Avis a la població:

Soc viu. Callat, però viu.

El silenci és una mala cosa. I no em canso de reconèixer que el silenci, en el meu cas, és una eina valuosíssima. Hi ha una frase feta que esdevé perfecte per il·lustrar el tema però no la faré servir. Sols diré que molts cops hagués estat millor el meu silenci que unes paraulotes dites, amb la meva boca i veu, tant mal pensades que semblaven sorgides d'un clar idiotisme interior, per fi, externalitzat. 

A cops no parlo perquè penso que molesto. O perquè crec que les meves idees no seran ben rebudes. O perquè la meva ment està tan lluny que ni les orelles escolten. Aquests dies no he dit res perquè, a més a més, tinc mandra. Entro al bloc, miro entrades en fase de publicació, les llegeixo, tanco i marxo.  

Com si en la era de les eines socials i la comunicació, quan puc fer que les meves parides siguin llegides per un munt de gent que no conec, em deixes anar. 

Ja ho va dir el meu pare "ets un noi dificilot de tractar".

Que mossego!

Bones vacances per a qui en tingui!

Roodalies

Es va llevar de bon matí -molt abans de sortir el sol- després d'una nit d'insomni. 

Coses de la vida, havia anat a sopar amb els amics a un d'aquells locals de moda on el primer concepte és no dur gana, sols experimentar. 

Va demanar una "deconstrucció de nosequé". Cap quadrat com era, no va poder dormir i en tot moment els somnis és deconstruien i sortien volant per la finestra.

Les cinc del matí. Un got de llet fresqueta, dues galetes i ganes de córrer.

Un cop al carrer, vestit amb una malla d'esport ben arrapada, va iniciar una cursa lleugera que el va dur davant l'estació de Rodalies de Catalunya. Una corrent va traspassar el cos i va dir: "som-hi".

La pensada era comprar un bitllet a l'estació més propera i anar a parar a la més llunyana. Quina? Per donar-li emoció va decidir que el tercer tren que passés seria el afortunat que agafaria. 

Un.

Dos.

No, per fer-ho més emocionat: pujaria al tercer tren de rodalies que passés puntual. Si, aquell agafaria.

Bé. Què puc dir. Rodalies té això. A més, davant símptomes d'inanició, sempre hi ha algú que truca a emergències sanitàries

El gos veí (o la merda anònima)

Primer un aclariment pel meu estimat veí:

No, no estimat veí; no vull dir que siguis un gos. Vull intentar escriure una anècdota relacionada directament amb el teu gos. 

El teu gos és un gos de raça. No sé quina però tinc capacitat per saber que és d'aquestes races de mitjana alçada, pèl amb taques tigrades, morro xato i dents mal sortides. És lleig, però teu, i un tros de pa. És tant mans que pixa sense alçar la pota. S'espatarra al costat d'un arbre i es deixa anar amb cara de portar varies hores esperant aquell instant.

Avui, mentre estava fent aigües menors -no tant menors per la quantitat- un cotxe de la policia local l'estava observant. Estranyament, enlloc de tornar a casa seva el gos a vingut a saludar-me. Ha faltat temps als policies locals per cridar-me l'atenció doncs al costat de la recent pixada hi havia una bona merda i volien que la recollís.

- ¿Es suyo el perro?

-  No és meu el gos! -exclamo acollonit ja esperant una multa que faria cremar aquest bloc.

Per sort, l'amo -o qui creu dominar la vida del animal- ha sortit a donar la cara, assegurant a l'autoritat que el gos era seu però la merda era de procedència anònima.

Jo, que soc un espantadís, no he pogut d'estar-me de pensar que quasi he estat multat per una merda tirada al terra perquè no la vol ningú. Pel meu cap buit de pèl han passat les imatges de la quantitat de vegades que he vist gossos cagar i pixar sense que qui els passeja faci un gest ni un bon policia els hagi dit rés.

Avia'm. Si tu portes un gos i notes que es para, segur que la corda deu moure's o tremola de la força que fa, o jo que sé, però segur que alguna cosa ha de notar-se. Però mira per on, continues la marxa com i res i la merda pels altres.

