Herois.

En Pippu era una mitja merda de gos que a més de lleig, arrugat i panxut, no aixecava ni dos pams de terra. Una bestiola que feia honor a la paraula Gos -amb majúscules- referida a "ésser amb inclinació a l'inactivitat".

En Pippu tenia un "amo" que treia a passejar tres cops al dia. Ell ho aprofitava per pixar i cagar sense fre ni cura; a més, podia anar on volgués perquè "l'amo" era tan manso que anava per on el gos volia. Ara a l'esquerra, ara la dreta, ara tira enrere...jau!

Aquell dia en Pippu estava especialment fins els collons de gos del seu amo. Aquest tenia fred i no se li havia ocorregut un altre pensada que posar-li un jersei a ratlles ajustat. Allà, en mig de la vorera disfressat com un Wally, en Pippu va maleir "l'amo" i la vida de gos que portava. Revenja!

Va fer anar cap un costat a l'altre al "manso humà"; va aixecar la pota i va pixar un altre cop les sabates del home sense que aquest se'n adonés! 

Però en tenia una de millor: en Pippu va decidir que ja era hora que "l'amo" sortís d'aventures aixi que, gos i amo, units per una corda de cuir, van anar allunyant-se de la seva residència habitual.

- Pippu, on vas? -va preguntar l'amo al cul del gos- Estem marxant molt lluny avui, eh?

Van passar Barcelona, van travessar Montgat, Mataró...França...

El veí del replà va flipar quan va veure a les planes d'aventures d'un diari local la historia d'un català amb el seu gos que estaven creuant el món. Una llàgrima li va sortir dels ulls. "Són uns herois" va dir.

Dret adquirits.

Què pensem del veí que s'adorm en totes les reunions de l'escala, estant-se sense dir ni piu i no oferint mai la seva opinió? Què pensem d'aquell que sols acudeix a les mateixes per queixar-se a tot cridar, amb insults i desqualificacions, implicant els altres en la solució dels seus problemes personals? Ens podem imaginar treballant al servei d'algú que se'n riu dels nostres i de  nosaltres?

Quan veig l'ús que fan dels seus escons al Parlament o Congreso alguns senyors i senyores Diputats, polítics professionals, no sé què pensar. Dona la sensació que estan allà perquè hi han anat, reaccionant solament quan els indiquen que han de fer-ho. No tenen opinió pròpia. Voten els que els diuen o manen. Marxen del seu escó quan parla l'adversari "dels seus" interessos, ignorant així qualsevol opinió "contraria" al seu bé comú. O queden allà, ben sentadets, per tal d'insultar qui parla.

Per arribar allà, al seu escó, imagino que han de fer un llarg camí. Sigui quin sigui, és trist que la finalitat d'aquest viatge sigui anar a obeir dictats, anar a passar l'estona tot esperant l'hora del dinar, insultat a qui vol dir diferent del que el teu partit et mana. 

Polític figurant: No et fa vergonya guanyar-te així la vida? Amb aquesta manera de no fer potser viuràs un present sucós i la teva família viurà bé. Però per les properes generacions teves i meves, els deixes un futur ben negre. Imagino que penses "ja s'ho faran quan els toqui".

Mare meva, estar allà per poder decidir i no fer rés! Quina vergonya!

La peça.

En rebre el paquet, vaig anar per feina. Feia masses dies que l'esperava i aquesta tardança m'havia provocat una estranya sensació de tenir molta presa. Vaig provar primer d'aixecar amb les ungles algun petit costat que debilités la poderosa defensa que l'embolcallava -composada per una marró i gruixuda capa de cinta adhesiva- fins que una estona després, unes tisores van posar fi a la meva intenció tribal. Un cop oberta la caixa, vaig treure'n tot el contingut i, apa, a muntar l'aparell desitjat.

Tot el contingut? No. Una petita peça es va estar al fons de la caixa fins que vaig decidir desmuntar-la pel seu reciclat. Va caure a terra fent un soroll sec. Pesava. Era compacta. En mirar-la atentament em vaig adonar que estava molt ben feta, amb unes connexions als extrems indicadores d'una utilitat conjunta amb algun altre estri. Molt bonica, però sense utilitat. Estava inclosa al preu, segur, però no feia falta. La seva presència no estava reflectida en les instruccions, ni en cap dibuix explicatiu, ni la vaig trobar a faltar durant el muntatge de les altres peces.

2.- Per fer aquell aparell havien passat moltes coses. Des de la persona o persones que la van idear, fins la gent que va decidir fabricar-la, fins qui va crear la màquina que el va empaquetar. Amb més afegits, com les il·lusions, nervis, odis, enveges, pilotejos, ascensos, acomiadaments, ignoràncies, etc...amb que l'havien creat, fet i posat a disposició del usuari formant part del contingut d'una caixa.

Vaig dur caixa doblegada i peça als contenidors de reciclatge. Dos dies després, el camió de recollida va buidar el contenidor de color que la guardava. Per una d'aquelles casualitats, l'aparell va caure al terra en mig d'un bassal d'aigües brutes. Allà, ben embolicat en el seu plàstic protector.

Ara, comença pel 2 un altre cop (ep. si vols, es clar).

 

Quan acabis, una reflexió: Realment vaig veure una peça com la descrita al costat d'un contenidor. Amb una aparença esplèndida, però tirada i sense saber-ne l'ús. Qui l'havia llençat tampoc hi estava entès, dons estava precintada d'origen.

La meva malaltissa imaginació va fer de la peça un ciutadà i de la caixa una representació de la societat. 

Creació, creixement, formació, deformació, manipulació, incomprensió, victimisme, conformisme. ..fins que, caigui o no de la caixa, acabi llençat, fet servir.

