Una tarda que semblava que anava per tranquil·la.

Un dia qualsevol d'un desembre de 2020.

Surto al carrer, per allò d'estirar les cames i recordar que visc en comunitat. Ja és fosc, fa fred i les castanyeres no són com les recordo de petit (per com anaven vestides, els meus ulls d'infant les veia com una mena de bruixes; ara jo podria ser una d'elles, torrant castanyes i cremant moniatos).

Un incís important. Viure en comunitat és tan beneficiós que ara mateix aniria a repoblar una granja de vaques al Pirineu. O la Pampa, tant me fa.

Continuo el microrelat. Recordo: tarda de desembre, fred, castanyeres, estem? Com? No! Ara no ho deixis, si acaba de seguida; en tres minuts ja ni ho recordaràs!

Doncs que em sento bé i camino amb el cap ben alt. Miro als dos costats malgrat saber que sols en venen per un, però amb les noves varietats de vehicles de rodes i poc cervell, a saber per on sortiran; travesso el carrer i és llavors quan me n'adono que no duc la mascareta posada.

Jo, que treballo amb una d'elles enganxada al meu nas, la meva boca. A la meva cara.

Estic a 5 minuts de casa. 5 minuts sense tapar enmig del carrer, rodejat d'estranys emmascarats. Faig mitja volta i cerco mentalment un camí fins a casa fosc i poc transitat. Provo de posar la mà tapant-me, però el meu sentit del ridícul m'ho impedeix. Em sento malament. Si fos un lladre, no em sentiria tan malament.

I si ara, cruel destí, passa aquella trista i solitària patrulla de la Urbana i em crida l'atenció (recordeu que ja passo del 50 sobradament i, per tant, ja poden cridar-me l'atenció doncs saben que no intentaré fugir corrent ni els clavaré un bolet) i ja tenen la multa escrita abans de dir-me "buenas noches"?

Si, buenas noches, perquè diuen que a Catalunya no es pot viure en castellà, però deu-n' hi-do de la quantitat de gent que el parla ÚNICAMENT i amb TOTAL IMPUNITAT.

Cada cop que avanço algú per la vorera -si, he tornat al microrelat- espero que no em miri la cara. Em sento com un famós que no vol que el reconeguin (!?). I de cop, em topo amb un pocavergonya com jo que va descobert. Ens mirem i no és mirada de superioritat negacionista; més aviat de "tira cap a casa que ens la juguem".

Arribo a casa. Quines ximpleries. 

I l'Hemerito de vacances pagades.

La bestiesa d'omplir la nevera regularment i haver de sortir al carrer.

Vaig a comprar; per allò d'omplir la nevera. Si, aquell estri que quan l'obres sempre té el llum obert. Més llum que molta gent.

La primera.

Doncs que anant de camí al, en direm "Von Zona", la meva ment dóna mostres de falta d'oxigenació i em fa pensar en les eleccions dels EUA; amb la cosa que els magnífics americans trien entre extrema dreta i dreta extrema. I que n'és de sorprenent que la societat americana quedi resumida en una colla de milions de pocavergonyes racistes i masclistes.
Però això ja va per tots: Per què la gent escull representants que no defensen els interessos de les persones? Són idiotes o què? O millor dit, què, sou idiotes?

Notis que no m'hi compto.

La segona.

Va que em perdo.

Entro al "Von Zona" i després de posar-me gel hidroalcohòlic, saludo educadament a les caixeres. No em responen cosa que, per aquella estrella que no he tingut mai, ja n'estic ben acostumat. I fins als pebrots també; coses de l'edat.

Just darrere meu entren dos homes, uns 15 anys menors que jo, i m'avancen com si tinguessin pressa en comprar. Es paren davant meu, ocupant tot el passadís i parlant com si estiguessin al menjador de casa (seva, clar). Desconfiat, em sembla que ho han fet expressament. No em deixen passar. Bé, calen solucions i vaig per un altre passadís, però me'ls trobo davant un altre cop. Per mi que volen atracar el súper.

Jo vaig fent la compra i ells fan comentaris idiotes de les seves coses d'idiotes. Són maleducats i deuen ser marits i pares; els fills tenen uns exemples deplorables i les seves parelles -aquestes si- tenen a casa uns autèntics fills de puta.

