Embolicar.

Sempre he pensat que, d'haver nascut en un altre lloc, parlaria, escriuria, pensaria i estudiaria en la llengua d'allà. Dubto molt que, des dels meus ulls d'infant, m'hagués oposat a les ensenyances dels meus professors, tot intentant convence'ls de la meva necessitat vital de no aprendre, per exemple, un determinat idioma. 

Però la política es la ciència de posar en desacord la gent que té en comú el estar vivint en un lloc determinat i en el mateix moment. Una meravella com aquesta, que actua com nexe d'unió entre nosaltres, no interessa als que volen continuar vivint "del cuento". Bé, m'equivoco un altre cop. Si els interessa, per barallar-nos i viure la vida amb materialitat.

Què hi farem. Pensen que quan més tinguin seran millors i, de pas, nosaltres pitjor.

Les persones, per molt que no ho vulguin algunes, son persones parlin com parlin, sentin el que sentin, i es creguin el que es creguin. Encara no en conec cap millor que altre.

Així, mentre uns ens ensucren dient-nos que som diferents i més guapos -per després fer-nos ganyotes quan saben que no els mirem- altres parlen d'imposicions. Els uns diuen que es senten menystinguts i els altres que també però al revés. Es dir, queixar-se perquè cal queixar-se. Voler el que té l'altre i amagar el que un té. Faltar-se al respecte. Cercar problemes on no n'hi han. 
Amb aquesta forma de ser, que fàcil ho tenen els que viuen de nosaltres. 

 

El quinapocafeina va néixer de no tenir-ne. La meva professió és una més de les que pateix la crisi, amb l'agravant, que és una tasca que necessita de la pràctica, del fer diàriament, d'evolucionar. 
Sembla que la feina està lluny. Si em veies obligat a emigrar, aprendria del lloc que m'acull. No m'enfrontaria als locals per mantenir la meva barretina. Aprendria, viuria. 
I parlaria de Catalunya, el meu país, amb ulls d'un ciutadà, no d'un polític.

Sant Jordi.

El 23 d'abril acostuma a ser sant Jordi. Una diada que, tot i no ser festiva, té aquella bonica sensació de dia per passejar i gastar. Perquè la tradició indica que les donzelles han de rebre una rosa -o més- i els cavallers un llibre (que la majoria, embrancats en la lluita diària, no acabaran). 

Vaja, un dia per passejar, mirar paradetes, comprar. En definitiva, comprar. Disfressa't de donzella, cavaller o del que vulguis, però el que cal és ajudar al sector de la flor i del llibre.

L'endemà les noticies ens remasteguen els milions de roses venudes i quin ha estat el color preferit. A més del típic reportatge d'una rosa fabricada on no sé on i dels colors del Barça. També ens afegeixen els números de les vendes de llibres i quin ha estat el més mediàtic, es dir, el més venut.

La veritat, es un dia maco. Esta molt ben pensat i presentat. Amb aquella gentada, els colors i les parades. Si fins i tot donen ganes de comprar un llibre i llegir. Però si no ho dic rebento:

Durant el tomb que t'agrada fer has de dir que no a, pel cap baix, 315 venedores de roses que ofereixen el producte amb una habitual poca gràcia o poca elegància. Un producte, la rosa, que tots els que som catalans i els que no, sabem que a última hora de la tarda seran més barates (ens han pres el pèl tot el dia?). Un article que per tal de vendre's, porta artificialment una senyera com podria portar qualsevol altre símbol. Miau amb els símbols. Vegeu per a que serveixen.

No m'agrada gens escoltar els anuncis que fan els escriptors dels seus llibres. Qualsevol dia veig un dels mediatics plantat en una paradeta al costat d'un semàfor parlant als clients quan s'aturen: "Oye guapo, comprame el libro. ¿Que no tienes a quien regalarlo? Este es el más bonito y barato que encontrarás" i també  "ese libro que llevas no vale nada y el final es muy previsible".

