Dolça amargor

He conegut persones bones, però encara no conec cap sant. En aquest embolic de món, si mostres empatia és fàcil que et prenguin per idiota. Un món amb molta gent, però que està muntat per competir, no per sumar. Supervivència en diuen.

Jo de sant no en tinc res -el llistó estaria massa baix-, però sempre m'he alegrat dels triomfs dels altres. Ja sigui per sort (un "amic" que es deslliura de la mili obligatòria) o per esforç (veure la parella lluitar i aconseguir aprovar oposicions amb una força de voluntat quasi inhumana).

Sols que et tingui afecte, tens el meu suport i la teva victòria m'emociona tant com si fos la meva.

Però no deixa de fer-me pensar que, si els altres ho han fet, ¿Perquè jo no? Elles i ells s'han proposat uns objectius i els han assolit ¿On estava en el moment de decidir actuar? ¿No és trist sentir que no mereixes triomfar? Què està bé alegrar-te pels altres, però ¿I tu? ¿No mereixes ser feliç? ¿Fins a quin punt has arribat que sembles prioritzar els desitjos dels altres als teus?

¿Per què els meus èxits semblen estar eclipsats, oblidats?

Dolça amargor. Com quan explicava acudits als companys de classe i ningú reia. Quan fent un esforç contava el que sentia i quedaven les paraules en un buit que feia que guardés silenci i les amagués. Sentiment que cap de les coses que m'interessaven eren importants.

I és potser això, que vull que els altres progressin, que fa que no entengui per què no he percebut el mateix. 

Continuo alegrant-me dels triomfs dels altres. Desitjo el millor per qui estimo i he estimat. Però m'he de recordar cada dia que, com jo, ningú m'estimarà. 

El pla A abans del B

 

I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una senyera i una pancarta reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.

¿Brutícia? No, aquesta ja la tenim sense ficció.

¿On era la gent? ¿Al bar? ¿Potser quedant per un altre dia per les xarxes socials? ¿Era això un putu somni derivat de tanta meditació transcendental?

Però -sempre n'ha d'haver-hi un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'ell mateix -de moment- anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.

Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.

En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.

Va ser llavors quan es va adonar que era la seva manifestació. Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa convençut que calia posar en marxa el seu pla B. Estufeta, sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a escoltar -i votar- venedors de fum.

Les restes d'un viatge

 

Després de tornar d'un viatge per Centre-Amèrica, motxilla a l'esquena, la meva visió petita burgesa de la vida va canviar. Sabia que amb el pas del temps moltes de les coses viscudes anirien perdent-se dintre de la pantomima i disbauxa general, tornant a ser el bròquil avorrit de sempre; però alguna cosa va quedar.

Aquella gent no tenia res del què nosaltres considerem bàsic, però vivien. Malgrat tot.

Una de les primeres mesures que vaig adoptar a la tornada va ser deixar de jugar a la loteria. Havia vist famílies senceres entrar junts amb el bestiar per la porta de casa: porcs, gallines... que pretenia/volia tenir de més del que necessito; però que no necessito.

Humilitat no vol dir debilitat. Ni indignitat. Burgesos cabrons!

Amb el temps vaig tornar a jugar. Però -sempre ni ha d'haver-hi un- vaig crear el meu propi organisme de loteries.

Un sorteig diari a 2 euros l'aposta. 10 números de 0 al 9. Per donar-li més transcendència, l'horari sempre seria les 22 hores en punt. Agafava un paperet i sorpresa!

Al principi, el primer premi eren 3 euros més el 10% de l'acumulat en el "pot" de no tocar altres vegades. Però com no tocava gairebé mai, vaig optar per mesures dràstiques:

Premi segur, segons l'aparició dels números:
0.- Sopar pizza. Et pots prendre un quinto o un gotet de vi.
1.- Surt a caminar 30 minuts. Si plou, 15. Ràpid i fent respiracions.
2.- Demà posa el despertador 5 minuts més tard
3.- Enhorabona! T'ha tocat el pot! Però deixa els 3 euros, sols t'ha tocat el pot, animal de glà!
4.- Endavant! Entrega demà la teva renúncia a l'empresa! Digués que t'ha tocat la loteria. Campió.
5.- Suïcidat. Però ara no, sòmines. Sense preses. Tens tota una vida per escollir quan!
6.- Demà truca a la feina i digues que no hi pots anar. Et coneixen; ho entendran.
7.- Primer premi! 3 euros més el 10% del pot! Que n'ets de collonut.
8.- Valora el fet d'estar viu i tenir idees. Dosificat, descansa. No pensis. Un petó.
9.- Enhorabona! Gaudeix de la teva soledat anant sol a tot arreu. Lladre!

Gràcies per haver arribat fins aquí. Si t'he deixat preocupat, ho sento. Jo també estic preocupat des de fa seixanta anys i m'aguanto (el riure).

Una abraçada.