La tercera.

En pagar, cosa curiosa, els torno a tenir davant. Quan marxen dediquen unes paraules a les dues caixeres que, si les hagués dit en Fernando Simón, ja hauria demanat perdó públicament. Flipo. Les dues caixeres no es donen per ofeses, és més, diria que els agrada la bajanada que els han dedicat.

Torno a saludar quan deixo les coses sobre la cinta. No em tornen la salutació. Amb mi es veu que s'avorreixen. Pago. Dono les gràcies i me'n vaig.
Sóc educat i per desgràcia em fan sentir massa educat. Si fos en Charles Bronson això no hagués acabat així.

Desídia. Tornarà a comprar allà sa tia.

En quina merda de societat dels collons estem vivint?

Dies de fase 1 (i vermut)

Ja feia un temps que la inspiració estava sota capes de grassa i complaença. Allò començava a fer figa. L'editor, un poca-solta fumador i bevedor, estava histèric amenaçant de rescindir el contracte per les dues novel·les d'èxit mundial pactades a l'any que, aquest cop si, anaven camí de no veure la llum ni dels fanals.

Els amics, colla de cabrons, no deixaven de donar la tabarra amb:

"quan publicaràs alguna cosa bona per fi?"; "si no escrius no cobres, oi?"; Que estrany, quina manera de guanyar-se la vida, eh?"; Et podries dedicar a qualsevol cosa de profit com (poseu el que vulgueu) en lloc de perdre el temps tancat a casa fent veure que ets escriptor".

Per sort eren bons amics i es guardaven d'expressar insult o renec final. Allò que més amoïna que et facin "nyinyinyi" pel darrere.

Va tenir un flaix (què voleu sinó dona per tenir-ne més) i va recordar els inicis. Havia començat a escriure i els amics deien que ho feia bé i ell s'ho creia feliç doncs podia expressar idees de forma divertida i l'ajudava a superar la Barrera (si, amb majúscules) de tímid patològic. Escrivint feia alguna bona i se sentia bé.

Però ara no li calia autoajuda, havia de treballar, i estava enrevessat. Ho tenia tot al cap però era incapaç d'escriure una sola paraula.

Quan ja no sabia més que fer, va tenir una pensada: començar la segona part del primer llibre escrit per ell feia quaranta anys.

Magnífic

Ràpidament es va posar en marxa. No li va caldre llegir-lo un altre cop doncs el coneixia prou bé, tant les parts que li agradaven com les que no. 

Tot rutllava. Les paraules, les idees, fluïen amb força; trucaven al telèfon i no hi era; tot per la imaginació els lectors, els editors i les factures. Bé, les factures primer; el romanticisme a prendre pel cul.

Els personatges anaven prenent la forma que la primera part no els va donar i tot es desenvolupava amb normalitat. Semblava que per fi era capaç d'escriure alguna cosa.

Ara vosaltres:

A.- No has escrit encara la primera part de res. nyinyi.

B.- No he fet mai llibres, si relats llargs, i penso refer-ne algun que mereix ser restaurat.

Nota: aquesta enquesta està trucada.

El nostre Matrix particular (però el de la primera entrega)

D'ençà que va començar l'estat d'alarma la meva vida ha anat de la feina a casa i de casa a la feina. Jornades de 12 hores amb més cansament psíquic que físic. Jornades estranyes on no sabies si l'endemà treballaries o no. Mirant la febre sense tenir-ne. Acomiadant avis amb qui t'unia una coneixença i amistat. Les primeres setmanes amb desconeixement, sense proteccions o amb proteccions casolanes; amb administracions dient que el personal de les residències no érem personal sanitari; amb impotència.

Potser per la meva habitual inconsciència, no m'importa contagiar-me. La meva feina te això, donar i no esperar a rebre. Si això fos una guerra, com semblava que volien, no estaria a casa esperant que passés, estaria al front curant, ajudant. No vull guerres, evidentment! Però dintre de les meves moltes deficiències hi ha una part de compromís que sols he pogut desenvolupar, modestament, sent infermer.

Però no sóc en Pep sense por, No sóc insensible. Ho sóc fins al punt que potser algú pugui pensar que sóc dèbil. Mira, no em coneixes; una merda.