Soc anti venda de llibres. Quan escric ho faig per dir la meva, amb l'únic propòsit de ser llegit. No vull cobrar per això. Si fos cantant, potser cobraria l'entrada d'un concert, però no entendria cobrar al personal que vol escoltar les meves cançons tranquil·lament a casa seva. Estarien fetes per això, no per guanyar-me la vida.

Apa. L'any que ve un altre sant Jordi. I jo, com que soc així de xul·lo, diré que m'agrada més el drac.

No compleix el perfil.

Aquesta és la resposta que rebo habitualment després de demanar feina. La tinc tant travessada que, a vegades, ja tiro pel dret tot dient que "espero que el meu perfil sigui del seu interès". Encara que potser hi podria afegir "gust".

Sé que tinc un perfil dur. Estil legionari romà dels lletjos, sense les faccions pròpies d'una deïtat. Però tampoc estic tan malament per la meva edat. Coi, que em cuido i faig esport! Ara, d'això a que em rebutgin d'aquesta manera...Si encara no em coneixen!

Imagino una fosca i silenciosa reunió de més d'una persona estudiant una pila de currículums, entre els quals, el meu modest aspirant, que bona feina m'ha costat. L'agafen, li fan una ullada supèrflua. El miren de més a prop. El meu currículum per a ells no deixa de ser un tros de paper brut, i consideren que no serveix per a rés. Tocotró: No compleix el perfil.

Parlem-ne! Puc posar-me una faixa; vestir-me amb corbata o amb roba fashion. Si cal em deixaré créixer el cabell a la calba. Vinga, que traure'm del damunt amb històries de perfils ho trobo francament patètic.

Encara espero trobar-me a l'entrada de les oficines de recursos humans uns grans cartells dient: 
"Tots els que esteu fora de l'empresa no doneu el perfil. Algun dels que hi sou tampoc."

Two rocks.

Sort de la crisi.

Estava a punt d'engegar a dida un d'aquells insolidaris que no respecten els passos de zebra quan vaig recordar que, des de que estem en crisi, utilitzo un desactivador d'emprenyament molt eficaç amb el que he aconseguit reduir al menys un 5% els mals pensaments, i també, els insults que profereixo.

Què que faig? Els observo. Miro la seva cara i també el cotxe. Amb això n'hi ha prou.
 

La cara. Ni ha de dos tipus generals: sense expressió o amb expressió. 

Els primers se'ls justifica perquè no hi són encara que el cos estigui present. Generalment els acompanya algú amb la mateixa expressió. Potser en aquell moment estan en un viatge astral i no es bo despertar-los, ni amb "cagundenes" ni braceigs. També cal pensar que estan en una de les seves habituals i animades converses on no es parlen.

Els segons poden expressar que tenen presa, o millor dit, que els hi fan tenir. Ningú te presa perquè si, a no ser que alguna circumstancia o persona, els empeny a creure que la tenen i els faci anar esverats. També poden expressar l'angoixa d'aturar-se al pas de vianants i que es cali el cotxe sota la encuriosida mirada dels transeünts. Inclús poden estar expressant l'alegria de les noticies que estan reben pel mòbil. O millor, estan celebrant una victòria del tot poderós barça (dempeus si us plau). Vaig més lluny, no s'aturen perquè estan esverats veient molt a prop la independència de Catalunya.
 

El cotxe: brut, net, nou, vell.

Si esta brut, indica deixadesa. No pararan. Si està net, massa cura de les coses, massa control. S'aturaran si ho tenen previst molt abans. 

En cap cas això es bo. Cal un equilibri òptim de les coses. El cotxe ha d'estar net però sense ofendre, deixant entre veure que la seva lluentor es momentània. 

Si el cotxe es nou, no s'aturaran al pas de vianants perquè volen passar davant teu per tal que els miris i envegis. Sense mala fe.

