Anar a fer cua.

Un dels records d'estiu de la meva infància eren les sortides familiars amb cotxe, dons calia anar al poble del pare per visitar la família i passar les vacances.

I què hi havia entre aquell poble formós poble i el Prat? Dons les costes del Garraf. No cal dir que em marejava tant a l'anada com a la tornada.

Perquè en aquella època no existien les llargues rectes de les autopistes. Així que tinc l'honor d'haver-me marejat fins vomitar dins d'un 600 dels anys 60 de segona mà i d'un Simca 1000 recent estrenat.

Aquella situació que tenia que solucionar-se aviat. Una de les mides va ser el pas dels anys, i l'altra, la va posar el "gobierno normal" en decidir la construcció d'una autopista. No per la nostra seguretat i tata-tal, si no amb la visió d'un gran negoci futur.

Recordo passar els primers cops per aquella carretera sense curbes, on el meu pare pagava en monedes llençant-les com si li sobressin, dins un cistellet. Que curiós! Quina gràcia!

També vaig gravar en la meva ment la veu del pare, assegurant que deien que l'autopista seria gratuïta després de 25 anys, dons el gobierno ja la donaria per ben pagada.

Han passar un munt d'anys més dels 25 i no sols no esta pagada, sinó que serveix per pagar-ne unes altres. Però no ens podem queixar, dons diuen que hi tenen una bona part d'interessos econòmics empreses catalanes. I tant, catanalíssimes. 

Caram, ara resulta que pel fet de ser catalans, tenim que defensar aquestes empreses. No sé, però dubto molt que els presidents i membres dels consells d'administració d'aquestes gestionadores de recaptar impostos per l'estado, siguin gaire partidaris de donar-me feina pel sol fet de ser català. Més aviat penso que tant els hi enfot, dons els calers no entenen de fronteres ni nacionalitats, simplement de cobdícia.

Dons jo crec que em d'anar a fer cues. Ja poden posar més guixetes de pagament i fer més anuncis de lo  mega-fantàstics que són a la ràdio, que jo, penso fer servir la Nacional de tota la vida, la normal, aquella que passa per tots els pobles i s'atura a tots els semàfors.

Què el nen vomita...dons a rentar el cotxe, que pel fet d'estar al segle XXI no vol dir que siguem uns finolis.

Què tardem 3 hores en fer 68 kilòmetres? Bé, no n'he estat mai partidari de l'època de fer el fatxenda "vaig a València en dos hores i quart", dons els radars ja l'han fet passar la xuleria.

Que ara toca anar a fer cua! Quan vegin que ningú fa servir les autopistes, potser es pensaran una mica això de collar-nos amb tanta prepotència.

Tant diner necessiten? Avars!

Eurocastanya.

Seré seriós, qüestió que fa temps que intento ser i no sé si me'n surto.

Hi ha una realitat: que no soc un expert de les finances i que estic aturat, amb previsió de gaudir d'aquesta mena de limb econòmic i moral durant força temps. Ara bé, d'això a desitjar que instal·lin l'Eurovegas perquè, diuen, donarà feina a milers, que dic milers, a milions d'aturats, és una barbaritat. 

Què fem? Ens posem a estudiar idiomes i carreres de turisme per acabar transportant les maletes o netejant piscines? (en el millor dels casos). Es això el que passarem als nostres fills?

Sols hi ha aquesta possibilitat de crear feina? Com ja he dit abans, no soc el més indicat per dir què fer per crear llocs de treball, perquè no ho sé, però si que cau pel seu propi pes que tornar a creure que construir edificis i esperar que vingui la gent a fer-los servir uns pocs dies de la seva vida, amb total ignorància de com és realment el lloc on estan vivint (i la ignorància és molt dolenta), és una manera de fer vacances impersonal, que no serveix pel que tindrien que servir les vacances: conèixer llocs, gents, costums, pedres, història, formes de ser. Obrir-se al món!

Jo crec que el model de diversió que ens proposen, a canvi d'uns llocs de feina, ens portarà turistes que vindran a fer vacances on hi havia el Delta del Llobregat, tot pensant que arriben a una població de Hawaii. D'aquí a viure una vida irreal, com dins d'un escenari o dins d'una garjola donant voltes com un hàmster, va un pas.

En tot cas, aquest negoci que ens presenten servirà per enriquir uns pocs, donar bones feines a uns escollits i la resta de treballadors unes engrunes per anar tirant. D'això se'n diu, aparta que vinc jo.

En definitiva, diners a canvi de la qualitat de vida d'un poble, del seu territori i de la seva gent. 

El nostre Delta ha patit força durant aquest anys (Barcelona, el port, l'aeroport...) i només falta aquesta prova definitiva per convertir-lo en un record. O en una foto d'una platja de Hawaii.

