Abans de que deixessin de fer-me por el gossos, aquestos animals de Déu m'havien obligat a fer coses molt extranyes. Tinc el record mundial de nen pratenc saltant a sobre el seu pare en el mateix carrer de las Sierpes de Sevilla. I tot per un gos que passava per allí i que, en aquell moment, semblava més alt que la Torre de Oro.
I estic segur que em va veure saltar de reull.
Avui he vist com es saludaven dos veins. Una cosa tant senzilla pot ser meravellosa:
- Hola Chispa! ¿Cómo estas?- diu un dels veins saludant i acariciant el gos que l'altre personatge humà d'aquesta història portava lligat.
Instants de silenci. El gos content. Un veí acaronant-lo. Un altre veí mirant l'escena, imagino que content, dons li feien festes al seu gos.
- Parece que va a llover, eh? Con esas nubes... - el veí a deixat el gos i, aixecant-se, parla per fí amb l'altre congènere.
- Eso parece. - Respòn l'altre sense convicció, i amb tó seriòs respòn- Adios.
Marxen tots tres. I jo penso, quina bonica estàmpa de relacions gosso-humanes. Quant d'amor als animals reflexat en un animal. Quines reunions d'escala deuen tenir més entretingudes.
Sort del Chispa. Sino, ni es mirarien a la cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.