Teatre.

A més de ser un dels millors espectacles d'entreteniment que tenim, el teatre és sa, aporta valors i té l'afegit d'estar representat per actors. Unes persones que just en aquell moment estan fent-se passar per algú altre sense cap motiu obscur. Els agrada comunicar. 

No val enredar, sols entretenir i, en molts casos, fer funcionar el cervell de l'espectador.

Es necessari estar fet d'una bona pasta per ser capaç de posar-se en la pell dels personatges, parlar com ells parlarien, pensar coses que tu no pensaries, demostrar uns sentiments que no guardes en el teu cor ni en broma.  Adaptar moviments, tons de veu, personalitat. I tot això sense perdre l'oremus.

Jo soc, com molts, actor en el teatre quotidià. El de tota la vida. Aquell que practiquem tots de forma natural uns amb més fortuna que altres. Com quan arribes tard i fas veure que no sabies a quina hora s'havia quedat, o quan sona el telèfon i et despistes per no anar a agafar-lo.

Ara els nostres representants polítics escenifiquen una opereta titulada "Qui la dirà més grossa?" per tal de protegir-se les garrofes i fer oblidar al personal seu paper protagonista (encara que aquest sistema on vivim ens té un paper amb poc diàleg: el de "ximples palmeros").

Això no ens deixa gaire marge: 

A.- Acceptar, tragar, i quan passem per davant del cementiri anar buscant el nostre lloc allà.

B.- Actuar per canviar això. Com comencem? Dons no ho sé. Podriem començar recordant els sou i la feina dels eurodiputats, per posar un exemple, i cridar ben fort: Fora els privilegis de la classe política!

La caca.

Hi havia una vegada un dinosaure, un Tiranosaure Rex en concret, que va menjar com un lladre una quantitat més que acceptable d'una fruita que fa temps que es va extingir però que aquells animalons feien servir com laxant. De tal manera que va fer una tifarada d'aquelles que fan època i, també, goig i descans de deixar anar.

El temps i la pols van fer que aquella merda quedés ven coberta. Els anys van anar passant a milers fins que un arqueòleg la va descobrir. Era la més gran troballa de la seva vida! Fins i tot ara la seva família -barallada per l'herència- el recorda per això.

Però, sempre n'ha d'haver un de però, va sorgir un gran problema: De quina nacionalitat era la caca? Segurament que de la mateixa que el dinosaure però, d'on era el dinosaure? De quin país venia? A quin rei servia?

Com que la caca havia aparegut enterrada a un lloc anomenat E (acabat amb A), els representants d'allà van dir que la merda era genuïnament seva. A més, ho justificaven científicament pel seu color, aroma i consistència típica. Però com que els terrenys també formaven part d'un país no reconegut que comença per C (i acaba per A), la gent d'aquell país va dir que la merda era seva, faltaria més.

Amb tot, el que jo pagaria per tal de despertar el dinosaure i fer-li veure tot. Es faria un bon tip de riure i, tot rient, faria una bona cagarada estil colom (amb intenció de tacar).

Cognom.

Introdueixo aquest petit escrit per intentar clarificar un dels misteris més grans del llenguatge actual: Cóm es pronuncia i s'escriu el meu primer cognom.

La veritat és que si el mirem de lluny no sembla massa complicat. 5 lletres de les quals tres son consonants i dues vocals, amb la cadència consonant, vocal, consonant, consonant, vocal. Aquesta última vocal l'he vist escrita oberta i tancada. Jo faig servir l'accent obert perquè un antic professor meu de català -que després d'allò va fer carrera política- em va dir que el meu cognom s'escrivia així.

I jo faig molt de cas.

Des de la meva infància que recordo autèntiques barbaritats en 5 lletres i un accent. Unes pràctiques que continuen i no minven amb el pas del temps. I son agermanadores, dons son utilitzades per gent de variada procedència i estudis. A saber:

Mercé: Aquest són els que pensen que el meu cognom és idèntic al nom. Això si, he comprovat que l'accent no el posen bé, dons no deuen saber que fer-ne amb ell.

Marsé: Aquest ja fa temps que no el fan servir. Imagino que el confonien amb un conegut escriptor. No he llegit cap llibre d'ell, però fa temps que vaig veure una entrevista i penso que millor que no me'n relacionin. Tant per ell com per mi.

Marçè: Aquest és més gran que una catedral i l'escriuen habitualment gent amb el C de català. On us han donat el carnet de català, en una tómbola?

Marcet: Havia'm, si no pronuncio la t, perquè l'escrius? Igual que els que escriuen Marcel (hi ha un antic company de classe, avui director d'oficina de la C, que encara em diu així).

Per no dir dels Macé, Maçà, Marçal o Marçà, terra de bons vins. 

Es una gran sort per a tots que no tingui cognoms alemanys. Salut!