I surto de treballar i trobo un univers paral·lel, de gent que fa espot, que s'apinya, que semblen desorientats, que per fi han deixat d'aplaudir i que en una gran majoria, demostren que aplaudien per tenir alguna activitat a la tarda. Ni sabien què aplaudien.

És trist veure com hi ha gent capaç d'empassar-se un gripau sense dubtar, fent cas a qui crida més, a qui aixeca banderes pel benestar d'uns pocs i treu el de tots. Això ja no es culpa dels mitjans de comunicació. Això ja és més profund. Això ja és ser part del sistema automatitzat.

Crec que visc en el món de l'engany global, d'una forma tan meravellosa que la millor defensa són els mateixos enganyats. I jo en formo part encara que no ho vulgui. Potser el fet de ser capaç de deixar-hi la pell per salvar els altres en sigui una mostra. I més quan hi ha a qui no l'importa cap existència.

No estem tan allunyats dels esclaus de totes les èpoques. Esclaus que no es revelen en cap moment de la història, que no guanyen mai.

Si volen ens maten com mosques.

Rodejat i sol.

Avui he tingut un mal dia i crec que és l'inici d'uns quants.

Tinc una entrada sense publicar on parlo del dret a morir dignament. No acaba de fer-me el pes i prefereixo tenir-la guardada. Quan em vull posar transcendental, fluixejo. Així que, agafat.

Ningú hauria de morir sol. És possible que no se n'adoni que és mort, però per respecte al difunt i per la nostra salut mental, hauríem de fer que ningú moris sol. Tampoc hauríem de permetre que un cos sigui enterrat de qualsevol manera. Llençat.

Les funeràries NO haurien de ser un negoci.

En temps normal, sense coronavirus, negoci en marxa: que si flors, que si corones, les millors fustes, un dineral! Però amb pandèmia, tot l'embolcall s'esmicola. Potser no cal?

Però no solament funeràries. La vida dels vius també canvia. Estem passant per un moment estrany. S'ha aturat tota l'activitat "no essencial" i què ens queda? Carrers i carreteres buides. Vol dir que tota la gentada que es mou quan no hi ha pandèmia es belluga per fer què? No són essencials! No cal que s'abraonin a sobre de qualsevol mitja de transport per anar corrents a la feina doncs el que fan, i potser la seva existència, no val per res?

Ara començaria un relat del fet que vull anar a viure a un poble i cuidar vaques (qui em coneix bé, i no massa gent, sap que aquest és el meu desig de la infància), Segur que és un treball molt dur però sempre he cregut que una vaca pot ser més agraïda que un humà.
Alentir el temps, gaudir de la vida. Aixecar-se molt d'hora, passar-les canutes però content de ser, d'estar, de sentir-me algú. I no aquí, en mig de la selva de formigó. Convivint amb autèntiques bèsties de dues potes que sols pensen quan...quan...No sé, crec que NO pensen. Viuen perquè si, i ep, són millor que tots els altres.

És trist estar rodejat i sentir-se sol.

Generalitzo. Sóc injust amb tu. I amb tu. I amb tu també. I amb, joder! Quanta gent!

Hauríem de plantar-nos. Amb el que guanyen les grans fortunes i alguns polítics, TOTS podríem viure la vida sense fer malbé el planeta.
Com deia aquell, "penseu-hi". 

La vida per gaudir-la, i no per patir-la amb les baralles dels altres.

Sí. És una queixa.

Perdoneu que generalitzi, però...

Sóc infermer en una residència d'avis. Sí, d'aquell sector a qui molta gent menysté donant-li importància zero; a repartir, zero pels avis i zero pels treballadors.

Per què?

Vull imaginar, entre altres coses, que les famílies quan venen per primer cop a la residència, pensen que els seus familiars de més edat no donaran cap feina. Que ells com família en saben més que el metge i que amb unes poques -o moltes- instruccions ja no caldrà fer res més per ells.

Cuidar no és feina d'infermeria?

També vull imaginar companys de professió pensant que pel fet de tenir avis com usuaris la nostra feina és simple, avorrida i vulgar. Fa tot l'efecte que es pensen que no estem a primera línia.

Però fins fa poc la mateixa administració no ens donava categoria de sanitaris de primera categoria. Això és per no pagar-nos un sou decent?

