Optimisme de viatge.

Vaig a avorrir-vos amb tota la sana intenció de fer-ho.

Remenant pels calaixos de la cuina, he trobat una caixa amb un estri a dins on hi diu: "Moulin à légumes nº1. Garantie 5 ans". Això m'ha fet reflexionar per la data de compra d'aquest aparell manual que, ben empaquetat i net, ha complert la seva garantia guardat com un tresor en un racó. Prova d'això, millor que el Carboni 14, la etiqueta de 3750 pessetes enganxada al seu llom. 

I com que estic en un blog de "quinapocafeina" ho he apropat al meu interès. Així que:

Després de buscar feina durant anys i anys. Després de seguir uns estudis cars i amb el xou d'anar a fer pràctiques ben lluny. Després de treballar del que calgui per portar mig sou a casa (a vegades menys) sabent que no hi ha possibilitats de renovació del contracte, o innocentment, fent de perseguidor de pastanagues (com quan em deien que em renovarien i no pensaven fer-ho ni farts de "Don Simó" o derivats) vaig rebre una proposta seriosa d'un ens oficial.

- Senyor Marcè, tenim una proposta que no pot rebutjar. Home.

Amb la experiència que ja tinc -per edat- vaig fer 1 segon i mig de reflexió. 

- Accepto.

- Vol saber de què es tracta, senyor Marcè?

- Digui'm Pep. 

Vaig entrar a l'oficina anant directament a seure a la taula de les llums i cartells. Enlluernat, sense veure bé la cara del meu interlocutor, vaig firmar més de vint o trenta vegades en diferents documents. Em van donar un tríptic amb les instruccions. El títol: "Obrir camins, explorar nous mons".

El dia 29 de febrer d'enguany, jo i uns quants milions més d'aturats -i altres deixalles- serem enviats al espai com ambaixadors de la Terra, a la recerca de nous mons i noves amistats. No cal treballar ni formar-se de rés. Només viure, colonitzar i gaudir del paisatge.

L'espai, l'ultima frontera...

Calçotets.

Els Reis aquest any m'han portat calçotets. Lògic. No fumo, no porto corbates, no tinc aficions cares ni vicis il·legals, tinc prou mitjons i mocadors...uns calçotets!

Ep, que l'agraeixo, doncs no en tenia cap com aquest. De marca. D'aquells que els més agosarats ensenyen com sense voler.

- Ah, si? se'm veu els "Marcacaracara". Ah, vaja, que tontusoc.

Però s'ha donat una casualitat que relaciono directament amb aquest article regalat. 

El mateix matí que els estreno, entro en un banc -de lladres, no per seure- i em trobo amb un antic conegut d'una antiga feina i, tal com si fos ahir, ens mirem i fem veure que no ens veiem. Ja té nassos que, després de més de 20 anys amb la gran sort de no veure'l, anem a coincidir els dos en un mateix lloc, justament allà. Però durant el mateix matí, ens trobem pel carrer varies vegades més, fins el punt d'estar quasi, quasi a punt, de saludar-nos.

Camí cap a casa, vaig anar rumiant amb la ironia de la vida. De tant de temps passat, de tantes equivocacions i algun encert i, en canvi, continuar sent incapaços de dir-nos res i continuar fent-nos el boig al veure'ns.

Però a la tarda varem tornar a coincidir, amb el mateix resultat que pel mati. Masses casualitats! Volia respostes i les vaig trobar: els calçotets. 

Per què? Perquè l'endemà pel matí no me'ls vaig posar -rentant-se- i curiosament no me'l vaig creuar per enlloc. Potser vivia fora, potser els calçotets eren màgics... Però, sempre un però, per la tarda el vaig veure de cara i jo no duia els calçotets de marca. Així que vaig agafar forces i sense saludar-lo, li vaig preguntar directament i ben alt: 

- Tu quina marca de calçotets uses?

No sé perquè s'enfaden.

Al atac! No sé perquè s'enfaden. 

Trobo de molt mal gust, ja no insultar, sinó tractar a la gent d'idiota versió profunda. Com en aquest cas. Us en faig cinc cèntims avia'm què en penseu:

Com sabeu, en la meva recerca de feina arribo a extrems patològics. Així que feia tres mesos que, via correu electrònic, una empresa de contractació d'infermers per treballar a Europa m'enviava setmanalment una oferta de feina que, sincerament, jo creia que donat el meu perfil no era per mi. Però es clar, de tant insistir, vaig pensar que potser em valorava poc; així que vaig enviar resposta.

Passats uns dies, em van trucar i citar per una entrevista. Un cop allà, una persona que es va identificar com infermera, em va fer un profund qüestionari. Per sort, no els importava ni l'edat ni experiència; si els estudis. En arribar a l'apartat idiomes, va produir-se el daltabaix.

- Quins idiomes parla?

- Català, que és la meva llengua materna, i castellà. Tinc nocions d'Anglès i Francès.

- I de Polac?

- De "polac"? Bé, matern. Títol oficial el C.

- No sap Polac? Què hi fa vostè aquí? És un graciós? Sap el temps que perdem amb bajanades com aquestes?

- Vostès van insistir tant que jo pensava que li deien "polac" al català...i jo, per tal de treballar, el que calgui. Bé que hi tenia que venir, no?

No em va donar ni la mà. Es va aixecar i va indicar-me a sortida. Com defecte professional meu, em vaig adornar que li havia pujat la tensió, doncs tenia la cara molt vermella.

Ja no rebo aquesta oferta. Quina gent. Au, vés.