Hombre, catalán!

A vegades perdo el nord...

Avui he tornat al psiquiàtric. Un lloc on he treballat d'auxiliar i d'infermer. Més d'un cop penso que, de no canviar les coses, potser serà en un futur no gaire llunyà casa meva.

Però encara no tenia demanada consulta. Anava a recursos humans a recollir paperassa i, de pas, preguntar de forma amable per alguna possibilitat de feina, encara que fos per escombrar, mileurista, d'horari impropi, ves a saber...

Tot i les meves rebaixades pretensions, he topat amb l'incompetència dels que tenen encara el plat a taula. M'explico:

Truco a la porta de RRHH, la obro, i sense arribar a entrar li comento el motiu de la meva visita a una noieta jove que s'està asseguda darrera una taula plena de papers i un PC. Molt sol·lícitament, la noia, que es presenta educadament, em fa saber que ella mateixa ha preparat la meva documentació. D'una manera molt ràpida l'ensobra i me la dona junt amb un gran somriure, donant per finalitzada la nostra relació.

Però jo vull més, dons no he anat allà sols per allò:

Jo: Com està la feina? Des que vaig treballar amb vosaltres ja fa un any que no treballo...

Ella (mirant-me però sense escoltar-me): Anant fent.

Jo (insistint): Però hi ha possibilitats de treballar?

Ella (ara ja pensa amb el dinar a la taula que li prepara la mare): No ens podem queixar.

Jo (perdent ja els papers de Salamanca): Es que ja tinc 50 anys i no cobro res...Com està la feina? En teniu?

Ella (a la seva): Esta la cosa difícil (imagino que hi voldria afegir "afora").

Jo (Passat Salamanca): Si ho arribo a saber no estudio infermeria.

Ella (Escoltar-me però sense entendre'm): Home, no serà això! Infermeria és molt interessant...

Jo (traient foc pels queixals): Adéu.

Quan sortia direcció carrer m'ha reconegut un pacient. L'alegria que li ha fet veure'm, el seu somriure, la seva eterna pregunta: "hombre catalán, com et va? Si, no?" amb la que em matxacava dia si, dia també; aquella mirada d'ulls que sembla que li vagin a marxar lluny de les orbites, amb aquelles dents serrades, gastades, negres, tristes...

Potser no tornaré a treballar en tota la meva vida. Però si val la pena ser infermer, és per gent així.

I que consti, el boig declarat i tancat és ell. Dintre del seu món i la seva soledat, és l'únic que em recorda un any després.