Nota: m'agrada més aquesta plantilla pel quinapocafeina. La lletra és més gran, sembla que també té més llum, i tot una pila de llibres sense títol que no llegiré en ma vida.

Viatges

Una de les coses que mai havia pogut fer aquell bon home era viatjar. En aquell moment estava aturat de llarga durada i, tret que no ingressava ni un euro, tenia la sort de disposar de molt de temps lliure. 

Tothom li deia que visitar països i veure món era molt maco, aixi que va decidir acostar-se a una agencia -de viatges en diuen- on semblava que en venien a quilos i a més, asseguraven ells mateixos, a un molt bon preu.

En entrar a l'agencia de viatges, el primer problema que el va fer patir va ser que notessin la seva estranya habilitat per no tenir un cèntim. En principi ho va solucionar prou bé amb unes quantes rialles i el posat d'home viatjat.

Li van oferir unes quantes possibilitats, decantant-se per un viatge que el duria a un país que comença per Aus i finalitza per Tria. Va signar un munt de papers amb el nom d'un antic amic seu i va preparar la maleta que, prèviament, havia demanat al veí amb l'excusa de que tenia que anar al poble a visitar la seva sogra (i això que no estava casat).

Una vegada al aeroport va pujar a un avió; del que va baixar en un altre aeroport unes dues hores més tard. En aquell precís moment l'agencia de viatges estava maleint-lo perquè ja sabien que no en tenia de cales. L'home, que estava aturat però era savi, ja tenia la previsió de no anar al hotel contractat i dormir al metro. Modest com era, i amant de la tranquil·litat, no volia que el busqués ningú.

A més, no pensava tornar.

El primer que va fer a Viena va ser fotres una hòstia a la Plaça Karl Marx. Ara ja anava sense un euro i coix. Sense un lloc on dormir, sense diners, sense menjar...va saludar l'estàtua de la "Sisi emperadriu" que s'estava en uns jardins, tot rient-se de la collonada del nom, i va entrar en una església propera. Allà, li va resar a un crist trist penjat, tot demanant-li feina. "Senyor, he vingut des de molt lluny expressament per demanar-te..." Va mentir.

Però miracle! Al sortir per la porta de l'església i mirar la Sisi, a més de donar-li el sol en tota la cara, va tenir una revelació: ara treballa d'estàtua humana al costat de la Emperadriu. I fa veure que parla amb ella, i es deixa fotografiar amb l'estàtua, junt amb un cartell que diu “Per ella ho he deixat tot. SOS. Ajudeu-me a tornar a casa meva”.

I surt a totes les guies de viatges.

Això és el que hi ha?

"Avui s'ha decidit. Abans de sortir de casa, a tornat a mirar l'adreça del lloc on vol anar inexcusablement. Se la sap de memòria, però alguna cosa molt arrelada dins seu el vol frenar.

Ja n'hi ha prou. S'ha de fer".

Tenir bons sentiments és una cosa molt valorable en el món on vivim. Millora la teva qualitat de vida i la dels que t'envolten. Saber compartir, ajudar i ser ajudat, valorar a qui tens al costat i el que tens. Estàs viu i cal que ho aprofitis.

També hi han sentiments negatius que, com a molt, només poden servir com exemple del que no s'ha de pensar i fer.

Una cosa en comú tenen els dos tipus de sentiments: són una eina que, en males mans i amb el nostre permís, s'utilitzen per manipular i jugar amb tots nosaltres. Qui? Els que parlen per nosaltres. Els que diuen que ens representen i ens manen com si fossin éssers superiors. Tu estas veient, per posar un exemple, com dia a dia puja el preu de la gasolina i ells són conduits en un luxós cotxe oficial. Amb bandereta inclosa!

Ens diuen que em viscut per sobre de les nostres possibilitats -mentida!- i en canvi ens ofereixen una lliçó d'allò que se'n diu "escalar a cops de colze" per, després, aparentar dignitat amb pentinats engominats, somriures artificials, vestits fets a mida, recepcions, concerts, cotxes, riqueses, poder... Escenifiquen allò de "Quan més tens millor ets", amb l'afegit impagable de "i tu no. Desgraciat".

Què la gent passa gana i no té feina? Dons no els cal esforçar-se massa. Uns quants atacs barroers on més li pot fer mal als sentiments de la gent: que si les injustícies del futbol, o declaracions fora de lloc des de totes bandes dites per gent amb estudis però sense escrúpols ni vergonya; i res tu, avall que fa baixada. 

Discursos com "primer els de casa". Bé, algú em pot dir qui va arribar primer a casa i d'on venia?

"Per fi ha arribat a lloc. Sorprenentment no ha hagut de fer cua per la finestreta "Apàtrides". Després ha anat a la del costat, "Apòstates".

