El concurs, tururut.

Avui he tingut el plaer d'experimentar una de les entrevistes de feina, amb resultat positiu, més ràpides de la meva dilatada història. En 10 minuts ja estava aparaulat. I això que el dia no prometia.

Primer, quan ja estava "de bonic", he volgut acabar de fer el puré de verdures amb que castigo els estomacs dels comensals de la casa. Bé, no de tots, cal dir-ho. Hi ha qui sols d'ensumar-lo...

El resultat ha estat que he necessitat de la segona equipació (per les taques).

Segon: un cop dalt del tren, m'he adonat que ja no fabriquen els desodorants tant duradors com els d'abans. Serà que les llimones del Carib han perdut la seva fragància. 

Maleït canvi climàtic. Feia bona oloreta però, suficient?

Així que, potser equivocadament, he caminat amb els braços en gerra una bona estona i he cercat les ombres. Segur que per un moment he semblat sospitós.

Tercer, he entrat a l'empresa. M'han rebut en castellà, lo normal a Cataluña. No m'han tornat el català, imagino que per estrany, i m'han fet passar al fons. 

Abans de posar el cul a la cadira de la sala de espera, ja m'han fet passar a un despatx on, quan ja començava a prendre per ses cul a la cadira, m'he adonat que era el candidat del perfil.

Si, amics i amigues, el perfil. 

D'aquí el concurs. M'agradaria canviar el nom del blog. Què, quin hi posem?
Jo proposo: "unbenegreambpotesrosses".

Al menys fins que treballi aquí. 
Dons bé. Final de concurs. Un altre cop quinapocafeina. Ja no crec en la crisi, si nó en cabrons.
 

50.

Havia pensat en fer una llista de les 50 coses que més m'agraden barrejades amb les que no. Fins hi tot havia escrit ja del 0 al 50 juntament amb un punt i un guionet. 
Però ja esta. Quina tonteria i quina poca feina.

Vaig tot el dia una mica estressat, tot i estar al atur, i escriure és la meva vàlvula d'escapament. Me'n refot si faig faltes d'ortografia o sinó m'aprovaran el C. De veritat, a aquestes alçades de la vida tot això me la...

I més quan la feina segura la tinc al país veí i he d'aprendre, autre fois, a parlar l'idioma que allà masteguen.

Ara que tinc 50 anys, recordo que hi ha gent de la meva generació que vesteixen com si tinguessin 65 anys. Imagino que el seu cervell deu funcionar fent conjunt amb el vestit. Potser tota la culpa d'això no sigui d'ells, però si una gran part.

De la meva generació també ni ha que estan conservats. Vells, però conservats. Potser més oberts de ment, però amb aquella motxilla del 62 arrastrant. 

Un paquet que porta de tot, per exemple, una única cadena de TV en blanc i negre;  la separació a les escoles de les classes de nens i nenes (en el curs del "mixto" anaven a parar nens i nenes que treien males notes, dons era un càstig); del jugar al carrer enfangat amb la por al home del sac; de quan el Barça sempre perdia, i sobre tot... aquelles punyeteres papilles que ens donaven de crios que ens engreixaven com a porcells i que de segur són les grans culpables de totes les seqüeles que arrastrem uns millor que altres. Òndia, i la Quina Sanclemente, que no vegis quines bufes abans de dinar!!

Tinc companys d'edat que han triomfat a la vida. Altres que no. Jo encara he de començar a fer camí.

Amb il·lusió.

Un record, iaios del 62.

Fa 50 anys.

Faré aviat 50 anys i ja n'estic tip. Friso per tenir el meu carnet de iaio-flauta. 

Avui atacaré amb la llengua. Hi havia una vegada una familia, per exemple la meva, que parlava català a casa. No per tocar els collons de manera especial, cosa que a tothom agrada, sinó perquè ens ho havíem passat de generació en generació. Igual que algunes famílies de "pedigrí" es passen de pares a fills les relíquies d'un sant o santa familiar, o una joia o un quadre antiquíssim i valiossísim que li va regalar no sabem qui ni perquè, a un avant passat molt més seriós i important que la generació actual que un representa.

