El Carib, si us plau?

 

Sortia de la feina després de 12 hores -aprofito per dir que és un horari que deixa molt a desitjar- i tenia la sort d'anar assegut en un còmode seient de metro. No diré quina línia ni quina ciutat de Catalunya, no sigui que aneu a trobar-me.

Els passatgers i jo vàrem arribar a una estació. En obrir-se la porta, va entrar ell. El mestre. La persona que durant anys, cada matí, feia un programa que jo escoltava. El vaig reconèixer a l'instant (ell no a mi). El locutor que disset anys enrere va llegir, amb la seva veu i bon fer, la carta que jo havia enviat al seu programa a l'apartat "La carta del dia". La meva era la d'aquell dia. Un honor que va fer pujar el meu amor propi a l'alçada del soterrani (és que estava més baix ¿què ho he de dir tot o què?). Sols estàvem a dos metres; separats per un grup de turistes vestits d'estiu al febrer.

A l'empresa on jo treballava, les coses anaven mal dades i ens havíem quedat sense feina. Durant quatre o cinc mesos, vam anar a treballar, però amb la fàbrica aturada; complíem el nostre horari i cobràvem la nòmina, però no hi havia futur i el tancament era irreversible.

Però com no tenia aquest blog, escrivia cartes. I en vaig escriure una al programa d'aquest senyor. Una carta com pare de família i treballador emprenyat per la injustícia que patíem els empleats; com es jugava amb el nostre futur; com l'especulació del terreny era capaç d'enfonsar esforços; com la cobdícia de qui volia aprofitar-se del mal moment sortia victoriosa; com els polítics ens deixaven tirats (i algun sindicat també). Havia d'expressar-ho, fer-ho públic. Ell i el seu equip, ho van permetre.

Dintre del "meus" hi ha qui va criticar l'escrit. Bé, em fa molta gràcia que dintre de la desgràcia sempre surti algun desgraciat. Però ja està, sense rancor.

Aquell matí, de fa disset anys, no recordo ni mes ni dia, el locutor a qui jo que sempre escoltava, va començar a llegir la meva carta. La seva veu llegint les meves paraules em donaven la raó d'haver estat escrites. Llàstima que, sospito, la política va acabar amb el seu programa i va enfonsar l'emissora amb una fugida de professionals espantosa.

La política, l'art de solucionar els teus problemes fent veure que soluciones els dels altres. Dic jo que, al final, et deuen pressionar tant que arrambes i daixonses l'últim.

Les turistes que ens separaven, eren alienes a la seva presència. Estava a punt de cridar "ey, you! Però que no sabeu que hi ha al costat vostre?" No, no ho sabien. I segur que els importava una merda.
Si anàvem d'estiu al febrer, on collons pensaven que anaven? Al Carib?