Divendres.

Molta gent hem escollit venir a aquest món un divendres. Tot per engrandir la sospita de que, degut al mal costum del personal sanitari de voler descansar el cap de setmana, és el dia amb la taxa més elevada de producció de parts.

Jo vaig néixer un divendres a les cinc de la tarda. Una hora magnífica per sortir de la obligació diària i anar a abraçar el cap de setmana.

Des de aquí un record per tots aquells que van assistir al meu part. Va anar bé? Cap problema? Teníeu guàrdia aquella nit? Estàveu cansats? Us pagaven bé? Trevallaveu en altres llocs? On sou ara?

Ara el divendres es un dia com tots, inclús algun divendres, no sé quin dia de la setmana soc.

Divendres passat va tornar a ser un divendres com cal. Vaig anar a BCN per una tonteria d'aquelles que penses que faràs d'una volada. La meva previsió era anar per feina i, en menys de una hora, estar recollit a casa (caldrà que un dia escrigui de la feinada que hi ha les cases).

Però la cosa es va girar. Vaig anar amunt i avall de la ciutat sense poder gestionar l'encàrrec. Per contra,  vaig trobar-me, per separat i casualment, amb dues persones que feia anys que no veia. I diria més, que el més habitual fora que no ens haguéssim tornat a veure mai més.

Com si el destí fos que parlés amb aquestes persones, i el de menys, la feina que em va portar allà.

A part de l'alegria de parlar amb elles, la trobada i conversa, em van resoldre algunes preguntes d'aquelles que mai pensava confirmar. Curiós.

Tornant a casa, sense haver estat capaç de fer l'encàrrec, pensant en que semblava que aquell viatge era per trobar-me amb aquells antics companys de feina i per res més, vaig trobar-me amb una tercera persona. Em va parar -feia anys que no ho feia- i em va donar bones noticies. 

Quina mena d'ordre planetari de divendres hi havia? Perquè per la colònia no era.

Per si fora poc, l'encàrrec el vaig poder fer, havent sopat, per Internet. No calia anar a BCN.

Quina poca feina.