Somni al cinema.

Aquella pel·lícula era d'aquelles que feien honor al genere. Llargs silencis, plànols massa foscos, propers o allunyats. Escenes violentes i converses sense sentit. Un protagonista envellit “xulo piscines” i una actriu principal convertida en la seva comparsa. Una historia llarga, grisa, simple, pobre, que no donava per a un metratge tant inflat en el temps. Com aquells grups de música que creuen que les cançons han de durar més de 4 minuts i vinga repetir notes, vinga repetir "chorus"... Coi, si la cançó és bona i agrada, es pot escoltar un altre cop! No cal allargar-la!

Aquella mania de convertir els soldats (en actiu o retirats) en herois que tot ho arreglen amb poca diplomàcia - per no dir humanitat- salvant a qui espera que el salvin. Buf.

L'únic que feia remoure del seient al nostre espectador era el soroll de les crispetes mastegades que, producte del estupor que havia transmès per la sala aquella trista historia que s'arrossegava per la pantalla gran, s'amplificava. El nostre home va estar apunt de posar-se en la pell del actor i anar a interactuar amb l'origen del só estrident d'animal rosegador; a donar unes quantes recomanacions dietètiques. Però, per sort, es va relaxar i entre les persecucions, explosions i trets, es va quedar dolçament adormit.

Va somiar. No va anar gaire lluny. Dins el seu somni estava dins un cinema. Feien una pel·lícula d'uns germans anomenats Marx. Reia. Diàlegs plens de gràcia. La estrenaven aquell dia i havien millorat moltes coses. Aixi, per exemple, el germà mut per fi parlava i deixava anar aquella ridícula bocina. El germà "pillo" es feia polític honrat i en Groucho, era en Groucho. Les escenes de cantants "emergents" s'havien eliminat. Les coses s'arreglaven parlant, amb gràcia, amb ganes de bon enteniment, sense baralles. Sense herois.

Al sortir, la seva cara de felicitat va amoïnar al acomodador que va classificar-lo en aquell moment d'ésser simple.

Dia de mercat.

Quan vaig entrar al mercat, cistellet en mà, tenia la previsió de no oblidar-me de rés. La meva pretensió era fer un lluç al forn amb verduretes. I pomes, la meva fruita preferida.

En arribar a la parada del peix, la dependenta va notar la meva inexperiència en tema peixos i em va engegar:

- Aquí volem els clients amb experiència! Què vol? Ja ho sap?

La meva tímida resposta la va enfurismar més:

- Lluç amb verduretes? Al forn? On s'és vist això? -va cridar als quatre vents i dues parroquianes - Si de veritat vol comprar, primer n'ha d'aprendre i després vingui.

- Però (sempre n'ha d'haver un) si no em deixa comprar no aprendré mai -vaig atrevir-me a dir abaixant la mirada-.

- Marxi. Està acomiadat. En aquesta parada sols volem gent amb experiència.

Cap cot, vaig anar a la parada de la fruita. Aquell dia ja no tenia gana per menjar peix.

- Que vol? - va començar la conversa la dependenta- Quants anys té vostè?

- Jo?

- Si! Què en veu cap altre al seu lloc?

- Dons -ja hi tornem a ser- cinquanta. Ben portats, això si.

- I amb aquesta edat bé a cercar fruita i verdura? Hauria d'estar jubilat! O millor, mort.

- Però...

- Au, marxi, marxi.

Dons això. Dia de mercat. Igual que un dia d'entrevistes. Cap a casa i amb la gana convertida en una estranya sensació.

L'oblit.

Havia parlat tant dient que era un bon orador que, per fi, li van cercar un espai on lluir-se.

"- Creus que ho podràs fer?

 - I tant! Ja hi pots comptar! A més, la temàtica de la xarrada és una de les meves especialitats...

- Mira que, pel cap baix, tindrem un auditori de centenars de persones!

- No em fa cap por. Es més, m'agrada.

 - Dons tal dia a tal hora.

 - Allà ens veurem."

I apa, la piloteta al teulat. 

L'home va deixar passar els dies, recolzat en la tranquil·litat de pensar que l'inspiració li vindria sola només de pensar en ella. Potser era una autodefensa; potser una demostració d'inconsciència; el cas es que la nit abans de la gran xerrada, va entrar al seu despatx (un racó del menjador de casa) i va començar a preparar la dissertació. 

Seguint la seva forma de fer habitual, va posar-se els cascos i va pujar el volum de la musica. La fulla del Word en blanc. El cursor parpellejant. L'inspiració a Roma. O Dublin. Ui, quina cançó més maca...

Cansat, va decidir amb alegria anar a dormir; segurament en la seva estada al llit barrinaria una solució. La més gran: alguna cosa de què parlar.

A la hora indicada estava allà. Hi havia bastantes persones, dons s'havia fet molta propaganda pel barri. Pel cap baix, l'auditori que podia rebre a centenars de persones estava ocupat per unes deu o quinze, totes assegudes, que es van mantenir atentes i silencioses durant tota la dissertació. 

Menys quan l'anècdota. Just quan començava a introduir el tema, se li va oblidar què volia dir. Aixi que sols li va passar pel cap d'improvitzar:

"Recordo, ja fa molt temps, que la pluja feia acte de presència en la nostra comunitat molts més dies a l'any que ara. Recordo que...".

