Grisos i concerts.

Quan jo era un nen, ja hi havia grisos. Per aquells lectors jovenets, diré que eren una de les eines d'opressió del règim. Si no estaves d'acord amb la dictadura, estaven encarregats del repartiment de garrotades. Qui més qui menys, havia rebut un cop per part d'ells. Només calia que fossis jove, amb inquietuds i ganes de viure.

Jo no he corregut mai davant d'ells. Les úniques vegades que potser en vaig tenir oportunitat van ser en dos concerts. El primer, d'en Lluís Llach. Eren èpoques compromeses socialment i, encara que no hi participés per edat -no devia tenir més de tretze anys- hi donava suport moral. Recordo cantar i ballar "L'estaca" agafa't de qui tenia als costats, anant amunt i avall. Al sortir del concert, varem fer unes carreres pel carrer, dons deien que els grisos estaven estomacant gent. Però no els vam veure.

Uns anys més tard, em vaig retrobar en Lluís al Prat, a l'Artesà. En aquella època jo ja tenia edat, però l'ambient social ja no era el que era, o m'ho semblava, i tot intentar fer incursions en la política, no en tenia ni idea; per massa passerell, es clar.

L'altre coincidència amb els grisos va ser al finalitzar el meu primer concert de rock: Badalona, any desconegut, Ted Nugent. Tres guitarres solistes al escenari i un tipus molt allunyat del que havia escoltat abans i, cal dir-ho, amb unes idees polítiques una mica sospitoses. Al sortir, carreres, dons deien que el grisos estaven estomacant gent. No els varem veure.

I aquí s'acaba tot. Imagino que l'ambient social ja estava controlat. 

En la meva joventut, vaig anar més concerts. Recordo haver anat a veure els Maiden, els Camel, Jhetro Tull... Tot va començar a acabar en el concert d'un grup anomenat Obús. Allà vaig adonar-me que el negoci ja no era el que era. Aquí ja no hi havia carreres, ni romanticismes, ni música. Hi havia negoci descarat. Vaig deixar d'anar a concerts.

Inicis dels 80. Van venir al meu institut un grup anomenat "Los Rápidos". Crec que estaven promocionant el seu primer disc. No el vaig comprar.

Després van passar a dir-se "Los Burros" i, més endavant, "El último de la fila". Aquí si que vaig comprar un disc, però no m'agradaven. Gens. No entenia les lletres i la música no em deia gaire cosa.

El 2010 vaig anar a escoltar en Quimi Portet al Prat. I vaig trobar el que cercava: aquell que, havent-ho aconseguit tot, vol continuar, però mantenint-se apartat de la maquinaria de fer calers: musica i res més.

Tant de bo hi haguessin més Quimis Portets! 

Tant de bo fer diners no fos l'únic que mou el mon.