Cotxe nou

El cotxe familiar estava bastant atrotinat i necessitava, més que un recanvi, un adéu amb honors. Però eren temps de dificultats, de poques oportunitats de treballar i d'uns ingressos a la baixa. Si n'hi havien.

Malgrat tot, el pare és mirava els cotxes amb una espurneta de llum: "potser algun dia..." No era mala senyal, dons almenys conservava una mica d'il·lusió.

La família, que no era tonta, va decidir fer una col·lecta. En principi tots van anar posant en un "porquet guardiola" la voluntat. Després, veient que allò no s'omplia, van ampliar fronteres i ja demanaven als veïns, i als desconeguts, tot amb l'excusa d'una malaltia mental greu del progenitor. La cançoneta deia que l'estimaven tant que volien curar-lo. Allò sempre agradava als que hi posaven calerons dins el porquet.

Un dia, per fi, el porc va estar prou engreixat. La família va decidir anar a un concessionari d'una marca "nacional" dons ja que gastaven calers, al menys que anessin a parar a la economia local. Però aquells cotxes "de casa" eren massa cars pel nostre porc i van marxar d'allà ràpidament. Van decidir-se per una marca de cotxes estrangers, més modestos, i van fer el que van poder tot esbudellant el garrí.

Dos dies més tard van fer entrega del vehicle al pare. Amb molta il·lusió i llàgrimes als ulls, els ho va agrair com si fos un futbolista quan rep un cotxe luxós. Va entrar-hi, acaronant i olorant el plàstic reciclat nou, i va observar amb tendresa el cartell que hi havien penjat al retrovisor interior: "Papa no t'enfadis!" en lloc del "Papa no corris". 

Perquè de córrer no corria, però de cabrejar-se al volant, Déu ni do!