Cal fer vaga?

Abans de respondre, explicaré una bonica historia.

Durant la primera vaga general de la "democràcia" actual, jo era un jove que cercava feina per no ser un NI-NI (vaja, que fa temps que esta inventat). Desconec quan va tenir lloc i no tinc ganes de saber-ho. L'únic que recordo és, pel matí, anar a petar amb els amics a la plaça Catalunya, amb tots els comerços tancats. Per la tarda, ja van obrir alguns bars i, apa! a beure cerveses!

D'aquella vaga també recordo que un company es va impressionar molt de la demostració de força obrera, i no parava de dir que allò canviaria la vida de tots. Durant força temps vam riure molt recordant aquelles paraules.

A partir d'aquí les vagues, generals o no, ja les vaig viure com treballador. Primer, compromès i acceptant la vaga com forma útil de protesta. Després, com putejat assalariat que veia com li descontaven un colló pel dia de vaga. Amb la certesa de saber que els sindicats només es rentaven la cara en ella. L'endemà, segurament, a mig matí ja estaven amb els pantalons a mitja cama.

Vaig treballar en una clínica de BCN, que comença per Te i acaba per on, i un dia de Vaga de centres sanitaris privats, el tinc a la memòria com el dia que més he treballat en la meva vida. Estava de serveis mínims (jo, i quasi tota la plantilla) i l'empresa va aprofitar la jornada per fer tasques extres. Es dir, hi havia més feina que mai. Un no parar!

L'endemà, el sindicat va dir que tot havia estat un èxit. Bé, segur, segons de part on es miri.

Ara, respondre la pregunta: NO FARÉ VAGA. Més que rés, perquè no tinc feina. Però si en tingués, em preguntaria si val la pena fer vaga per anar fent pena. De què serveix parar un dia si l'endemà res haurà canviat? Cal cercar formes de protesta, pacifiques, que toquin els collons a qui els ha de tocar, i que no perjudiquin als de sempre: ni mes ni menys que nosaltres!

Sort que avui juga el Barça. Si guanyem tooot estarà oblidat. O deixat per un altre dia. 

El Barça, el Barça, el futbol...Espero que algun dia en Guardiola no sigui President de la Generalitat. Quin desengany tant gran que tindriem al comprovar que, ni ell tot poderós, pot fer res per arreglar això. Pobret, quin paperot.

Repartiment.

Com cada dia, a les 4:50 minuts, en Pep obria els ulls des de la comoditat del llit. Encara faltaven 10 minuts pel so d'alarma del despertador digital, però el cos estava tant acostumat a llevar-se a aquella hora, que no li calia cap enginy. Algun cop havia pensat en regalar-lo a qui el necessités, però no ho podia fer, dons era un regal dels companys de feina.

No cal dir que mai havia arribat tard. 

Es llevava a les 5 menys un minut. Minut que aprofitava per anar a la cuina, posar la ràdio i escoltar, puntualment, les noticies de les cinc. 

"Pip. pip. piiip" Son les cinc.

Es preparava un cafè, i menjava desganat unes galetes. 

Després, la rutina del bany, i la visió de la seva cara mentre afaitava la barba d'un dia. Una cara que feia anys que veia diàriament. Una cara que sabia que era la seva, però que estava bastant arrugada.

Es va vestir per anar a treballar.

Acomodant-se davant el volant, va procedir a posar bé el maleit retrovisor. Potser era l'edat del vehicle, o les seves característiques, però el cert es que el mirall interior es movia. Per la nit, estava d'una manera. Pel mati, d'un altre.

Va repassar mentalment el trajecte que tocava fer. Cada dia, des de feia 37 anys, el mateix recorregut, les mateixes cares. Però, canviades: més cases, més circulació, gent envellida, gent jubilada, gent nova, gent morta.

Va engegar el vehicle. Va tocar el clàxon. Primera, segona, Stop. Obertura porta parking. Cedir el pas. Gir a la esquerra, semàfor verd a la llibertat...

La Maria, la seva dona, al·lucinava cada dia quan el veia a casa, assegut en una cadira, amb el volant de joguina del Andreuet, el net, agafat amb força per les seves mans. Allà, en Pep, com sempre, fent el repartiment diari.

Grisos i concerts.