Ja està.

Eleccions

No em va caldre reflexionar. Es impossible prendre cap decisió sense estar absolutament manipulat.

Abans i durant l'època electoral ens han ofert una col·lecció de velles arts, discursos, enfrontament d'egos, fer veure als nostres ulls que els altres, siguin qui siguin, van en contra nostra.

I per rematar, les cares dels caps de llista en format carnet però mida gegant. Jo no sé però a mi em fan por.

No vull entrar en més detalls. Hi ha coses que em molesten però no vull entrar-hi. A qui li agradi aquest sistema, que se'l quedi. 

Vaig sortir de treballar a les 13 hores i vaig voler instintivament anar a votar. En passar per davant del col·legi electoral els meus peus van continuar la marxa. Guanyes qui guanyes, votés qui votés, em sentiria decebut. I en saber-se els resultats, el meu vot seria tractat com un paper pel lluïment d'algú. I "pa chulo yo".

Volia comprar uns gelats i vaig anar al supermercat pakistanès de prop de casa. Son cars, tenen la tenda a les fosques i els productes exposats de forma gens atractiva però aquell va ser el meu vot.

L'amic arrossegat (en castellà).

El temps passa i cada cop plou menys per setmana santa (una setmana de menys de set dies). A casa, fa un bon grapat anys, com que érem d'anar a missa, si que hi havia un sentiment religiós que feia que fos una setmana trista. I la pluja i el vell mossèn de l'Ametlla de Mar dels 70 feien que encara ho fos més (recordo el meu pare ajudar-lo a carregar un Crist que hi havia dins d'una urna de vidre, recordant la Ventafocs. Jo patint pel meu pare i el mossèn, segur, patint perquè no caigués la representació del seu cap). 

Recordo haver participat en alguna processó a Torredembarra; si bé no recordo si era per setmana santa o per la festa del quadre de santa Rosalia. Bé, el cas era que "jo hi vaig ser" allà, l'un darrere l'altre amb un lliri a la mà com uns idiotes. Bé, és veritat, no puc dir això d'idiotes perquè és una paraulota molt lletja i perquè, si hi ha gent que hi creu, doncs seria una mala cosa treure'ls aquesta il·lusió; no sigui que es morin pensant en Déu i es trobin amb el no rés, i quina putada.

Masses misses de petit (que sabia de memòria).

Amb el pas del temps, a part d'una més que evident distància entre l'església i jo, hi han més coses que també han canviat. Per exemple, quan agafo la moto i em poso el casc. Abans, durant els trajectes, amb el cap ben ajustat i tancat, guardava un respectuós silenci atent a la carretera. O anava cantant cançons dels Deep Purple o Iron Maiden. Dintre del casc, aquella ressonància em feia molta gràcia.
Ara també guardo un respectuós silenci, menys quan l'avorriment de la carretera em fa dir en veu alta coses com "amic" en castellà i arrossegant les lletres, així:  "aaaaaaaaaaaammmmiiiiigggoooo!!!!" (gràcies a un personatge de la Competència de RAC1) o la famosa cançó d'en Pere Tapies “amb moto pu-pu-pa-pa-pa, amb moto pu-pu-pa-pa-pa” que actuen com un mantra.

I així, entre ressonàncies, vaig retallant dies, anys i quilòmetres. Qui m'escolti!

Per què el canvi?

Moltes vegades les coses més misterioses passen sense cap raó i després, amb la tranquil·litat d'unes hores més tard, un arriba a un estat mental on s'inventa una elaborada justificació que s'adapta al desitjos dels altres.

Per què ara canvio el nom del blog? 

Doncs perquè ara tinc feina (de moment) i no em sembla bé escriure en un blog on em queixo de la seva falta. En tinc, a vegades sembla que per molt de temps i altres cops que ja puc anar recollint els trastos, però de moment "aguanto". 

