Converses velles que semblen noves

Avui he escoltat una conversa al carrer que m'ha fet pensar. Cosa digne d'elogi perquè pensar és una feina molt cansada i promoure el seu ús, encara que sense voler, activant el funcionament de parts a estrenar del cervell d'un estrany, és una "gran labor social" pròpia de gent compromesa amb la salut mental de la societat.

No, no vaig veure el "clasico" de dissabte passat.

No, no vaig llegir cap diari "esportiu".

No, no m'agraden perquè diuen ser del Barça i estan tot el dia parlant del Madrid i la dona del CR en pilotes.

Doncs el cas és que, en un d'aquells llocs on hi passes sovint i no hi penses habitualment, un home remenava en unes caixes de llibres (es una bona idea del Cèntric. Si tens llibres que no fas servir o no vols, pots deixar-los en unes caixes a l'entrada -o sortida, segons el teu ànim- de la biblioteca i així, poden continuar amb la seva tasca). També pots remenar i si t'agrada algun llibre, endur-te'l.

Aquest home explicava a un amic, en veu alta, que sovint inspeccionava el contingut d'aquelles caixes doncs hi havia trobat el que, segons la seva opinió, considerava autèntiques joies; ja sigui per contingut com per ser primeres edicions.

Però el que més m'ha agradat de la seva conversa en veu alta, ha estat un breu resum d'un llibre que ha definit com "el millor" en una temàtica concreta de la història (que no recordo perquè, xafarder ho soc, però no un espieta). El llibre feia referència a uns fets succeïts a un poble que va ser doblement massacrat. Primer per motius ètnics, abans de la II Guerra Mundial. Durant la guerra, lògicament, van donar suport als enemics dels seus agressors. Amb la guerra ja perduda, van rendir-se als aliats, pactant uns compromisos que aquest van incomplir per deixar-los a la seva sort a mans dels primers que van tornar a massacrar-los.

El que, a peu dret, a dissertat aquell desconegut, son uns fets que jo ho ignorava totalment i, siguin o no veritat, m'ha fet pensar en quantitat de barbaritats i d'injustícies que el temps i la por han tapat; de la molta gent que ha patit i mort de forma desgraciada i inútil; dels estigmes i rancúnies que, a sobre, han planat sobre els seus descendents. De la facilitat d'oblidar i riure's de les desgracies dels altres. De lo xulos i desgraciats que som quan ens creiem més forts.

Que hipòcrites som.

La mani furiosa

Sense ell saber-ho, algú havia decidit que hi havien motius més que suficients per fer una vaga de tres dies. L'únic convocant de la protesta era "nosequin" sindicat, doncs altres sindicats del ram no s'havien adherit a la vaga acusant al convocant de voler protagonitzar tot sol la protesta (si, si, jo també ho he llegit un altre cop i tampoc ho he entès).

Aliè a aquestes disputes sindicals, el nostre ignorant va alterar alegrement la seva rutinària vida. Es va aixecar més tard, va esmorzar tranquil i, cap allà les 12 del migdia, va acudir a la gran manifestació convocada a la plaça de la Vila.

Pel camí anava pensant en la felicitat d'aquell dia especial, Res a fer, passejar, potser prendre un cafetó amb els amics, viure una jornada històrica de protestes, cridar una mica, xerrar amb els amics, passar-ho bé. Trencar la rutina del treball i l'estudi.

Un cop a la plaça, retrobaments. Crits, riure's. Diàlegs tipus estàndard; "Com es que no ha vingut la Pepeta?"; "Avui es trenquen tots els esquemes..."; "Demà també he de venir aquí?"; "Algú sap de què protestem?"

Un individu, micròfon en mà, parla emocionat a la gent concentrada. Xerra. Molt. Ningú l'entén però tots fan veure que si acompanyant els finals de cada frase amb una cridòria (no sigui que qui hi ha al costat se'n adoni que ets un simple d'enteniment i esperit).

Més crits. "Fora!" "Dimissió!" "No ens representen!". Inici de la marxa, carrer avall. Els Mossos s'ho miren de lluny. Tot pacific. Però surten els primers brètols que ningú coneix que llencen coses. Corredisses en previsió d'una resposta contundent.

Poc a poc, l'ignorant es va quedant sol. Els amics, més gent que pensa que allò ja s'ha acabat i, molt abans, els de l'organització marxen a qualsevol lloc llunyà. Al vell mig de la plaça, quatre Mossos amenacen amb les porres l'únic vaguista protestant que hi queda. Li assenyalen el furgó policial: "Va, passa, gamarús".

Per la tarda, no vaig poder anar al bar amb els amics.

Plantejat si pots beure menys

Feia molt de vent. Els cabells anaven amunt i avall. Es va atansar al precipici per admirar el paisatge. 

De petit sempre ho feia. I no sabia dir què li agradava més, si les vistes o escoltar els crits dels pares quan cridaven "Collons de nen, vigila! No donis un pas mes, re-fotut dels collons!"

