Any nou.

Al any nou no li demano rés perquè no és una persona, animal o cosa física. No el puc agafar ni insultar. No m'escoltaria i, sospito, no sap ni que existeix.

Però com que aquesta serà la meva darrera entrada en aquest blog durant uns dies i, en aquell moment, ja estarem gaudint de la vida de l'any 2013, em veig en la obligació moral d'escriure unes paraules que, evidentment, no esteu obligats a llegir.

Per intentar vendre-les us diré que encara no sé que vull escriure. Continuo teclejant.

Si l'any 2013 estigués aquí fent la bondat d'escoltar-me, li diria que no fos tan "capullu" com el seu predecessor, un autentic any de "transició" per no dir de merda, dons les paraulotes com merda no queden bé en un escrit i vés a saber si la censura em tancaria la paradeta per escriure merda sense voler escriure merda. Encara que es un gust: M E R D A.

Continuo. Com que el 2013 estaria al davant meu calladet i escoltant-me, és lògic que li demanés coses:

- Per a tots: salut, pau, menys atur...atur, atur....

I ell, el 2013, pensaria que no ho pot fer sol i que tindríem que ajudar tots; amb lo cansat i avorrit que és. Bé la gent s'ha de morir; bé que una mica discussió fomenta la participació i bé que segurament el tema del atur s'anirà arreglant sol.

- Individual: tot. I sense excuses.

Ai, el temps! Quina manera de passar.

I al 2012, dons com bé he dit, que el fotin.

La primitiva.

Confesso que ha estat difícil. Comparable a com quan vaig deixar de fumar:  He deixat de jugar a la primitiva definitivament. Com?

Primer: fent un calcul mental dels diners que em gasto en aquest joc durant un any.

Segon: fent un calcul rapidíssim dels "guanys?" aconseguits durant anys.

Tercer: visualitzant on van a parar els meus diners invertits en fum-il·lusió. En el sou d'algun president d'institució pública? En el seu carajillo diari? En no ho vulguis saber?

Quart visualitzant-me guanyador d'un premi sucós. Resultat: uns anys apartat de la realitat del que ens envolta; vivint sense preocupacions i donant la mala idea de que no cal esforçar-se, que tot ve sol, que sols cal un cop de sort.

Cinquè imaginant-me saltant com un peix que vol menjar-se el cuc d'una canya. Quan l'enxampa queda atrapat en un mon que el portarà a llocs que mai havia somniat -una cuina i una taula més o menys luxosa- però que quedarà cruspit inevitablement.

Quan vaig deixar el tabac vaig guanyar en salut física. Ara serà en salut mental. No necessito aquesta mena d'il·lusió.

Nota 1: en Messi ha fet més gols aquest any que jo entrades al blog. Felicitats.
Nota 2: Per cert, no us fan vergonya les portades dels diaris parlant de la matança de nens als EUA, amb fotos colpidores, junt amb les noticies del futbol al costat? En quina mena de lloc volem viure?

M'explico?

A cops, no sabem com, ens venen ocurrències en forma d'espurna que donen pas a autèntiques parides mentals a manera de frases fetes que, si les analitzéssim amb detall, podrien donar pas a diverses qüestions i comentaris. Fins i tot algun ingrés en centre psiquiàtric.

Fruit d'això, pot semblar imbècil un autentic intel·ligent i passar per intel·ligent un rematat imbecil.

Dintre de les frases que no vull oblidar, hi ha l'epitafi d'en Molière "Aquí yace Molière, el rey de los actores. En estos momentos hace de muerto y de verdad que bien lo hace". O aquella -una de les moltíssimes- que jo vull atribuir a en Groucho "el servicio de este hotel es una mierda" i la meva imaginació em transporta, amb un somriure, al mateix "hotel".

També en tinc una meva: Tenim 3 pensaments: el correcte, l'incorrecte, i el que dubta.

Recordo un còmic d'Asterix on una filera de romans salten alegrement a coll bé els uns sobre els altres. Un dels legionaris li diu a cau d'orella al seu company del darrere "Caius -el soldat ajupit del davant- es tonto, sáltatelo".

Genial. L'un li deia a l'altre que no fes una cosa perquè el que estava ajupit era tonto; però el veritable tros d'ase era el que feia cas i no saltava, dons el joc tractava de saltar l'un per sobre del altre. 

M'explico? Va, torneu a llegir...

Recordo moltes d'aquestes frases en castellà perquè en aquell "entonses" el català era residual. Quan jo era jove, la bona educació ens feia canviar d'idioma ràpidament en comprovar la resposta castellana del nostre interlocutor. Més o menys com ara.

Anem per parts. Si hagués nascut en un altre lloc, tindrà uns altres problemes i, segurament, altres enemics. Perquè jo formaria part d'un grup i estaria sota la seva influencia i semblança.

I tindríem uns antagònics, més lletjos que nosaltres, que representarien tot el que no volem ser. Per contra, sorprenentment, a ells els passaria el mateix.

Si els que ara ataquen el català haguessin nascut en un poblat qualsevol de qualsevol poble del mon, possiblement tindrien altres problemes que anar amb aquestes poques feines i collonades.

Si jo hagés nascut en el poble on els he fer néixer, m'importaria un pito el que passa a Espanya.

Però he nascut aqui, on admeto que m'importen un pito tots els representants que volen parlar per nosaltres atenent al seu propi interès (o de qui representin realment). Siguin del grup tribal que siguin.

El figura.

Després d'acabar el Batxillerat, aquell home va decidir que la seva vida estudiantil havia acabat. Per tant, va posar en practica allò tan "guay" -per transgressor- d'aparcar els llibres. Tots.

Les seves lectures sols eren dominicals, en forma del diari esportiu del bar. Entre setmana llegia de manera  esporàdica, depenent de si la sort l'acompanyava i algú tenia el diari obert a prop seu.

Amb el pas del temps va deixar de llegir. Ni el prospecte de cap fàrmac. Ni les instruccions de cap estri. Fins i tot no volia anar al cinema on fessin pel·lícules subtitulades. No volia llegir.

Un bon dia un bon amic li va recomanar fervorosament una novel·la. La va començar a llegir amb intenció de parar a la mínima sospita d'esgotament. No va parar. 

Envalentit per la fita de llegir de cop un relat de més de 1000 pàgines en tres entregues, va prendre la ferma decisió de convertir-se en escriptor. 

Allò no podia ser tant difícil. Manipularia els personatges. Inventaria histories. Riuria. Va començar aquella mateixa nit. Dues hores i mitja plana infumable després, va anar a dormir. 

L'endemà es va atansar a la biblioteca i, amb aires de persona molt relacionada amb el contingut del edifici, va demanar algun llibre relacionat amb "cóm aprendre a escriure". I tenia molta presa.

Va passar de la primera plana? No. No tenien secció d'autoajuda. Desil·lusionat, va deixar perdre l'inici d'una gran aventura dins del món de les lletres i la imaginació.

Dons no li vull passar el diari. Que se'l compri!