Una de les coses bones i dolentes que ha fet el pas del temps en la meva vida, deixant a part estudis i la quantitat d'empreses i professions que he desenvolupat, és que tinc l'ànima feta al moviment. Més de dos mesos en una empresa i em poso nerviós. Tot es torna monòton, fins el punt que he pensat que jo en una altra vida, si n'hi ha, era un nòmada del desert (no m'agrada la calor, ho he de dir tot o què?).

Per què "fins es nassos"?

Perquè "fins els nassos" ja està agafat. En un primer moment no en vaig adornar que havia escrit l'adreça del blog malament (fins esl nassos vaig posar) i així ho vaig deixar, malament, amb la dificultat que no sabia trobar el meu bloc.

Així que, per ara, serà FINS ES NASSOS. Perdoneu les meves anades i vingudes però és l'única manera que conec de tenir-me tranquil i no haver-me de fer "contenció verbal", 

Finalitzo l'entrada amb un riure, si, però de boig: hahahhahahaha

Buff

Nota: un 40% dels seguidors d'aquest bloc han expressat democràticament la seva disconformitat amb el nom. Torno als origens. 

No hi toco

i fa temps.

Jo no sé com definir això. Se'm fa difícil trobar una explicació, ja sigui lògica o en la ratlla de la parida, però el meu limitat enteniment no entén aquest garbuix de postures i agressivitat que ens escopim els uns als altres sense una raó aparent que no sigui, dic jo, sobreviure enfonsant al "contrari" amb tota mena d'eines com calumnies, mentides, ganyotes, menyspreu, insults, ignoràncies, indiferències... sense una violència física clara però amb tota la mala llet. Una llet aquesta que està ben gravada en els nostres cervells i, o bé està escrita en el nostre ADN, o bé ens la transmeten amb el menjar, o bé l'aprenem des de petits.

Em pregunto pels motius pels quals hi ha gent que busca baralla sempre i no els trobo. Supervivència? Arrasar el món i que sols hi visquin ells? Una patologia que els faci creure que qui no els riu les gràcies (baveja, vaja) no pot viure en pau? Valorar els altres per qui són i si se'n poden servir? No ho entenc. Egoisme? Vida eterna?

Veritat que, des de petit, he estat egoista. Però amb el temps he après a no ser-ho tant. A valorar els altres. He après que amb paraules amables i de suport la resposta sempre és positiva. Però malgrat tot, no sempre hi ha hagut un bon enteniment i m'han pres per idiota.

I això és per a mi, simple ésser viu que aspira a no ser un destorb, treballant com estic -per ara, que gràcies als depredadors egoistes que ens governen perquè volen viure com uns deus immortals gràcies a nosaltres- en la branca sanitària, és un misteri, una no lògica. 

Per a què collons voleu el poder? I els quartos? Per a què nassos voleu matxacar els altres? Serà que teniu el secret de la vida eterna i ens voleu fer fora d'aquest món i quedar vosaltres sols d'una vegada?

(aquí hi va un insult doncs soc força rondinaire).

Carta de la DRV.

Recordo quan, ja fa temps, em divertia enviant cartes a membres de la família i amics amb els que hi tenia una especial afinitat (que no tothom en rebia, vaja). Les escrivia a mà, amb tota la meva mala lletra i sense fer ús de corrector ortogràfic. I eren llegides, rellegides i repetides totes les vegades que calgués fins que el meu filtre de qualitat hi donés el vist-i-plau: contingut, format, lletra i potser algun dibuixet tipus "Ibáñez", com una aranya baixant de la cantonada del paper A4 (Millor m'hagués anat si aquesta meticulositat i cura també hagués infectat altres aspectes de la meva vida).

Carta que no passava el filtre, no entrava al sobre. Més d'una delirant sense enviar...

Després anava al estanc i comprava un sobre i un segell. Al davant hi escrivia el nom del destinatari i la seva adreça. Al darrere el nom del remitent que, quines coses, generalment era el meu. 

Era un plaer per a mi que aquell escrit fos llegit pel seu destinatari. M'imaginava la seva reacció en llegir-lo. Volia que fes riure, que comuniqués, que fos divertit i agradable de llegir. 