Quan jo era un nen, ja hi havia grisos. Per aquells lectors jovenets, diré que eren una de les eines d'opressió del règim. Si no estaves d'acord amb la dictadura, estaven encarregats del repartiment de garrotades. Qui més qui menys, havia rebut un cop per part d'ells. Només calia que fossis jove, amb inquietuds i ganes de viure.

Jo no he corregut mai davant d'ells. Les úniques vegades que potser en vaig tenir oportunitat van ser en dos concerts. El primer, d'en Lluís Llach. Eren èpoques compromeses socialment i, encara que no hi participés per edat -no devia tenir més de tretze anys- hi donava suport moral. Recordo cantar i ballar "L'estaca" agafa't de qui tenia als costats, anant amunt i avall. Al sortir del concert, varem fer unes carreres pel carrer, dons deien que els grisos estaven estomacant gent. Però no els vam veure.

Uns anys més tard, em vaig retrobar en Lluís al Prat, a l'Artesà. En aquella època jo ja tenia edat, però l'ambient social ja no era el que era, o m'ho semblava, i tot intentar fer incursions en la política, no en tenia ni idea; per massa passerell, es clar.

L'altre coincidència amb els grisos va ser al finalitzar el meu primer concert de rock: Badalona, any desconegut, Ted Nugent. Tres guitarres solistes al escenari i un tipus molt allunyat del que havia escoltat abans i, cal dir-ho, amb unes idees polítiques una mica sospitoses. Al sortir, carreres, dons deien que el grisos estaven estomacant gent. No els varem veure.

I aquí s'acaba tot. Imagino que l'ambient social ja estava controlat. 

En la meva joventut, vaig anar més concerts. Recordo haver anat a veure els Maiden, els Camel, Jhetro Tull... Tot va començar a acabar en el concert d'un grup anomenat Obús. Allà vaig adonar-me que el negoci ja no era el que era. Aquí ja no hi havia carreres, ni romanticismes, ni música. Hi havia negoci descarat. Vaig deixar d'anar a concerts.

Inicis dels 80. Van venir al meu institut un grup anomenat "Los Rápidos". Crec que estaven promocionant el seu primer disc. No el vaig comprar.

Després van passar a dir-se "Los Burros" i, més endavant, "El último de la fila". Aquí si que vaig comprar un disc, però no m'agradaven. Gens. No entenia les lletres i la música no em deia gaire cosa.

El 2010 vaig anar a escoltar en Quimi Portet al Prat. I vaig trobar el que cercava: aquell que, havent-ho aconseguit tot, vol continuar, però mantenint-se apartat de la maquinaria de fer calers: musica i res més.

Tant de bo hi haguessin més Quimis Portets! 

Tant de bo fer diners no fos l'únic que mou el mon. 

Llocs.

Hi ha llocs on saps que, tard o d'hora, t'emprenyaràs. 

La meva ingenuïtat, buscava respostes dins les energies negatives acumulades en determinats espais; però no. No cal donar més voltes. La causa son les persones.

Entro en una afamada oficina d'una caixa anomenada així. Mentre espero, veig el poc personal que hi ha i el magnific despatx del director. En aquell moments, està departint una agradable conversa amb un amic, entaulats davant del diari del dia, ben obert. Imagino que aviat aniran a esmorzar, dons ja son les nou del matí i cal anar fent via.

Casella dels Fulls de reclamació al Director General, vuits. No crec que s'hagin gastat. Simplement no ni han. Caselles de propaganda, escassa, però toca allò: Catàleg de regals, que si la jubilació...

Després d'esperar 10 minuts, es el meu torn. El treballador que està donant la cara a la caixa m'explica, amablement i seguint ordres imagino que de molt a dalt, que si vull fer un ingrés per pagar una excursió de l'escola dels meus fills, tinc dos opcions: pagar una comissió (que puja quasi al 50% del que he de pagar) o obrir una llibreta. Bufa. Això en quina part dels estudis s'imparteix?

Anys enrere m'hagués cabrejat molt. Però l'experiència ja em diu que allà, tard o d'hora, escoltaria xorrades. He marxat sense sotmetrem.

I he anat a un altre oficina on hi havia la mateixa propaganda però, significatiu, també els fulls de reclamació al Director General. Cap problema i atès amb rapidesa i simpatia.

No son els llocs, son les persones.

Divendres.

Molta gent hem escollit venir a aquest món un divendres. Tot per engrandir la sospita de que, degut al mal costum del personal sanitari de voler descansar el cap de setmana, és el dia amb la taxa més elevada de producció de parts.

