Fondo

En argot cuiner, un fondo és la reducció d'un caldo, que pot ser de verdures, de carn o de peix. Es la base amb la qual muntarem i enriquirem un plat. Depèn d'ell que surtis per la porta ovacionat pels comensals o que, els teus mateixos fills, prefereixin anar al Mc molt abans que menjar un altre preparat teu.

Havia escoltat parlar dels fondos, però no vaig saber el seu significat fins després d'abandonar els estudis de cuina de l'escola d'hosteleria Sant Narcís de Girona. Jo potser no atenia prou a classe, però el professor -un d'aquells que el primer que fas es oblidar el nom-  repartia unes lliçons "incomestibles". Perquè s'ha de tenir molta barra per posar-se davant dels alumnes i no tenir-ne idea.

Dons això veig que falta en aquesta societat: Fondo. Una bona base on fonamentar respecte, coneixements, el gust per la pau, saber relacionar-se, ajudar. 

Qui ha fallat? No crec que calgui buscar més culpables. O som tots. I de nosaltres depèn continuar traspassant aquest horrorós llegat o posar una mica de seny.

Que no és fàcil? Què per on començo? Dons d'això es tracta. De pensar i viure.

Senyals del cel.

Ara farà més o menys un any, vaig tenir un trist accident amb un colom. Com que aquestes coses no m'agrada patir-les en soledat, lluny d'amagar l'incident, vaig fer partíceps dels fets a familiars i coneguts; sent molt ben rebuts entre rialles i mirades interrogadores. 

Per aquell que no sàpiga encara què va passar, diré que en un dia fred i boirós de gener del 2011, un colom és va xocar contra el meu cap. Per desgràcia -pel colom, es clar- aquell dia no duia posada la gorra tipus escocès de colors llampants que acostumo a portar els dies de rigorós hivern. 

Així que, segurament, entre la boira, el fred, l'animal que anava a tota pastilla volant molt baix, i el meu cap calb, es va fer una barreja suficient d'elements que va donar, com a generós fruit, la meva invisibilitat. 

Fruit del xoc, el colom va perdre l'equilibri; però va continuar volant. Jo, en canvi, quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser dutxar-me, dons a saber on havia passat la nit aquella bonica bèstia.

I ara pregunto, després d'un any: Era una senyal de cel? Perquè si així ho era...Ho poden repetir? Es que no he pillat el concepte. Vaja, que no m'he assabentat del tema; no he notat cap canvi, ni cap història...

I ja em trauré la gorra, per molt fred que faci.

SOC.

Una de les activitats que repeteixo periòdicament és visitar l'oficina del SOC. He de dir que n'estic molt orgullós, dons la he vist canviar i créixer. 

Han millorat molt les instal·lacions. El personal que estava fent pràctiques quan vaig començar a anar-hi, ara ja és expert. Molts d'ells em coneixen i ens tenim en bon concepte (almenys per la meva part). 

Valoro molt la seva feina. Treballen entre les mirades de la gent que, a més d'esperar el seu torn, controla les anades i vingudes dels funcionaris.
- Ja han anat a prendre cafè.
Queixes habituals injustificades, dons un cafè al matí el fa qualsevol persona, treballador o no.

Es cert que, en algun cas puntual, aquesta activitat s'allarga massa; però tots els veterans ja el coneixem.

I valoro més aquest cafè quan, entre xiuxiuejos i mirades, passen per la porta i es troben els cotxes d'alguns usuaris aparcats -de gratis- a la zona blava. Uns cotxes que amb la prestació del atur dificilment es poden pagar.

I ara em pregunto:  En què m'he equivocat?

Indignat.

Ara retallo per aquí, i ara per allà. Fora serveis bàsics. Amunt l'atur. Baixem el sou als funcionaris, que són uns privilegiats desagraïts. Pujem el preu del transport public, de la llum, el gas, de tot. Nul·les oportunitats de formació i inserció laboral als aturats.

Per què no ens queixem més? Per educació?

A vegades tinc la sensació de que, qui ens governa, està tant convençut de lo meravellós que és, que l'amoína més estar ben posat per la foto que el perquè ha estat escollit.

Amb l'ego pels núvols, es capaç d'entrar a la Wikipedia i escriure sobre ell mateix. O somniar de cóm el recordarà la historia dins l'apartat de grans collonuts.

Perquè governar, governen, però per interessos diferents als comuns. O potser per casualitat, dons la gent es guanya les garrofes com pot.

La culpa de tot, cal dir-ho, es nostra per continuar votant sense demanar responsabilitats als polítics de les seves mentides i mancances. Així ens va.

Imagino un d'aquets que porten el vestit ben posat, emmirallant-se en ell mateix, creient-se més llest que ningú. No deu ser difícil acostumar-se a tenir una bona qualitat de vida, guanyada amb xerrameques, adulacions i algun que altre cop de colze. I veure's allà dalt de tot, remenant les cireres, amb la resta del món allà abaix, amb les engrunes, fent de palmeros a canvi d'un somriure.