On és l'esperit dels Cent mil Fills?

Quinapocafeina.

Ja fa temps que m'ho passo d'allò més bé en les entrevistes de feina. Són una bona oportunitat per xerrar de coses dels meus antics treballs -sense tallar-me un pèl, dons no vull enredar ni enredar-me- amb algú que té per feina, ni més ni menys, que escoltar-me i de pas esbrinar si soc una persona normal, un candidat en potència o un altre passerell sonat. 

M'ho passo pipa explicant les meves batalletes laborals. Perquè en tinc una bona pila: el meu CV sembla el CV d'una estrella del cinema dels anys 50, a saber: cuiner, operari industrial, administratiu, magatzemer, xofer, zelador en varis hospitals, auxiliar d'infermeria, i darrerament, intento ser infermer.

Vaja, és com si al avi li fas parlar de la seva mili. O a la avia dels records de la seva joventut. Ja pots fer bona cara i seure bé. Això si, els tindràs contents per molt de temps.

D'entrevistadors n'he conegut bastants. En general gent seriosa i ben preparada quan es tractava de grans empreses, i els mateixos amos quan eren empreses petites. TOTS amb un nexe comú: mirar si podien fer-me servir, amb més o menys respecte, com treballador o com persona. 

Recordo l'entrevista que em van fer a una clínica privada de bcn que comença per T i finalitza per N. No solament em van pujar la moral, sinó que a més, em van contractar. I no va ser un engany. Chapeau.

Perquè, ho vull deixar clar, no sempre la feina que ofereixen és bona. Realment tu t'estas venent, i el que t'interessa és que vegin com ets i si serveixes pel lloc. Però a vegades qui et fa l'entrevista té un nyap entre mans que frisa per passar-te'l. Una feina que no voldria per ningú de la seva família.

El cas és que en dues ocasions m'han torejat i bé. La darrera vegada fa un mes. No em van deixar gaire marge de maniobra: era el perfil autèntic. Em van parlar d'unes condicions. Vaig pensar mentalment amb els mesos de feina que m'oferien i els diners a guanyar. Hi vaig caure de potes. Tres setmanes més tard, ni el sou, ni la feina, ni la duració d'aquesta -em van tenir uns dies sense contracte sense jo saber-ho-, ni la confiança transmesa van ser l'acordat. I tan frescos.
I quins collons i quina barra.

"Que se jod..."

Avui faré un exercici de concentració molt xungo. Avia'm: 1, 2, 3! Ommmmm

 

M'imagino dintre del Congreso de los Diputados fent de polític. Ara, soc en Pepe, un Diputat de la dreta. O de la esquerra, tant se val. Jo tu, quin xollu! 

Em costa, però m'imagino assegut sense tocar l'escó, flotant a uns 2 centímetres d'ell, dons el meu cul no gosa tocar l'escai. Amb una suprebia que no se la podria empassar ni un tauró de boca gegant i dentada. Allà, mirant a tots costats i no veien res, ben cregut, amb tirants estrenats per l'ocasió amb els colors de la bandera. Amb l'idea que milers de vots -no persones- m'han assegut allí per defensar els meus interessos que, evidentment, són els seus. Qui millor que jo! 

No cal que prepari discursos. No cal que pensi ni que treballi. No estic allà per això. Ja s'encarreguen d'aquest temes gent més important del partit. L'únic que he de fer és participar de les consignes que rebo, que son les millors per tothom, encara que no a tothom li agradin. I a qui no li agradi, "que se joda!".

Ep! He tocat l'escai. Ja estic ben assegut. És ara quan perdo el concepte de la realitat?

"Que se jodan". Torno a caseta.

Un mandat donat expressament des del Congreso de los diputados i de part d'una dona que pertany al partit que té la majoria absoluta (absoluta, quina paraula més plena de significat). Segons ella, jo com aturat privilegiat i penques, m'he de fotre. Jo i uns quants milions més.

Que em cardi? Per què? Per acabar uns estudis universitaris i no ser capaç de trobar una feina? Feina que, gracies a tots els que estan allà al Congreso igual que si estesin al final de la seva vida laboral, es impossible trobar.

Diria que mai m'han enviat a fer una cosa així de forma tant directa. Ai caram. Qui es aquella dona per dir-me això? Què no sap que soc molt sensible? Aleshores, puc dir-li amb la mateixa confiança que se'n vaig a prendre pel cul?

Sols per una cosa l'envejo senyoreta. No pel seu sou, ni per la seva "feina", ni pel seu meravellós lèxic -si bé una mica xavacà-, ni per tenir una de les famílies amb més sort lotera de tot el món mundial. L'envejo per la seva rossa cabellera. Qui tingués una mica de cabell al cap, encara que fos tintat!