El figurant

Quan va entrar pel grandiós i lluminós hall de l'empresa -que no diré nom, però que comença per M i acaba en A- per tal de realitzar la seva primera entrevista de treball en el gloriós espai de temps que són dos anys, va haver de repassar mentalment què havia de fer. 

Com home de lletres que era, va llegir-ho tot en un llibre titulat: "Como ir bien preparado para una entrevista de trabajo. Las claves del éxito en 10 capitulos sencillos y fáciles de leer. Incluso para ti, amigo".

Aixi que ho tenia tot revistat, controlat i preparat. Es va respatllar la jaqueta i, amb un to suau però decidit, va mirar profunda i directament als ulls de la recepcionista i li va transmetre enèrgicament qui era i amb qui volia parlar. 

"Un moment si us plau. La sra. M està en una entrevista. Esperi en aquella sala. Ara l'atendrà".

El jove tenia paciència i l'ocasió s'ho valia. Esperaria el que calgués. 

Va anar a la sala i va asseure's en una butaca d'aquelles que t'abracen i et volen cruspir.

Després dues hores d'espera, es va atansar a la recepció. Allà el personal havia canviat, i va haver de repetir el motiu de la visita i de l'espera, sense que es notés com es sentia de molest realment. 

La nova recepcionista propietària d'un gran somriure, va trucar per telefon i va respondre:

"Un moment si us plau. La sra. M està en una entrevista. Esperi en aquella sala. Ara l'atendrà".

El temps passava i les opcions de fer una entrevista havien marxat per la porta. A la fi, el jove va abandonar la sala d'espera amb intenció de no tornar-hi. Romànticament, va voler fer un últim intent amb la recepció, però va rebre la mateixa resposta d'abans. 

Tenia gana i no havia anat al lavabo en un munt d'hores. Va marxar.

I va fer bé. Ningú va preguntar per ell, ja que no hi havia feina per donar ni ningú per fer entrevistes. La sra. M no existia en realitat. Això si, quedava molt bé quan als clients i les visites de l'empresa M, acabada amb A, els explicaven que aquella sala era per atendre la gentada que l'empresa anava a contractar. 

Les visites d'aquell dia van mirar dins la sala sense cap dissimul. A dins van veure una persona jove, ben vestida, esperant impacient i amb cara de neguit. "Aquest, allà on el veuen, és una eminència", els van explicar, tot continuant la visita.

Hombre, catalán!

A vegades perdo el nord...

Avui he tornat al psiquiàtric. Un lloc on he treballat d'auxiliar i d'infermer. Més d'un cop penso que, de no canviar les coses, potser serà en un futur no gaire llunyà casa meva.

Però encara no tenia demanada consulta. Anava a recursos humans a recollir paperassa i, de pas, preguntar de forma amable per alguna possibilitat de feina, encara que fos per escombrar, mileurista, d'horari impropi, ves a saber...

Tot i les meves rebaixades pretensions, he topat amb l'incompetència dels que tenen encara el plat a taula. M'explico:

Truco a la porta de RRHH, la obro, i sense arribar a entrar li comento el motiu de la meva visita a una noieta jove que s'està asseguda darrera una taula plena de papers i un PC. Molt sol·lícitament, la noia, que es presenta educadament, em fa saber que ella mateixa ha preparat la meva documentació. D'una manera molt ràpida l'ensobra i me la dona junt amb un gran somriure, donant per finalitzada la nostra relació.

Però jo vull més, dons no he anat allà sols per allò:

Jo: Com està la feina? Des que vaig treballar amb vosaltres ja fa un any que no treballo...

Ella (mirant-me però sense escoltar-me): Anant fent.

Jo (insistint): Però hi ha possibilitats de treballar?

Ella (ara ja pensa amb el dinar a la taula que li prepara la mare): No ens podem queixar.

Jo (perdent ja els papers de Salamanca): Es que ja tinc 50 anys i no cobro res...Com està la feina? En teniu?

Ella (a la seva): Esta la cosa difícil (imagino que hi voldria afegir "afora").

Jo (Passat Salamanca): Si ho arribo a saber no estudio infermeria.

Ella (Escoltar-me però sense entendre'm): Home, no serà això! Infermeria és molt interessant...

Jo (traient foc pels queixals): Adéu.

Quan sortia direcció carrer m'ha reconegut un pacient. L'alegria que li ha fet veure'm, el seu somriure, la seva eterna pregunta: "hombre catalán, com et va? Si, no?" amb la que em matxacava dia si, dia també; aquella mirada d'ulls que sembla que li vagin a marxar lluny de les orbites, amb aquelles dents serrades, gastades, negres, tristes...

Potser no tornaré a treballar en tota la meva vida. Però si val la pena ser infermer, és per gent així.

I que consti, el boig declarat i tancat és ell. Dintre del seu món i la seva soledat, és l'únic que em recorda un any després.