Un dia qualsevol d'un desembre de 2020.
Surto
al carrer, per allò d'estirar les cames i recordar que visc en
comunitat. Ja és fosc, fa fred i les castanyeres no són com les
recordo de petit (per com anaven vestides, els meus ulls d'infant les veia com una mena de bruixes; ara jo podria ser una d'elles, torrant castanyes i cremant moniatos).
Un incís
important. Viure en comunitat és tan beneficiós que ara
mateix aniria a repoblar una granja de vaques al Pirineu. O la Pampa, tant
me fa.
Continuo el microrelat. Recordo: tarda de desembre, fred,
castanyeres, estem? Com? No! Ara no ho deixis, si acaba de seguida;
en tres minuts ja ni ho recordaràs!
Doncs que em sento
bé i camino amb el cap ben alt. Miro als dos costats malgrat saber que sols en venen per un, però amb les noves varietats de vehicles
de rodes i poc cervell, a saber per on sortiran; travesso el
carrer i és llavors quan me n'adono que no duc la mascareta posada.
Jo,
que treballo amb una d'elles enganxada al meu nas, la meva boca. A la
meva cara.
Estic
a 5 minuts de casa. 5 minuts sense tapar enmig del carrer, rodejat
d'estranys emmascarats. Faig mitja volta i cerco mentalment un camí
fins a casa fosc i poc transitat. Provo de posar la mà tapant-me,
però el meu sentit del ridícul m'ho impedeix. Em sento malament. Si
fos un lladre, no em sentiria tan malament.
I
si ara, cruel destí, passa aquella trista i solitària patrulla
de la Urbana i em crida l'atenció (recordeu que ja passo del 50
sobradament i, per tant, ja poden cridar-me l'atenció doncs saben
que no intentaré fugir corrent ni els clavaré un bolet) i ja tenen
la multa escrita abans de dir-me
"buenas noches"?
Si, buenas noches, perquè diuen
que a Catalunya no es pot viure en castellà, però deu-n' hi-do de
la quantitat de gent que el parla ÚNICAMENT i amb TOTAL IMPUNITAT.
Cada
cop que avanço algú per la vorera -si, he tornat al microrelat-
espero que no em miri la cara. Em sento com un famós que no vol que
el reconeguin (!?). I de cop, em topo amb un pocavergonya com jo que va
descobert. Ens mirem i no és mirada de superioritat negacionista;
més aviat de "tira cap a casa que ens la juguem".
Arribo
a casa. Quines ximpleries.
I l'Hemerito de vacances pagades.
Faig el comentari perquè em sap greu la falta d'ortografia del final. Però com això és un bloc sense altres pretensions fora del entreteniment, sols dir que les H devant les paraules vesteixen molt. Hpep.
ResponElimina