Si el cotxe és vell, es evident que els frens estan tocats. Cal no parar per conservar-los i passar ràpid, en aquest cas, per tal que no els vegin dins d'aquell artefacte. Maleïdes aparences...

D'aquesta manera els justifico i abans de voler emprenyar-me moltíssim, ja no hi són.

El del tren.

Vaig pujar al tren i vaig poder asseure'm al costat de la finestra que sempre m'ha agradat més, el dret. No hi havia massa gent dins el vagó a aquella hora d'aquell dia de temps mig plujós. Unes condicions que, coincidireu amb mi, no convidaven a viatjar en cap cas.

El trajecte a fer no era massa llarg. Donava el temps necessari per deixar la ment en blanc i fer una repensada com qui fa una petita becaina. 

Transportat com en un somni, em vaig adonar que estava absolutament decidit a acceptar per sempre la meva condició d'aturat. I que no treballaria més en la meva vida -quinapocafeina!- quan, de sobte, va succeir:

Va entrar al vagó un jove d'aspecte normal. Vestia normal i caminava normal. Semblava normal. Va començar a repartir unes targetes entre els viatgers de manera ràpida, sense dir ni una paraula, en misteriós silenci. Sense fer tampoc una mirada als ulls. 

En la tarja deia que era un funcionari sense feina estable. Que sols treballava fent suplències. Que la seva dona tenia treball i que gràcies a això, podien anar fent. En definitiva, la qüestió era que demanava l'ajuda econòmica de tots els que compartien vagó i trajecte amb ell.

Va tornar a passar entre els viatgers recollint les targes i esperant l'almoina. La seva expressió corporal era trista, però no deixava de ser normal, dons donava tot l'aspecte d'estar en harmonia tot ell. 

Ai las!

La meva condició de pocafeina em dona forces per criticar-lo. Al marge d'entrar a valorar la conveniència del lloc escollit per demanar almoina (un tren de trajecte interprovincial. Quines ganes de gastar-se diners viatjant) aquest jove tindria que adonar-se'n que la seva història no "cola". Dubto que un funcionari, per molt desesperat que estigui, utilitzi les targes explicatives de la seva penúria econòmica repartides com qui dona targetes de visita. Però el més fomunt es que una majoria de viatgers, segurament, podríem demostrar-li que gaudim d'una situació pitjor que ell. Molts ja signaríem poder fer suplències algun dia.

 Basat en una historia real. I que em perdoni el jove. Són temps difícils i tothom mira cap un altre costat,

Embaràs.

Diuen que els borratxos i els nens sempre diuen la veritat. Aquesta afirmació m'agrada perquè es perfecte per excusar-me. Així, si algú diu que només escric xorrades, sempre tinc la possibilitat de fer-li entendre que ja no soc un nen. O també, que en aquell precís instant no estic begut. 

Ara bé, si els meus escrits li semblen parides, em posaré seriós i no tindré més remei que donar-me a la beguda.

El cas es que fa unes setmanes que m'ha donat per fer una mica d'esport (suau, no sigui que acabi a urgències fent de client) i després de fer 10 quilòmetres a ritme "trote cochinero", anava pel carrer caminat orgullós de mi mateix i més dret que un pal. Perquè fer esport et proporciona una sensació de benestar i també, de que demà tornaràs a córrer per sentir-te millor. De competència no, no m'agrada competir.

Dons bé, m'aturen uns familiars i la seva nena petita em diu "tens un bebè" mentre senyala la meva panxa. "es nen o nena?". Li continuo la conversa i li dic que no ho sé "quin nom li posaràs". Li deixo que ella escolleixi. No recordo els noms que em va donar, però eren moderns. Ja se sap, el jovent actual puja amb uns altres miralls.

L'endemà vaig tornar a córrer. El ritme va ser bo, sense passar de l'habitual. Però hauré de fer més, si vull deixar de estar embarassat.