Carnestoltes Espiritual.

Això del Carnestoltes està molt bé. És com esquiar: t'agrada o no. L'Esquí és una activitat esportiva amb uns quants "però" per dir. Per exemple, seria força d'agrair que es fongués com la neu la manerota de ser dels quatre carallots de sempre que volen convèncer als demés usuaris de les pistes que, aquestes i altres muntanyes properes, són una simple extensió del jardí de casa seva. I per cert, per ells ets una grandiosa molèstia en forma humana al bell mig de la pista. Aparta.

Tema a part, durant la Rua es fan visibles dos bàndols. L'un va disfressat ballant els ritmes del moment i l'altre s'ho mira. Potser amb sorpresa, alegria, angunia o "es que no fan res per la tele". 

I com cada any tenim qui va disfressat i no voldria. També qui s'ho mira amb cames tremoloses pensant "L'any que ve, jo! L'any que ve jo penso anar de...". De Romà. Aniràs de Romà.

Al marge de l'encert o no en l'elecció de la disfressa, anar pel carrer convertit en una caricatura sorgida del teu enginy -o d'un prestatge de la tenda dels xinos- està molt bé. Es una forma de participar en la vida social. De sortir al carrer i riure. Com si, per un moment, tots estiguéssim al mateix barco. Però és ben estranya aquesta fal·lera per disfressar-se de forma física només aquest dia de l'any. Potser és l'indicador del Carnestoltes Espiritual que ens acompanya durant tota la vida.

M'explico: Podem justificar-nos amb qualsevol motiu; ja sigui la feina que ens angoixa; les aparences necessàries davant el veïnat; el dissimular una educació mai rebuda; el ser un cregut, o ves a saber perquè. El cas és que surt de dintre nostre un "animal" disfressat. A ulls dels altres podem semblar d'una manera, però la disfressa invisible sap actuar en la intimitat i...Qui som ara? Ah?

D'aquesta manera m'imagino com algú, diguem que ben normal i bona persona, és transforma pel contacte pell-disfressa no visible, en una mena de fill de sa mare; gràcies a aquella fina capa transparent que cobreix el seu cos tot donant espurnetes del seu mal filat.

Dia de mercat (2)

Amb el cistell buit, vaig anar dirigint-me a la sortida del mercat. No entenia perquè no m'havien volgut vendre menjar. Potser tenia cara de babau; potser semblava massa afamat. Era per alguna cosa que pensaven que de ben segur diria? Eren tant llestos que sabien el que jo no sabia de mi? Una doble personalitat? O pitjor, triple? Una vena sàdica? Allò de "ui, aquest ens mata d'una volada d'olla"?

Vaig intentar no culpabilitzar-me visualitzant l'interior del congelador, cercant alguna cosa amagada que menjar.

Sentia els passos del meu caminar travessant un llarg passadís de parades de fruita, peix i carn. Les unes amb la persiana abaixada i cartells de lloguer o venda; altres mig buides, amb el depenent o dependenta amb cara de fàstic més que d'avorriment. Altres, plenes de gent amb aquell posat d'espera resignada, atenent per força a les paraules pronunciades des del taulell per algú que sap que pot explicar la seva vida sense que el personal pugi fugir. Com el sermó d'un mossèn.

- Psst! Eh, caballero!  -cridava algú des de una parada que deia "De todo a partir de dos euros" - aqui puede comprar, aunque no tenga experiencia ni la edad.

-Ah. Y ¿que venden?

- Comida buena. Barata y de calidad. Para toda la vida. Entra, entra!

Em vaig acostar. Em van ensenyar el genere. A primer cop d'ull semblava prou bé tot. Vaig comprar verduretes, lluç i pomes. Content, me'n vaig anar cap a casa a cuinar.

Però, aquelles verduretes no van durar mig dia a la nevera. Es van podrir sols entrar en contacte amb l'aire de la cuina. No van estar fresques més de 2 hores. No van ser per tota la vida. I el peix...tenia nova vida!

No calia experiència ni ser jove per adonar-se'n que m'havien aixecat la camisa un altre cop.

NOTA EXPLICATIVA: el mercat representa el poble. Cada parada, qualsevol de les empreses on vaig a demanar feina. El "todo a 2 euros" seria una ETT.

Discapacitat

A part d'anar als llocs a "tirar" el meu currículum, també faig ullades a portals de feina d'Internet.

No vull semblar irrespectuós, però he estat temptat més d'un cop d'enviar el meu currículum a una oferta de treball adreçada a persones amb una discapacitat del 33% o superior.

Per què? Perquè habitualment descobreixo aquesta "novetat" imprescindible al final de tot, quan ja he llegit l'oferta i he decidit presentar candidatura. I també perquè considero que la meva situació segons com es miri, s'apropa molt a una discapacitat.

Per què? Perquè tinc l'edat que tinc, que com he dit fins cansar i cansar-me, físicament seran uns anys i mentalment uns altres. A més, perquè em demanen experiència com infermer que, si no tinc treball d'això, no puc ampliar ni de conya.

Això de l'experiència es molt "guay". Més que res s'obliden dels més de 25 anys treballats en diferents camps. Bé, la crisi té això. Sort que no és una cosa personal.

Nota: Ara estic treballant. No té relació amb la meva professió i no sé què pot durar. En dos mesos he fet quatre entrevistes de feina. En dues m'he l'han donada. En cap d'elles les coses eren el que tenien que ser.

Treballo, però Je sais que je dois étudier.

Un altre cop al atur.
Com a treballador -sàpiguen estimats empresaris que això també és una persona- no em donen cap oportunitat real. En canvi, a ells, els he d'acceptar com son.
Com deia un gran actor de nom Fernando: "A la mierda!"