L'auditori va agrair aquelles dades i records, però és va estranyar que el conferenciat tirés de records en una conferencia sobre "L'oblit".

Gran

No acostumava a mirar-se al mirall pel matí. Les raons eren evidents, dons la falta pèl a la seva closca donava per resultat que no li calgués pentinar-se. Amb la monotonia de cada dia, es rentava la cara, les mans, les dents i marxava del lavabo sense dir-se bon dia.

Però aquell matí no era igual que ahir. Va mirar-se. Es va aguantar la mirada i per primera vegada és va sentir gran. Però no gran de plenitud sinó de vell. D'anys passats.

Un amic del seu avi -l'avi faria aquest maig 113 anys- li va dir que tenia el fons dels ulls blanc i que allò era una bona senyal, dons indicava ment desperta. 

Recordava aquelles paraules cada cop que estava una mica baix de moral i anava a mirar-se al mirall per comprovar el color del fons dels ulls. Curiosament, quan eren d'un color grisós -com quan estas constipat- passava per una mala època.

Però aquell mati va mirar de reüll la cara que reflexava el mirall del lavabo i va reconèixer la seva mirada. Ulls amb el fons blanc. Bona senyal. També li va semblar la seva cara més rodona i amb algunes bosses lletges als ulls.

De sobte, li va semblar com si fos aquell precís instant el moment indicat per donar sortida a tot el temps viscut, aflorant en la seva pell i el pitjor, també en el seu esperit.

Però no entenia perquè el dia abans l'havien fet fora de la feina amb excuses. Podia entendre qualsevol cosa menys excuses. Un altre capítol escrit en el llibre de l'art d'enredar la gent i fins on de passerell pot ser algú que necessita treballar (en aquest darrer punt no hi ha limit. Ni en el primer).

Amb 50 anys i mirant-se el fons dels ulls.

Ding Dong

Uns veïns escollits al atzar obren la porta de casa seva. Allà els espera, impacient, el candidat. Aquest, amb un gran somriure artificial -assajat una i mil vegades davant el mirall- es pentina enrere el cabell i allarga la mateixa mà als possibles votants.

Hola, soc en “nom del candidat”, el vostre veí de tota la vida. Com ja sabreu, em presento per les properes eleccions. Que tal, com anem? Si home, es clar que em coneixen,  soc el petit de cal Dallonses, de la Pepita i el Pepitu; i tant que ens coneixem! Com anem?

Bé, jejeje, i el seu pare, com està? Ah, és mort. Vaja, quines coses que passen a la vida, eh? I la mare, també la tenen morta? Ah, sort, almenys ella viu. Amb vostès? Vaja, no, s'està a la residencia municipal.  Molt bé, oi? Com? No els agrada? Que la seva mare no té cap ajuda? Què està enllitada sense poder moure's? Vaja, m'ho apunto. A veure que puc fer...

I els seus fills? Ah, són al estranger! Esta molt bé això d'obrir fronteres i donar a coneixer el país! Així que l'un és científic i l'altre infermera. Vaja, no ho sabia. Molt bé no? Bones professions! Bé, no els hi trec la raó, malauradament aqui no ni ha de feina per ells. Però s'ha de obrir la ment i què millor que viatjar eh? 

Bé, a casa tenim els nens al Institut Privadíssim. Què es massa car per vostès? Bé, potser si. Ara mateix no els sé dir què val. Però això no importa. Pensin en la sort que van tenir que vostès en poder donar uns estudis als seus fills. Jo mateix no vaig poder finalitzar-los. 

D'això, que ara al partit som independentistes i.... No! Si a vostès no els agrada aixo de la independència, som molts al partit que tampoc ens agrada! Gents! Però els temps son difícils i ens hem d'adaptar. Jejeje...

Que si no tenen decidit el vot, voti'ns a nosaltres. L'avia també. Facin-ho per els nens, pels nets si en tenen, que segur que els farà il·lussió saber que els recorden i parlen per ells! Tots volem que tornin. El país els necessita!

NOTA: Què dura és la feina de mentir. Qué fotut ha de ser defensar els interessos d'uns pocs i vendre'ls com si fossin bons per tothom.

El club.

Benvinguts al Club de la Poca Feina 2013. 

L'acaben d'inaugurar després de ser acomiadat el seu President Honorari; això si, guardant les formes. En aquest cas concret de manera subtil. Estil Gila.

Per als que no coneixeu l'estil Gila -gran actor que vaig tenir el plaer de veure actuar-, una breu explicació: es tracta de donar una mala noticia mitjançant missatges subtils. Per dur-lo a terme necessitarem un persona, en general beneita, ens atansarem a ella i, posant-nos darrere la seva esquena, li anirem dient en veu baixa i amb cert tó "retintín" típic d'aquest actor, petites pistes com "aqui hay alguien que huele a parado" o "apartir de mañana, que tengas mucha suerte". 

Definitiu. Si no ho pilla, es curt d'enteniment o sord.

Una cosa així vaig viure ahir. Esperava un contracte més llarg i em van donar carbasses tot ensenyant-me la porta de sortida.
I les formes de donar-me la noticia van estar a aquest nivell. Potser fins i tot més avall.

En ple segle XXI, això és una vergonya. Però no vull perdre l'humor i l'únic que puc dir ara és: 

Quina gran sort no estar en el seu lloc!