensió que suar i portar un sou a casa!
Deixen caixetes i s'enduen caixetes, rés més.

Així dons, he perdut sense voler les proves que tenia contra els vehicles infractors. Ara ja tenen tot el meu suport. La vorera és tota seva.
Encara que, quan els veig, no puc evitar que una mala daixonses em pugi per l'esquena.

Refranys...

que ningú enten o que, si ho entens, no tenen ni la més mínima gràcia.

Tinc la estranya sensació de que, anys enrere, en temps dels nostres besavis, la gent del poble es comunicava a partir de refranys. Al Prat, venint de pagès, és fàcil imaginar dos treballadors del camps, amb faixa, espardenyes i mocador al cap, en una conversa tant normal com:

- Bon dia, Anton.
- Bon dia, Quimet.
Son educats. Fa calor. Es treuen el barret i s'eixuguen la suor amb la màniga.
- A dies llargs, llargs treballs.
- Als mossos no els deguis massa, perquè et trauran de casa.
- Això rai, jas saps, al pagès doneu-li cols.
- I tant, et diré més, Al porc i al meló, calor.
Riuen, la conversa és agradable.
- A l’estiu, tavernera; a l’hivern, fornera.
- A l’estiu, tota cuca viu.
Un ocell els escolta i es dedica a xiuxiuejar.
- A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell.
- A la mort, ni témer-la ni buscar-la: cal esperar-la.
S'escolten les campanes de l'església, tocant una bonica cançó.
- A la primera, perdó; a la segona, bastó.
- Amb paciència es guanya el cel.
- Descansi en pau.
- Si. Que descansi.

Ara, amb l'evolució de l'espècie i del llenguatge, sembla estrany una conversa així. Però me la crec. (El que volen dir simplement és que saben que algú ha pelat algú per no portar-se bé. Coses de poble).

La pluja.

Una de les coses que més m'emprenya quan plou, és aquell estri amb mànec de fusta o plàstic anomenat paraigües. O més concretament, m'emprenya qui el mal porta. 

Tots em patit algun cop el neguit de veure una barrera de paraigües de totes mides apropant-se't perillosament, en grup, ocupant tota la vorera, sense que entre ells passi ni una espurna de llum, ni una corrent minsa d'aire. Sense escapatòria.
I apa! que si te'l foten per la galta, que si et donen a la jaqueta, que si en aquell moment qui el porta -generalment un alegre infant- comença a donar-li voltes deslliurant les seves fines gotes d'aigua en totes direccions -particularment aquella en la que tu estàs-; aquells xocs de paraigües enlairats en forma de sabre: touche!

No entenc quina mena de plaer deuen sentir aquells que en porten un de tant gran, que és capaç ell sol de donar aixopluc a tota la família, iaia amb cadira de rodes inclosa. Aquestos son el pitjor perquè, com que saben que el tenen més gran, difícilment pensen que han de deixar pas, avançant xafant-ho tot.

Qui va ser l'inventor del paraigües? Per a què? Si plou molt, no serveix de rés, dons et mulles per tot arreu. En canvi, si plou poc, dons no cal, home, no cal. Que després vas pel carrer amb el paraigües obert i la gent et mira i diu: què fa aquest xitxarel·lo, si no plou?
 
M'agrada la pluja. Es relaxant. Sentir el seu soroll, la seva olor. Estar-se a casa mirant per la finestra com es mulla tot, llegint un bon llibre, olorant la sopa del dinar, badallant.