On estàveu a l'escola d'infermeria quan es parlava d'una professió d'equip?

Veig cada dia treballar auxiliars de geriatria treballar el doble que en altres sectors per un sou que amb prou feines no arriba a mileurista. Són menys per això, pel sou baix?

Per la correcta atenció dels nostres residents necessitem equips de protecció individual (EPI), mascaretes, bates, polaines, gorres d'un sol ús.

Sí, som centres sanitaris també. Veniu a veure'ns. Aquí és te cura dels nostres/vostres avis. No ens passem el dia ballant i jugant al dòmino.

Vostè perdoni però jo no sóc popular

Una de les coses que més m'incomoda, quasi emprenya, és quan sóc en un lloc on no cal que hi sigui; on no sé on fotrem, junt amb un sentiment urgent de tele transportar-me ben lluny a terres menys hostils. És quan estic allà, on sembla que no cal que hi sigui, quan sento com si la meva moral marxés d'excursió al Pedraforca sense mapes, brúixola, carmanyola i calçada amb vambes.

Què no fot ràbia quan els detectors de presència NO et detecten? Quins nassos!

Fa un parell de dies que vaig entrar en una tenda de les moltes que estan en un poble prop del meu, un que comença per "Cast" i acaba en "defels". No voldria ara ser injust amb totes les tendes d'aquest poble, així que, estimat comercial o propietari d'una tenda de Castelldefels, si la teva tenda no comença per "C" i acaba en "O", estàs lliure del que explicaré.

Hahahaha, algú de Castelldefels llegirà això algun cop? Hahaha, no se'm pot negar optimisme i bon humor, hahaha. I més si és de Motos C___ó.

Quan vaig a comprar, acostumo a ser franc i confiat -error, per desgràcia, error, el meu gran puto problema- amb el defecte que espero tenir un interlocutor al davant amb la mateixa tara.

Vaig apropar-me a aquella tenda perquè recordava haver estat atès molt correctament. Però fa dos dies em vaig sentir vist i automàticament ignorat. Potser són tan bons que amb una mirada descarten els clients. Total, vaig anar mirant per aquí i per allà, vaig veure gent treballant, altres que ho semblava, però sense ganes de fer ni el més mínim contacte, ni tan sols visual. Defugien la meva mirada d'informació i contacte, abaixant el cap als papers del damunt de la taula. Com el típic estereotip de funcionari del passat.

Decebut, vaig marxar. En sortitr el Google Maps em va demanar la meva opinió de la visita. Vaig preferir no resprondre doncs podria fer una entradeta al quinapocafeina que el tinc ben descuidat.

Siau!

Això, happy flowers

Això és el que tenim. He deixat enrere el camí de la platja que aportava oxigen al cervell; òrgan que, segons indicis, tinc instal·lat dins del cap desproporcionat en comparació amb el cos.

Ara em bellugo amb metro. Oxigen no, però dona de si.

Dimecres, les 6:30 del matí. Poca gent a l'andana, l'habitual. Aquesta hora pots seure i tenir algunes cares de referència. El meu trajecte finalitza a l'última parada de la línia, on el tren gira cua i desfà el camí. És lògic doncs que els viatgers que ja estàvem viatjant 10 estacions enrere baixéssim tots allà. Tots? Doncs no, que la vida sols és una i s'ha de viure.

Baixó del tren i me n'adono que no ha baixat un dels habituals. Està encongit, amb els cascos posats. Dintre meu surt el burleta i pensa en la seva cara al despertar-se anant de tornada. Miro enrere per última vegada. El tren tanca portes i marxa amb un passatger més.

Penseu el que vulgueu però potser era millor així. I si anava a retrobar-se amb un antic amor? I si així evitava un accident, o feia decidir al seu cap, per fi, en acomiadar-lo, deslliurant-se les dues parts d'una relació tòxica, iniciant així noves esperances i objectius?

L'endemà, me'l trobo a l'estació amb el mateix posat encongit. Per aquella casualitat acaben asseguts al mateix banc. Ell amb els ulls tancats com sempre, arronsat com si fes fred. Quedem sols al vagó a mesura que el tren avança.

Arribem al final del trajecte i avui si baixa a l'andana. Noi, avui no hi ha lloc per aventures.