Ara se que em despisto però: qui de vosaltres no ha somiat mai de tenir un familiar ric a Cuba tan detallista que, en morir, recordava el teu nom i et deixava tots els calers? 

Masses pel·lícules.

Torno. En aquells anys, el català era d'us intern. Si volies anar per la vida tenies que fer us del "en castellano, lo normal". Inclús entre catalans. Conec famílies catalanes que no parlaven català perquè, deien, no estava ben vist. Una llàstima dons es perdien l'us normal del català en l'àmbit familiar i del castellà fora d'aquell àmbit arrambant amb tot. 

La majoria dels meus amics eren castellano parlants. Jugàvem, estudiavem, ens aburriem, tot en castellà. Però no per això érem diferents ni deixàvem de ser amics. Potser l'únic que variava era jo, dons quan venien a casa, deien que en català el meu to de veu era diferent. 

La meva educació-doma va començar en castellà. Un dels records més significatius el tinc gravat dins una classe del Liceo Pratense, llegint en veu alta la paraula TO-MA-TE, escrita així, a grans lletres, sota el dibuix d'un tomàquet. Serà potser per això que tinc una gran predisposició a prendre aquest color?

Donada aquesta base, lògicament els meus inicis d'embrutar papers van ser en castellà, amb naturalitat, dons em semblava que hi tenia més vocabulari i em feia entendre més.

Vaig començar a escriure en català a la feina, per lògica: si parlava amb els meus caps en català, perquè punyetes tenia que redactar els informes en castellà? 

El problema es de qui vol trobar-lo. Per exemple alguns mals polítics fan servir la llengua com font de problemes, incitant al confrontament, imagino que amb l'excusa de la felicitat que un pot experimentar quan creu que no necessita aprendre cap cosa dels altres.  

Per cert, encara no tinc el C de català. A què? Ja ho he dit abans, un iaio-flauta.

Director General.

Era dia de festa grossa a l'oficina. Inauguraven unes instalacions que ja feien servir un parells d'anys enrere. Per donar importancia al event, havien convidat a tothom. Primer de tot, el Director General, una persona difícil de veure i més complicat de parlar-hi. D'aquelles que valia la pena tenir-la com amiga, dons obria portes amb una facilitat exquisida.

Segurament aquest senyor tenia tot el dret a tenir un lloc tan privilegiat, guanyat amb esforç i lluita, però sempre he pensat que una cosa es que la gent t'admiri i l'altre que et babejin.

Em disperso. Torno a la festa del treball:

Després van decidir de convidar altres caps de servei de l'empresa i, finalment, antics treballadors de l'oficina. 

En aquell temps jo tenia feina en una altre secció de la fàbrica. Havia treballat en aquella oficina, però no m'havien convidat a l'inauguració. Tampoc era qüestió de pensar massa, dons cada dia els visitava per recollir informació, així que era fàcil deduir que la meva presència no era gaire necessària en aquell precís moment. 

Així que vaig entrar per la porta sense saber què passava i de sobte, em vaig trobar amb un munt de gent amb copes de cava en alegre conversa. I devia fer estona que hi eren, perquè les converses eren moltes i a un volum considerable.

Com que soc molt tímid, vaig intentar amagar-me d'aquella festa on estava present però no convidat. Vaig posar-me vermell, vaig agafar els documents i vaig enfilar la sortida amb rapidesa, però...

Em vaig trobar de sobte cara a cara amb el Director General, copa en mà, acompanyat dels meus antics caps, que van voler fer les presentacions:

- Aquest és en Marcè, el fill d'en Marcè- Van dir. Estava tant incòmode que vaig donar-li la mà i sense donar conversa, encara no recordo com, vaig sortir d'allà cames ajudeu-me. 

