Soc
viu. Callat, però viu.
El
silenci és una mala cosa. I no em canso de reconèixer que el
silenci, en el meu cas, és una eina valuosíssima. Hi ha una
frase feta que esdevé perfecte per il·lustrar el
tema però no la faré servir. Sols diré que molts cops hagués
estat millor el meu silenci que unes paraulotes dites, amb la meva
boca i veu, tant mal pensades que semblaven sorgides d'un clar
idiotisme interior, per fi, externalitzat.
A
cops no parlo perquè penso que molesto. O perquè crec que les meves
idees no seran ben rebudes. O perquè la meva ment està
tan lluny que ni les orelles escolten. Aquests dies no he dit res
perquè, a més a més, tinc mandra. Entro al bloc, miro entrades en
fase de publicació, les llegeixo, tanco i marxo.
Com
si en la era de les eines socials i la comunicació, quan puc fer que
les meves parides siguin llegides per un munt de gent que no conec,
em deixes anar.
Bones vacances per a qui en tingui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.