El gos veí (o la merda anònima)

Primer un aclariment pel meu estimat veí:

No, no estimat veí; no vull dir que siguis un gos. Vull intentar escriure una anècdota relacionada directament amb el teu gos. 

El teu gos és un gos de raça. No sé quina però tinc capacitat per saber que és d'aquestes races de mitjana alçada, pèl amb taques tigrades, morro xato i dents mal sortides. És lleig, però teu, i un tros de pa. És tant mans que pixa sense alçar la pota. S'espatarra al costat d'un arbre i es deixa anar amb cara de portar varies hores esperant aquell instant.

Avui, mentre estava fent aigües menors -no tant menors per la quantitat- un cotxe de la policia local l'estava observant. Estranyament, enlloc de tornar a casa seva el gos a vingut a saludar-me. Ha faltat temps als policies locals per cridar-me l'atenció doncs al costat de la recent pixada hi havia una bona merda i volien que la recollís.

- ¿Es suyo el perro?

-  No és meu el gos! -exclamo acollonit ja esperant una multa que faria cremar aquest bloc.

Per sort, l'amo -o qui creu dominar la vida del animal- ha sortit a donar la cara, assegurant a l'autoritat que el gos era seu però la merda era de procedència anònima.

Jo, que soc un espantadís, no he pogut d'estar-me de pensar que quasi he estat multat per una merda tirada al terra perquè no la vol ningú. Pel meu cap buit de pèl han passat les imatges de la quantitat de vegades que he vist gossos cagar i pixar sense que qui els passeja faci un gest ni un bon policia els hagi dit rés.

Avia'm. Si tu portes un gos i notes que es para, segur que la corda deu moure's o tremola de la força que fa, o jo que sé, però segur que alguna cosa ha de notar-se. Però mira per on, continues la marxa com i res i la merda pels altres.

Ja està.