Jo vaig néixer un divendres a les cinc de la tarda. Una hora magnífica per sortir de la obligació diària i anar a abraçar el cap de setmana.

Des de aquí un record per tots aquells que van assistir al meu part. Va anar bé? Cap problema? Teníeu guàrdia aquella nit? Estàveu cansats? Us pagaven bé? Trevallaveu en altres llocs? On sou ara?

Ara el divendres es un dia com tots, inclús algun divendres, no sé quin dia de la setmana soc.

Divendres passat va tornar a ser un divendres com cal. Vaig anar a BCN per una tonteria d'aquelles que penses que faràs d'una volada. La meva previsió era anar per feina i, en menys de una hora, estar recollit a casa (caldrà que un dia escrigui de la feinada que hi ha les cases).

Però la cosa es va girar. Vaig anar amunt i avall de la ciutat sense poder gestionar l'encàrrec. Per contra,  vaig trobar-me, per separat i casualment, amb dues persones que feia anys que no veia. I diria més, que el més habitual fora que no ens haguéssim tornat a veure mai més.

Com si el destí fos que parlés amb aquestes persones, i el de menys, la feina que em va portar allà.

A part de l'alegria de parlar amb elles, la trobada i conversa, em van resoldre algunes preguntes d'aquelles que mai pensava confirmar. Curiós.

Tornant a casa, sense haver estat capaç de fer l'encàrrec, pensant en que semblava que aquell viatge era per trobar-me amb aquells antics companys de feina i per res més, vaig trobar-me amb una tercera persona. Em va parar -feia anys que no ho feia- i em va donar bones noticies. 

Quina mena d'ordre planetari de divendres hi havia? Perquè per la colònia no era.

Per si fora poc, l'encàrrec el vaig poder fer, havent sopat, per Internet. No calia anar a BCN.

Quina poca feina. 

Metode per trobar feina.

Aquesta es la presentació, a nivell mundial, del meu mètode exclusiu per trobar feina. Començaré per parlar-vos de com buscar-la. 

Teniu varies opcions: cercadors de feina per Internet, empreses de treball temporal, el servei d'ocupació local de la Diputació de Barcelona, el servei d'ocupació català, aquell amic de debò que fa anys que no veies, o aquell que, per casualitat, coneixes, et cau malament, i et dona feina.

De tots aquests, recomano fervorosament els dos darrers. Perquè els altres, es anar a perdre el temps; o com dir que creus en les fades fadrines.

Arribat a aquest punt, si no es compleixen cap de les expectatives esmentades, cal que siguis conscient que, en la teva situació, no estas sol: hi estic jo.

Si per casualitat tens una entrevista de feina, es molt important que no es noti que estas desesperat. Parla amb naturalitat, sincerament. Mostrat tu mateix. Si això no els convenç, no ho dubtis, son mals companys de viatge. Encara que al final et contractessin, no ho farien perquè els anessin bé, sinó vés a saber perquè. Cal que et facis creure i la millor manera es mostrar-se tal com ets. Això em va funcionar en les meves 4 darreres entrevistes.

Un cop treballis, compleix i passa de tot el que escoltis. Els companys que estan fixes no entenen la teva situació i, el mes segur, es que escoltis com es queixen per coses que et semblaran autentiques parides:

que si no poden anar de creuer perquè la sogra es mareja; que si aquest any no aniran a la neu perquè els hi han tret la paga; que si es volen canviar el cotxe però tenen dubtes existencials de quin...

I tu, treballant només les seves vacances i la resta de l'any aturat.

Conclusió: no val la pena buscar feina si no coneixes ningú. Disfruta de la vida; amb calma. A la mili, sinó hi havia tabac no es fumava. Per tant, si no hi ha ingressos, no es menja, ni es va al cine, ni es canvia un el cotxe, ni anem de viatge, ni es mareja la sogra. 

Ni ni ni.

MariaPotaBlava

A vegades sembla com si tot fos molt poc formal.

Primer, ens diuen que volen posar-nos l'EuroVegas just darrere de casa. 

Segon, que la primera autoritat municipal ho rebutja, però que ofereix els mateixos terrenys destinats al maleit joc, per fer-hi pisos. Ull on ens tornaríem a posar que això son totxos! 

Si tenim els terrenys, fruit d'arrasar diverses industries, els hem d'utilitzar per revitalitzar el poble amb propostes creatives i modernes. No més construccions de formigó.

Òndia, i que en fem?