Via Augusta (II)

No puc treure`m del cap les imatges dels gossos passejats com si fossin nens. 

Com et prepares per realitzar una feina així? Hi ha el títol de Tècnic Especialista en Passejos d'animals domèstics? Perquè, avui en dia, sense un títol de Tècnic del que sigui no ets res.

Imagino converses entre cuidadores: 

- El meu no es troba bé i fa les caques dures. Pobret. I es tira uns pets!

- L'hauràs de dur al pediatre.

- On?

- Ai, perdona, que en soc de despistada, porta'l al veterinari! Per cert, què li donaràs de menjar avui? Això de fer dinars i sopars és el que més incomoda.

- Si, perquè els seus amos mengen de tot, però ells -es mira el gos amb tendresa- son tant delicats!

- Voldràs dir que no mengen (els amos), cada dia els tens més secs.

- Oh. Fan dieta i van al gimnàs. I sempre van de bòlit.

- Igual que els meus. Porten un ritme que no fan cas ni del seu gos. Tot per ells, tot per ells!

La veritat, aquest món és ben estrany. Millor dit, el fem estrany.

Via Augusta

Pujo les escales d'una conselleria que comença amb “Ensen” i acaba amb “yament”. Dues treballadores de la neteja escombren l'escala amb profesionalitat. Amb la parsimònia típica de fer allò que ho fas dia rere dia, faci sol, pluja o nevi. I saps que ho bordes.
Soc sensible i quedo sorprès de tant personal -dos- treballant a les escales. Aquí no han retallat.
Entro al edifici. Moviment de gent entrant i sortint, la majoria per anar a fumar fora del edifici, al costat del cartell de “Edifici sense fum”.
Perdo la noció de reconèixer qui es qui entre la multitud. No sé esbrinar qui es un treballador i qui està de visitant.
Altre cop estic sorprès. Tots treballen aquí? No hi ha masses funcionaris en aquest local?
Dos funcionaris atenen una usuaria.
Surto. L'escala està recent escombrada. Ja hi han caigut fulles. Segur que també alguna burilla. Demà serà un altre dia.

Via Augusta. Les minyones passejen els gossos dels seus amos.

No necessitem herois

Juraria que la tendència natural del home es esperar que vingui algú i ho arregli. Es més fàcil, i sempre es pot donar la culpa al valent que ho ha intentat. 

Ho veig a l'Esglèsia, on els fidels esperen que Déu ho solucioni tot amb un somriure. I si no ell, Crist; i si no les diferents verges i sants gloriosos, que ni ha per cansar una bona estona. 

Què surt malament? Només cal exclamar: "caguendéu!" i proclamar-se ateu, fins la propera.

També es fa evident a les pel·lícules. Sobretot aquelles de mexicans on, no cal dir, el bo és l'americà. Quasi sempre un grup de dolents -aquestos si poden ser un grup- manat per un gran pinxo, fa de les seves lliurement. El nostre heroi particular -Ep! Mai dels mais una heroïna- és l'únic capaç d'enfronar-se'n, donar uns mastegots que ni en somnis donaríem.

I per què? Dons perquè amb els exemples que ens donen, aprenem a entendre que no ens cal moure. Que es inútil enfrontar-se a l'injusticia, perquè ells tenen molt poder i els protegeix molta gentussa, i nosaltres som uns desgraciats que no tenim altres sortides que amagar-nos i resar.

Tots els problemes, vells o nous, com la crisi, o els polítics corruptes i els escalfacadires, o els que viuen de la confrontació tot pensant que ells són els escollits de "nosequé o nosequi"; els que riuen i ens despisten amb el futbol, o posant la culpa de tot a la immigració...
Tot això ho solucionarà un únic heroi. Ja vindrà. Descanseu. No cal amoïnar-se. No cal pensar, ni fer.

Ja els poden confitar!

Que n'aprenguin

Des de fa un temps, les meves tardes del diumenge son més tranquil·les que abans. Els nens no van al cole, tinc més temps per fer el dinar, no hi han extraescolars, no tinc el neguit d'anar a  cap feina. Començo a tenir clar cóm serà la meva vida quan ja no serveixi com treballador; sigui als 65 o als 70 anys.
Ara, dons, començo també a voler explicar batalletes. Divendres passat, un antic amic, es va fer el despistat per no saludar-me. El temps dona això: l'experiència en saber quan la gent es fa el boig.
A més, qui no ho ha fet mai? Jo el primer. I continuo fent-ho encara que sé que es nota. Però soc així d'orellut.
A mida que l'objectiu s'acosta, la meva ment pensa:
A.-  Hombre, que bé! Vull saludar efusivament!
B.- No home no! Ara no!
C.- Si..., no..., ja veure quan el tingui a l'alçada...
I patapam, no saludo; se'm nota i em dic seriosament: dons ja està maco, amb dos collons.
Que en soc de burro.