1 de 100.000

Una de les meves aficions són les pedres. M'agrada visitar ruïnes, conèixer de la gent que hi va viure quan estaven actives. Saber els orígens de les coses, costums, menjars...vaja, xafardejar.

Una visita a un jaciment arqueològic, un passeig per carrers medievals -ep! però dels de veritat, no fires medievals inventades per vendre capritxos inútils i passejar els nens en poni- em fan venir aromes del passat junt amb la tranquil·litat que transmeten. Allò de saber que fa un munt de temps que està fet i que manté la seva esplendor, m'agrada.

I ara que hi penso, això dels ponis...Què es creuen, que pel fet de representar l'Edat Mitjana -si, acudit fàcil!- tot era més petit, inclòs els cavalls?

Aquesta afició a la història ha fet que sigui capaç de llegir algun blog interessant. Fins i tot, algun llibre. Un cop vaig llegir en un escrit d'un historiador local, que els 100.000 Fills de Sant Lluís, havien estat acampats durant un bon temps en el terme municipal del Prat.

Ves per on, aquells que em deien que eren potes blaves autèntiques i pures, i que jo, pel fet de tenir una part de la família provinent de Tarragona, no tenia dret a ser un pota blava 100%, ara resulta que tenen una part francesa. Desconec en quina proporció, però estic segur que la meva ha d'estar al menys en un 25%.

Ara entenc millor unes quantes coses del caràcter pratenc. Perquè amb tant de temps aquí acampats, tot homes soldat, els mosquits, les escarxoferes, les patates i l'escassa població que tenia el poble pel 1800, que de ben segur els pratencs tenim sang francesa però, a més, de la guerrera, de la que cerca gresca, amb esperit de conqueridors. Calenta, vaja.

Pratencs, potes blaves, mig blaves o no. Us heu preguntat mai el per què de la costum d'anar a passar-ho bé fora del poble? Ja sigui a la gran capital, com a altres pobles veïns?

Com si el Prat no fos el nostre poble. Aquella costum local de deixar perdre les coses: l'Artesa, les masies, l'antiga estació de Renfe, les zones comercials, les escarxoferes, la pineda...Aquesta poca cura pel poble sols es pot explicar si no ens considerem d'aquí i pensem que en qualsevol moment ens aixecaran el campament.

O el perquè de la costum popular de passejar amunt i avall de l'avinguda, desfilant. Ja sigui a peu -secció Infanteria- o motoritzat -secció Carros de Combat- on, molts de cops, hi passem per exhibir-nos, perquè passar per allà amb cotxe per anar on sigui porta un bon temps d'avorrida marxa lenta. 

Per no parlar dels espies que, disfressats d'amables veïnes d'escala o carrer, vigilen els nostres passos tot informant a qui creuen que ho ha de saber. 

Un record per aquell 1 de 100.000 que em toca. Ara comprenc aquells "ardors guerrers" que sento quan veig injusticies i que, curiosament, no sentia quan vaig fer la "mili".

Insomni

Ja feia un munt de nits que aquell bon home no podia dormir. Dins el llit, ara donava la volta per l'esquerra, ara per la dreta. Ara mirava cap a munt...i la són no venia. Posava la ràdio, però tenia que apagar-la dons se li escapava el riure escoltant la repetició d'un programa que comença per La i acaba amb Competència.

Potser prenia masses cafès. O potser era l'edat, dons recordava que de petit els seus avis es queixaven sovint de la seva falta de són nocturna. "No puc dormir per la nit". Un record que s'ampliava amb la visió dels avis dormint davant de la tele, en un sofà o en una cadira amb el cap abaixat i els braços creuats.

Potser la causa de l'insomni eren els mals de cap. Vinga enviar currículums i no rebre resposta. Cap entrevista de feina en un any. L'atur acabat. 

I de cop, quatre entrevistes. La nit abans d'anar a vendre's no va poder dormir, nerviós. En la primera va fer una bona quilometrada per a no rés. En la segona, li van donar una feina que unes poques setmanes després no era el que li havien dit, i s'acabava molt abans. En la tercera, tot anava bé però li demanaven fer un curs en un horari no compatible. Que ja el trucaran, que estan molt interessats. En la quarta...no hi ha quarta. Em sembla que n'he contat de més. No, si! Vaig fer 140 quilòmetres en la 125cc per a res.

El resultat de totes va ser acabar com  amics o coneguts, sense dret a passar d'allà.

Un dia, l'amic nostre va dormir malament. Pel matí, es va llevar d'hora dons tenia que anar amunt i avall fent encàrrecs. A la tarda va anar a la feina que aviat s'acabaria i va pencar com ell sap. Va arribar tard. Va sopar amb la família. Va anar a dormir quan tothom.  Aquella nit va clapar. 

Insomni? El que li cal és treballar!

Hobbes.