Ho explico perquè ho recordaré sempre. Segurament aquell home preclar va pensar que jo estava ben tocat del bolet. Si fos així, raó no li falta, però no estic més tocat que altres, que en això també soc modest.

Rescats.

Senyors i senyores que ens governen, si volen rescatar i fer felices a milions de persones, tinguin la bondat de repartir de forma gradual els calers que volen destinar al banc aquell de la k pel mig. 

Jo no sé vostès com ho veuen, però els proposo començar per les persones que estan aturades i no cobren cap prestació; dons és evident que tenen guardades dins el cor unes grans ànsies consumistes. Després, els jubilats, dons així també estaràn contentes les farmacèutiques i de pas els avis, que ja s'encarregaran de repartir millor alguns dels calers rebuts entre els fills -les ovelletes negres de tota familia- que més ho necessitin. Finalitzaria el repartiment entre els feliços que tenen feina i estan a punt de no tenir-ne.

Sincerament, els beneficis d'aquesta acció serien molt millor que qualsevol rescat de banc, dons es reactivaria immediatament el consum. Així per exemple, amb l'alegria del moment, augmentarien els litres de vi i cervesa consumits per habitant i, a més, el consum de les patates braves (beure sense menjar es una mala costum). Fins i tot, donat aquest nou finançament just, algú podria permetre's anar un dia al futbol amb la canalla, per allò d'anar fent nou caliu. O també re-programar aquell viatge anual al poble per tal de comprar provisions de xoriço, oli o vi, tristament retrasat per la falta d'efectiu.

Senyors i senyores que ens governen: se'n adonen de la immensa felicitat que repartirien? Potser fins i tot algú, feliç de tocar caler, es tornaria de dretes. Es més, potser arribaria a preferir les dretes del país veí a les del seu; tot i ser bàsicament el mateix.

Què diuen? Fan feliços als amigots de sempre, que de tan tenir que ja no valoren res, o s'estrenen i ens paguen unes birres?

Excuses

Aquell bon home havia fet servir tantes excuses durant tota la seva vida, que no es podia creure el fet d'haver arribat al final dels seus dies sense tenir una bona excusa preparada per dissimular l'evidència: que tocava marxar del llit de l'UCI del hospital sense respirar ni bategar. En silenci.

Quina vergonya no saber excusar-se en aquell moment. Ell, tot un expert.

Els seus inicis van ser innocents, quasi sense voler. Un dia va trencar la joguina d'un amiguet. No va demanar perdó perquè ho va fer conscientment, dons l'emprenyava que allò -l'amic- tingués un peluix tan bonic i tan bonic.

 

CATACROC.

-Ui -va dir- Què ha pazat? -va preguntar innocentment- Què estava malata?

Tothom va riure molt aquella sortida infantil. Una llumeta intermitent i vermella es va encendre dins el seu caparró: "això funciona".

A partir d'allí tot va ser més complicat i per tant més emocionant. Veja'm els exemples:

Retard a l'hora d'entrada a la feina (mai a la sortida): un dia el trànsit (anava a peu); un altre les piles del despertador; un altre una mala nit; un altre el camió d'escombraries avariat just davant el portal...

L'oblit d'un amic: que estava cansat i no podia més i estava sense saldo de tarja del mòbil; una visita inesperada que no podia fer fora; o preguntar directament al amic el per què no havia vingut, fent veure que no s'havien entès en el lloc on havien quedat.

Qualsevol cosa que no l'afectés directament. La culpa, sempre dels altres.

Però ara s'estava morint. Què podia fer, ell que sempre en tenia una de preparada? Caram! Allò de morir-se, no ho tenia previst, l'havien ben be agafat en calçotets.

"Companys -va dir mirant la familia que el vetllaven a l'hospital- avui no soparé perquè tinc que anar a fer un recadet de part d'algú molt important. M'haureu de perdonar. Ja sabeu".

Si, ho sabien. Alguns ploraven. Altres reien amb llàgrimes. 

La llumeta va tornar. Ho havia aconseguit. Ja es podia morir.