Havien passat uns quants anys i els pares ja no hi eren. Feia molt de vent. Els cabells anaven amunt i avall. Es va atansar al precipici per admirar el paisatge. 

Era prou gran per saber què havia de fer. Va caure i, durant una mil·lèsima de segon, va riure. Després, ja no ho recordava com havia anat a para al llimb.

Al morir les persones anaven al llimb i eren classificades i etiquetades -mes o menys com en la vida- però segons el motiu de la seva mort. En aquest cas van posar erròniament "Suïcidi".

Així que, en arribar al cel (si ni ha) amb aquella etiqueta al dit gros del peu dret, qui mana allà (si també existeix) va posar el crit al Cel però dirigit a la Terra:

- No! Aquest re-fotut home no es va suïcidar! Es que ho he de fer tot jo? Cagúndéu!

-Shhhh!!- Li van suggerir altres treballadors- qualsevol dia ens acomiadaran per culpa teva, pelut del dimoni.

Per evitar una mala classificació dels morts que arribaven, la solució va ser dràstica: fer obligatori que tots els habitants del planeta Terra escollissin la forma en la qual volien morir. 

Les autoritats, en previsió d'un allau de respostes, van fer una enquesta d'opinió en la qual destacava l'opció "dormint al llit" i "que no me'n adoni". 

Però, en realitat, allò va anar-se'n de les mans, perquè les respostes rebudes van ser tan "animals" que sols podien adonar-se que aquell planeta estava condemnat.

Exemples? Alguna de les respostes:

- Ah, però, què no soc immortal?

- Deixa'm en pau que jo no t'he fet rés.

- D'una hòstia tant gran que no senti ni dolor, anant a 300 per hora dintre d'un Ferrari, contra direcció i fent una "peineta".

- Al mig del escenari en un concert heavy. I que m'aplaudeixin i surti victorejat.

- Convidant a un creuer a 500 persones que no pensin com jo i enfonsant-lo en alta mar. Això si, que ho pugui veure des del cel. O bé, si, des de l'infern.

- Després d'una nit de farra al màxim. I sense pagar rés, tot gratis.

- Puc saludar? Tant me fot, ja ho pensaré quan em toqui.

Recepta de Llenties amb xoriço.

Títol real: Merda.

Nota: m'ha semblat que amb el títol real no tindré tant d'èxit com amb el títol d'inspiració culinària. Per tant, amic despistat, no t'amoïnis ni et caguis en mi perquè al final et donaré la recepta. 

No m'agradaria sorprendre a ningú però he de reconèixer que aquest bloc està en silenci des de la meva última entrada. 

Això no vol dir que durant tot aquest temps no volgués trencar-lo (el silenci, em refereixo al silenci!). Ho volia. Però com soc un simple, amb opinions simples basades en la lògica, no he estat capaç de pensar i escriure rés que pogués ser publicat i no sentir vergonya.

 

En silenci, la meva massa grisa ha intentat analitzar la informació rebuda des del exterior. Entrant i obrint-se pas per l'espai existent entre la buidor del meu cervell (la natural, tot s'ha de dir, que jo no soc diferent a tu).

No comprenc la situació política. Ni l'anterior, ni l'actual, ni la que sembla que vindrà. Per un independentista de sentiment, es inconcebible que la dreta sembli portar la bandera de l'independentisme. Els mateixos que ajudàvem a "governar España". Cap govern central pot ser mai el seu adversari. Han compartit masses coses meravelloses com, per exemple, conceptes econòmics i ideals polítics i de societat.

De jove, sempre havia escoltat la cançoneta de "això de la independència, és cosa de joves exaltats, ja creixeran".

Més tard, fet un sindicalista de 3ª, tenia gent que es malfiava perquè jo era militant d'un partit en aparença independentista.

I ara...

Ho sento. A cops ho vull creure però, no m'ho empasso. No m'ho crec. Estic fora de lloc. Ni Vies ni V. He passat aquest darrers 2 onzes de setembre com qui forma part de la "majoria silenciosa" que esperen a veure com bufa el vent per sortir després a cridar "Victòria o Victoria", segons s'escaigui. 

No! Potser algú pot pensar que he rebutjat la "causa", però no és cert. Vull la independència però, simplement, no em crec aquest tot aquest teatre i penso, en la meva maduresa neuronal que donen els anys i les patades directes als collons, que ens fan viure una vida irreal, on és més important una bandera que la nostra pròpia pell. Si home, fins aquí.

Merda (això si, merda i no "mierda", sempre)

Les llenties:

En una cassola hi poso oli, un parell d'alls sense pelar, nets. Mitja ceba. Un tomàquet madur. Un os de pernil, un xoriço sencer, i les llenties. Ho remeno una mica. Li afegeixo un caldo de verdures i a bullir fins que estiguin toves.

I ja està, que no soc l'Arguiñano!