Hobbes. Aquest senyor devia estar una mica amargat. Malgrat això, molts hem compartit algun cop allò seu de "l'home és un llop per l'home", encara que no sigui políticament correcte.

Sol passar que quan un orador parla aparentment esverat, suant com una aixeta oberta, amb cara de circumstancies -en general sofriment-  transmet missatges que no s'entenen a la primera, o que es surten del to tediós habitual, obté la recompensa de que molta de la gent que calla al seu voltant se'n adona, just en aquell moment, que pensen el mateix. 
- Oh si, i tant!

Ay! Que se'ls hi cau la baba!

Els exemples del tema del llop semblen evidents i en qualsevol moment s'ens passen pel cap uns quants. Però, si tant greus fossin les maldats fetes al món i a la Humanitat, el negoci ja estaria tancat per defunció fa segles. I no, encara anem fent, alguns amb una alegria que dona gust de veure.

En la meva joventut, jo era un ferm seguidor d'en Hobbes, peró he canviat i m'explico:

Si som com som, estem on estem, i encara no ho em engegat tot a pastar fang, deu ser que alguna cosa estem fen bé, oi? En algun lloc amagat de tot el "merdé" de noticies fatals habituals hi ha una espurna d'esperança. Ens hem podem sortir si fem cas del nostre instint, apartant-nos de l'oci i el desànim general. Plantem cara. Indignem-nos! No deixem que el futur dels nostres fills el decideixin quatre aprofitats en els seus luxosos despatxos.

Com? Tenint una actitut crítica. Valorant i filtrant el que ens volen fer empassar. Plantant cara sense violencia, amb inteligencia i sentit de futur. Hem de ser optimistes. I encara que algun llop visqui millor que un home de bé, l'hem d'anar espantant amb la nostra actitut.

El vostre circ no és art. Es una enganyifa.

Futbol.

Fa angunia veure alguns balcons decorats amb un símbol patriòtic típic de qualsevol "fiesta mayor". Símbol on sovint hi apareix la silueta d'un brau, un àliga aplanada o un escut pre, o també, constitucional. Bé, cadascú a casa seva pot fer el que li sembli, sempre que no faci mal als altres. Però crec que posar al balcó símbols per refermar-te en una idea o en la pertinença a un grup, és un indicador de la necessitat d'autoajuda i que estas més sol que el xerif de "Solo ante el peligro".

Però el que més em preocupa és que aquesta sobtada febre patriòtica té el seu origen en el futbol. I es dona la paradoxa que els mateixos jugadors que aquí treballen per un club de futbol que, a la seva vegada, s'identifica en exclusiva mundial amb un país petit, allà representen per art de la màgia "lo normal" d'un altre país. Com si tinguessin les dues cares del policia: el poli bo i el poli dolent, segons com es miri, però sempre un bo i un dolent.

Segurament, el futbol és l'esport que més ha practicat en algun cop tothom. Qui no ha donat mai una puntada de peu a una pilota? Potser per això és un esport que porta molt avantatge de popularitat respecte d'altres.

L'esport de la piloteta és un record viu de la meva infantesa dels anys 70. Recordo anar a buscar al meu avi a la sortida del futbol, al camp que hi havia just al seu carrer. Es també aquella tarda del diumenge amb la família jugant a les cartes i nosaltres, els nens, corrent amunt i avall, amb el so de la retransmissió per la ràdio, en castellano lo normal, del partit d'un equip que rarament guanyava o prenia avantatge. Una jornada que s'arrodonia a la nit sopant les restes del dinar amb la repetició en blanc i negre de les jugades dels partits de la jornada. Comentades per un arbitre i uns periodistes, tant parcials com ho son ara. Com podia ser que no veiessin les coses com a casa les veiem?

Ara, després del pas dels anys, veig l'estadi de futbol com un circ romà. Dubto que els gladiadors guanyessin tans calers com els futbolistes d'ara, però van desenvolupar una tasca molt important d'entreteniment de les masses al servei del poder. Eren una eina més de control. Amb tot, quants noms gladiadors coneixeu? Es van deixar la pell allà. Qui s'enrecorda del seu patiment i de les seves gestes? Quants futbolistes coneixeu? Què passa quan es retiren? La majoria són oblidats. Ja els han fet servir.

Una eina que fa sortir en les masses sentiments estranys que els fan manipulables. Una eina que dona de menjar a impresentables fomentadors d'odi. Capaç d'aixecar la moral d'un "país" pel sol fet de que la pilota entri; i si no entra, se la fa entrar. Fer-nos creure que som els nosequé del món i no som res més que uns més. Que entre aquell que és d'un altre equip i tu no hi ha cap diferència, que en la nostra divisió tenen la seva força. Que s'ens enriuen a la cara!

Un esport on no hi ha justicia i no sempre guanyen els millors, no transmet valors. Què en podem esperar?