DRV

Rebo una carta, urgent i certificada, del Departament de Revisions de Vida (en endavant DRV). Hi diu que, vista la meva existència i trajectòria vital, el DRV ha decidit rescindir el meu contracte de Vida per poca productivitat. Tinc 10 dies per presentar al·legacions i nou projecte. Transcorregut aquestos, ja puc acomiadar-me i escollir el color de la caixa.

- La mare que els va parir!

Em desperto. Ha estat un mal son. A vegades no entenc com la meva ment somia aquestes parides. Ja no puc ni desconnectar ni descansar. M'aixeco i agafo la carta que hi ha sobre la taula de la cuina. La toco. Es de veritat, existeix, sols que és de l'última empresa on he treballat amb un contracte temporal. Bé, diuen que almenys no em maten, sols tocar els collons. Però agraït, perquè totes aquestes anades i vingudes, t'estimo no t'estimo, crisis i no crisis, merdes, incomprensió i altres tonteries, han fet de mi una persona més oberta de ment, lliure, combativa i optimista.

"Siguiente!"

Em declaro independent

Que a aquestes alçades de la vida em despengi amb un títol així, fa que no em pugui resistir a estar d'acord amb tu, amable -i potser únic- lector: és un títol ximple i estúpid. Però com que hi ha qui pensa que soc un "bitxoraru" -no li falta raó però no soc així pel que ell o ella pugui pensar sinó per altres coses potser no tant profundes- i precisament ara, que sembla que no exerceixo de català autèntic sinó de català escèptic, m'entren ganes, tot i el meu historial, d'omplir quatre ratlles.

Vull dir que:

Tot això dels nostres representants ja ho ensumava. Digueu-me radical escèptic, radical trist, radical poca pena, radical traïdor o qualsevol altre qualificatiu -radical si us plau-. Però, què no es veia venir? Cap dels partits que hi ha ara, ni els que "manen" ni els altres, té cap altre objectiu que guanyar les properes eleccions. I les altres. I perpetuar-se. I xumar de la mamella.

- El poble? Ah, si, aquells d'allà. Què els passa? Què volen què? Demanen feina? Educació? Sanitat? Cony! Que s'ho paguin com tothom! Que s'esforcin més i deixin de donar-nos pel sac, home! Haver anat a un col·legi privat! 

Un dels records de joventut -jo devia tenir uns 16 o 17 anys que, en aquella època, era una edat suficient per semblar grandet però ser un autèntic inútil- el tinc en unes tenses eleccions per la gestió del casal de la joventut del poble. Es presentaven varies candidatures, totes recolzades per un partit polític al darrere. Evidentment, ja no es tractava de votar a les persones, sinó de votar depenent de la seva afiliació política. I jo allà al mig, com un idiota, sense ni saber quin partit era "el meu" doncs em movia per amistats (o això pensava jo. Bé, més creure que pensar). Total, anys després uns estaven ben col·locats en alguna institució pública afí al seu partit i d'altres, dedicant-se a tasques allunyades de la política.

Però, baralles a part, fixem-nos amb el fet que hi havia algú, a la capital, que cobrava un sou per fer de director del centre, tot i que ningú sabia qui era -ni el va veure mai-. Parlo de finals dels 70.

També recordo quan, ja més gran d'edat però no de mires, estava en el local d'un partit després d'unes eleccions. Allà, uns "companys" amb el llistat del vots a la mà per districtes, anaven esbrinant quasi casa per casa quin veí els havia votat o a qui podien haver votat, fent així una classificació no oficial de veïns com cal o no.

Doncs aquest episodis em recorden l'actualitat política. Així que em declaro independent. Seré sols català. O també espanyol, rus, mexicà, irlandès o filipí o d'altres. O tots alhora. 

O me'n re-fot i no seré rés d'això que, també, és una magnifica opció. Total, al ignorants que poblem aquesta terra no ens serveix per a rés. Als espavilats, si.