Qui porta la bicicleta?

Sempre m'agradat la bicicleta. Va ser la meva primera possessió fruit del meu esforç (la vaig rebre a canvi d'unes notes. Al any següent me la volien treure, també per unes notes). Una joguina amb la que vaig aprendre a circular pel carrer i amb la que em vaig fotre unes bones hòsties. Però em feia il·lusió anar-hi, respectant els senyals del trànsit. Era encara un nen però podia anar per la "carretera" i fer incursions en el mon dels grans. Tant és així que un guardia civil, en veure'm passar, va baixar la finestreta del seu vehicle i va dir: circulaportuderecha! Això no era una broma, dons el Gran Hermano vigilava els meus pedalejos... i jo sense saber quina era la dreta o l'esquerra.

Amb la bicicleta he fet curses amb els amics, he anat d'excursió, a passejar...fins hi tot a treballar quan tenia feina. Tenia llibertat de moviments en el temps on la meva joventut no permetia el carnet de conduir i, a més, era un transport fàcil de conduir i assequible.

Ara, no sé perquè, les bicicletes no respecten els senyals i, prova més evident, circulen per la vorera a la velocitat que pot suportar la màquina que la mou i en la direcció que més li convingui a qui la governa. I tant se val la gent, que s'apartin!

El problema no és de qui ha de deixar pas, la qüestió és: on han d'anar tant depressa, d'aquella manera que sembla que els persegueixin el mossos...quina mena de turment els impedeix adonar-se'n que, si tenen tantes ganes de ser-hi, poden anar en moto. I per la carretera.

Tornarè demà?

Si. També tinc feta una carta astral. La tinc des de fa anys guardada en un calaix. Està mal doblegada, però sé que la tinc, i això dona confiança.

A cops la llegeixo i, amb el meu pobre entendiment astral, intento pensar que serveix.

El cert és que m'agrada el que hi diu. A vegades no encerta gaire, però és justificable i tinc part de culpa: vaig possar que l'hora del meu naixement va ser a les 17 hores i, potser, vàren ser les 17:02. Un marge considerable en el moviments d'astres on, com tots sabem, 2 minuts poden ser molt per no dir la hòstia.

Un dels apartats més simpàtics diu que tendeixo a ser molt curiós, però que quan tinc la informació necessaria, perdo l'interés en allò.

Vaja, això és com si ara que començó el blog ho deixes estar. Què? Que no?

Tornarè demà?

El veí del gos.

Abans de que deixessin de fer-me por el gossos, aquestos animals de Déu m'havien obligat a fer coses molt extranyes. Tinc el record mundial de nen pratenc saltant a sobre el seu pare en el mateix carrer de las Sierpes de Sevilla. I tot per un gos que passava per allí i que, en aquell moment, semblava més alt que la Torre de Oro.

I estic segur que em va veure saltar de reull.

Avui he vist com es saludaven dos veins. Una cosa tant senzilla pot ser meravellosa:

- Hola Chispa! ¿Cómo estas?- diu un dels veins saludant i acariciant el gos que l'altre personatge humà d'aquesta història portava lligat.

Instants de silenci. El gos content. Un veí acaronant-lo. Un altre veí mirant l'escena, imagino que content, dons li feien festes al seu gos.

- Parece que va a llover, eh? Con esas nubes... - el veí a deixat el gos i, aixecant-se, parla per fí amb l'altre congènere.

- Eso parece. - Respòn l'altre sense convicció, i amb tó seriòs respòn- Adios.

Marxen tots tres. I jo penso, quina bonica estàmpa de relacions gosso-humanes. Quant d'amor als animals reflexat en un animal. Quines reunions d'escala deuen tenir més entretingudes.

Sort del Chispa. Sino, ni es mirarien a la cara.

Hem vingut a guanyar.

Això diu qui la pífia i, malgrat tot, vol fer-se l'humil tot treient pit.
No. No he vingut a guanyar. He vingut perquè la vida es així. De fet, encara no sé que vull escriure. De moment això només val per mirar la "Visualització prèvia".
Faig faltes ortogràfiques i de sintaxis. També soc capaç de fer un nus amb poques idees. Però el que tinc clar és que soc aqui fruit d'un munt de causalitats:
Oh! Quins són els meus orígens? Per què és vàren conèixer els meus avant passats? I si enlloc de fer-so amb aquell/a s'ho fèssin amb aquells/es? Com seria ara? O potser no hi seria? Tindria més cabell, o seria intel·ligent?
L'únic clar és que no sé que fer-ne d'aquest blog. Però vull fer-lo. Tinc tot el temps del mon! Estic aturat i tinc 49 anys.
Que continui la festa!