No necessitem herois

Juraria que la tendència natural del home es esperar que vingui algú i ho arregli. Es més fàcil, i sempre es pot donar la culpa al valent que ho ha intentat. 

Ho veig a l'Esglèsia, on els fidels esperen que Déu ho solucioni tot amb un somriure. I si no ell, Crist; i si no les diferents verges i sants gloriosos, que ni ha per cansar una bona estona. 

Què surt malament? Només cal exclamar: "caguendéu!" i proclamar-se ateu, fins la propera.

També es fa evident a les pel·lícules. Sobretot aquelles de mexicans on, no cal dir, el bo és l'americà. Quasi sempre un grup de dolents -aquestos si poden ser un grup- manat per un gran pinxo, fa de les seves lliurement. El nostre heroi particular -Ep! Mai dels mais una heroïna- és l'únic capaç d'enfronar-se'n, donar uns mastegots que ni en somnis donaríem.

I per què? Dons perquè amb els exemples que ens donen, aprenem a entendre que no ens cal moure. Que es inútil enfrontar-se a l'injusticia, perquè ells tenen molt poder i els protegeix molta gentussa, i nosaltres som uns desgraciats que no tenim altres sortides que amagar-nos i resar.

Tots els problemes, vells o nous, com la crisi, o els polítics corruptes i els escalfacadires, o els que viuen de la confrontació tot pensant que ells són els escollits de "nosequé o nosequi"; els que riuen i ens despisten amb el futbol, o posant la culpa de tot a la immigració...
Tot això ho solucionarà un únic heroi. Ja vindrà. Descanseu. No cal amoïnar-se. No cal pensar, ni fer.

Ja els poden confitar!