Per si falla l'Eurovegas a Viladecans, i els "nostres" terrenys sols serveixen per que hi vagin els gossos dels veïns a fer necessitats, tenim la gran solució de demanar que la plantació de cànnabis es faci al Prat.

Què no?

Segur que donaria molts llocs de feina. Directes, com llaurar la terra, cultivar, cuidar, recollir, assecar... Com indirectes, professionals de la salut, policies, músics...
Potser la paperera podria tornar -per fer-hi paper de fumar, clar-; el terreny encara i és, i vuit.

La cultura i creativitat del poble creixerien una burrada per mil. Amb el posterior creixement de centres de salut, tant mental com somàtics.

A més, el Prat esta més a prop del aeroport del Prat que Rasquera. I tenim un munt de camps sense plantar res, ni blocs de pisos ni industria ni carxofes.

Es podrien fer jornades mundials de cultivadors i/o consumidors. Festivals de reagge, creant una secció local de ballarins que donaria noticia d'aquest poble del Baix arreu del mon.

No tenen a Irlanda la Guinness? Dons al Prat, tindrem la MariaPotaBlava.

Llàstima que sols vinguin un cop l'any.

No es cap sorpresa si dic que estem vivim uns temps difícils. Ho notem quan rebem la dosi diària de generadors de neguits, en forma de tota mena de noticies, pressions i missatges. I no cal que arribin des dels mitjans de comunicació; nosaltres mateixos actuem com difusors d'un indicadors que, per a qui te la sort de tenir feina, senyalen que no val a badar, que pinten bastos.

Ens estem habituant perillosament a saber de pujades excessives de preus del transport, retallades de sous, retallades de drets i, de més a prop, el comerç proper que tanca per falta de clientela. I no em voldria oblidar de aquesta reforma laboral que ni en somnis havien somiat els empresaris, i tot, sota l'amenaça de quedar-se sense feina d'un dia per l'altre.

Això genera un pensament col·lectiu impropi d'un poble assalariat. Si no, no s'expliquen situacions com, per exemple, que una vaga convocada per reclamar el compliment d'un conveni signat, estigui mal vista a ulls dels ciutadans. Molts aturats acceptarien a ulls tancats aquella feina encara que fos amb el sou de fa 10 anys.

Per als que no tenim feina, aquestes situacions encara ens enfonsen més en la misèria. Perquè, per a nosaltres, simplement, no hi ha missatge. Les retallades de sous, l'augment del IRPF...es com si no anés amb nosaltres.

Ni l'espurna d'un bon auguri. Com a molt, ens entretenen amb una bona atenció -de circumstàncies- a la oficina del SOC, i fer cursos de formació amb la premissa que la preparació ens donarà feina.

Això si, feina en un futur llunyà. Tant, que potser quan arribi ja estarem feliçment emigrats, instal·lats en un nou país d'acollida, participant de la seva vida social i fundant nous casals catalans arreu del mon.

No sé com sortirà aquesta etapa en els futurs llibres d'història. Però és evident que els culpables no seran jutjats, i a nosaltres, ens tocarà demanar la factura i pagar.

Per tant, ara que ja han passat uns quants dies, crec que es de justícia reconèixer i valorar el pensament positiu que es va desgranar en la visita dels Reis Mags el gener passat. Es d'agrair, en aquesta dura etapa de crisi que, qui mana i te tanta màgica mà, sàpiga transmetre un missatge d'esperança i optimisme.

En el seu discurs a la població des del balcó de la plaça de la Vila, ses Majestats, van fent-nos saber que s'havien fixat de les moltes millores d'El Prat, des de la seva darrera visita.

Pratencs, eren els Reis en persona que ens parlaven des de la balconada de lo net que estava el poble, de lo ben arreglats que estaven els camps d'escarxofes i de lo bonic que es veia tot!

Els Reis em van obrir els ulls. Quina sort viure aquí. Una dolça veu em va suggerir el vot en les properes eleccions.

El Prat està tant maco i arreglat...Però, i si el seu discurs fos una estratègia? I si el que pretenien era encendre l'espurna de llum necessària per il·luminar els nostres cors per dir: cal actuar i ja, contra les retallades, contra els polítics corruptes -potser pocs, però es fan notar-, contra qui destrueix llocs de treball i contra allò que elimina camps de conreu al Prat per fer-hi...de tot menys industria. 

Publicat a La Riuada, febrer 2012