Això, happy flowers

Això és el que tenim. He deixat enrere el camí de la platja que aportava oxigen al cervell; òrgan que, segons indicis, tinc instal·lat dins del cap desproporcionat en comparació amb el cos.

Ara em bellugo amb metro. Oxigen no, però dona de si.

Dimecres, les 6:30 del matí. Poca gent a l'andana, l'habitual. Aquesta hora pots seure i tenir algunes cares de referència. El meu trajecte finalitza a l'última parada de la línia, on el tren gira cua i desfà el camí. És lògic doncs que els viatgers que ja estàvem viatjant 10 estacions enrere baixéssim tots allà. Tots? Doncs no, que la vida sols és una i s'ha de viure.

Baixó del tren i me n'adono que no ha baixat un dels habituals. Està encongit, amb els cascos posats. Dintre meu surt el burleta i pensa en la seva cara al despertar-se anant de tornada. Miro enrere per última vegada. El tren tanca portes i marxa amb un passatger més.

Penseu el que vulgueu però potser era millor així. I si anava a retrobar-se amb un antic amor? I si així evitava un accident, o feia decidir al seu cap, per fi, en acomiadar-lo, deslliurant-se les dues parts d'una relació tòxica, iniciant així noves esperances i objectius?

L'endemà, me'l trobo a l'estació amb el mateix posat encongit. Per aquella casualitat acaben asseguts al mateix banc. Ell amb els ulls tancats com sempre, arronsat com si fes fred. Quedem sols al vagó a mesura que el tren avança.

Arribem al final del trajecte i avui si baixa a l'andana. Noi, avui no hi ha lloc per aventures.