Avinguda del Canal

Batalletes de Cap d'Any

Quan vaig ser conscient d'on vivia (a l'escola s'enfadaven perquè no em sabia el número de casa), el carrer era de terra, amb voreres, però el carril central era de terra. Els pocs cotxes que hi passaven (si, es podia jugar al carrer, una altra cosa que els pares et deixessin) podien anar en les dues direccions. Quan hi havia una riuada, el Prat era una Venècia i, en marxar l'aigua, al carrer hi quedava al mig les marques del pas de l'aigua, com si s'assequés un canal del riu i quedés allà imprès. Bé, no cal dir que el carrer es diu avinguda del Canal.

Amb l'asfalt, els cotxes van passar a una única direcció i ara, amb la classe política vivint del postureig, és un carrer per vianants. Evidentment, hi passen menys vehicles, però hi passen.

No hi ha remor de cotxes durant el dia, però a la nit, és una atracció perquè passin lentament i cridant a tot pulmó els que busquen, surten o no troben, un bar.

El calendari ens diu que marxa el 2023. Anem deixant enrere el present amb una falta absoluta de realitat, direcció que no sabem i sense mirar. Com el meu carrer, que era així, el van fer aixà, i ara d'un altra manera; amb edificis vells que enderroquen i n'aixequen de nous; amb veïns que desapareixen sense dir adeu i altres que venen sense dir hola.

Mi jugo un sopar que, al pas que anem, d'aquí a uns anys hi haurà gent acampada a l'avinguda del Canal, flamant passeig de vianants, perquè no hi haurà llars, ni mitjans per a tothom.

Ara, a la façana sols hi pixen els gossos. Tindran competència.

Mama, por

He pensat moltes vegades en posar fi a aquest blog, perquè tinc la impressió que no el llegeix ningú, tret que envií l'enllaç, cosa que faig amb una o dues persones, i no sempre.

Però saber que puc posar-me davant l'ordinador i teclejar deixant anar el que no puc dir personalment a ningú -bàsicament perquè la gent ja en té prou amb les seves merdes- m'entristeix tant que no puc deixar-ho. Quan escric estic deixant anar emocions. Res a veure amb aquella/aquell que tecleja una màquina d'escriure fumant una cigarreta amb to seriós; si em fa gràcia ric, si m'emociona se m'omplen els ulls d'humitat. I ja no fumo des dels 33 anys.

Un dia deixaré d'escriure i sols els més propers sabran que ja no hi soc. Els escrits es perdran (no estan en paper ni soc mediàtic), l'únic consol que em queda és rellegir, fer retocs (sempre em sembla que en faig pocs) i convencem que està ben escrit. I ja.

Però avui he escrit una Carta de comiat, així que allà va, per a tots els que no em llegeixen:

“Vaig fent via perquè un dia no hi seré i m'haurà quedat pendent el comiat.

Aquells pocs que estan presents en la meva vida, gràcies.

Aquells amics de fa més de 40 anys que ens hem retrobat, una alegria i una reflexió que m'ha fet entendre com era de jove.

Aquella que, encara que ja no hi és, ha estat part fonamental de la meva vida, suportant-me i fent que baixés dels núvols, gràcies infinites. Sempre t'estimaré.

Aquells a qui estimo i veig, de tant en tant, sapigueu que us tinc present com si estigués amb vosaltres, encara que sigui aquell que treballa les festes senyalades, les vacances o els caps de setmana i no pot estar amb la seva família.

A tots els altres que no us ha importat oblidar-me amb rapidesa, tampoc us he trobat a faltar (res més perquè ja sou grandets).

Així, amb llàgrimes als ulls, us dic adéu. Sempre havia cregut que jo era especial i l'especial sou vosaltres.

Per cert, aniré per l'altre món fet un fantasma. Quan passi la pel·lícula de la meva vida pel davant (diuen els experts que això passa) ja em fixaré bé a qui visitar. Mama, por.”

33.333

Per celebrar les 33333 visites, vaig a fer unes reflexions personals que, com personals que són, sols m'interessen a mi. Així que, no cal que continuïs llegint. Tot en ordre.

Educat -segur que amb bones intencions- amb mantres com "nen, deixa passar aquest desconegut"; "que llest és en Jaumet, i tu per què no ho ets?" o "ves-te'n que ho faig jo", veig com el meu pare, de quasi cent anys, intenta baixar de la vorera per deixar passar gent més jove que no té gens ni mica de respecte ni empatia amb ell.

Una bona "paga" per algú que amb els seus defectes (com en tenim tots, inclòs tu) ha volgut transmetre saviesa i ajuda a qui li ha demanat.

Ull que, si arribo a gran, portaré un bon bastó i, si ara no hi veig gaire, imagina on pot anar a parar el bastó (i no és el teu cap).

Així que jo, el petit dels germans, he crescut a l'ombra esperant que ell, cap omnipotent de la família, solucionés els meus problemes perquè, és clar, sols ell podia arreglar-ho.
He format una mentalitat d'aguantar-ho tot; de ser massa conformista: si ja els anava bé a qui tenia al voltant, a mi també; de tenir massa confiança amb els altres malgrat semblar un desconfiat més.

Culpa meva d'esperar que tothom m'ajudés, de tan bon home que soc.

Carregant-me amb motxilles que no són meves; solucionant problemes que no són meus; ignorant els meus desitjos per fer que els altres aconsegueixin els seus. Culpa meva.
Fins que un dia m'adono del passerell que porto a dins inculcat i exploto sense mesura ni control, però amb determinació malaltissa: no hi ha marxa enrere. S'ha tibat tant la corda estirant el burro Pep, que a prendre pel cul la solució, la corda i el burro.

No facis com jo i esbrina tu mateixa/mateix abans que sigui massa tard qui és el burro.

Així m'han quedat, enterrades en el temps, les ganes que tenia de jove, de viure en un poblet petit de muntanya i, més actualment, la família, la parella i els amics.

Culpa meva per no ser un fill de puta (a tots els que conec els va prou bé. Si! En conec. Si creus que pots ser tu, envia'm un missatge i et respondré per aclarir els teus dubtes).

Em queda el consol de no ser-ho, almenys, de forma conscient. Si alguna cosa em sento, és rebel, però res més que això. Rebel, i no sé per què.