Coses meves.

Des de fa uns anys que, diàriament, he agafat el costum de visitar diferents pàgines de cercadors de feina per Internet no fos cas que, per aquella causalitat, trobés un lloc adient on col·locar el meu nas (anava a posar cul, però no ho fet). Podria explicar "anècdotes" diferents fruit d'aquesta activitat però no cal. Es el reflex de la vida on no tot és el que sembla i que, com vagis amb bona voluntat, rebràs uns copets a l'esquena, t'explotaran treballant el que altres no volen, i allà al Servei d'Ocupació de Catalunya t'atendran molt bé.

El cas és que entro també a la bossa de treball del col·legi d'infermeria (lloc del que estic al corrent de quotes des que vaig finalitzar els estudis) i me'n faig creus perquè, potser sigui jo massa primmirat, em fa tot l'efecte que aquesta gent viu una realitat diferent. M'explico:

Passen una enquesta on pregunten si treballes, on i altre coses interessants. La contesto esperant un lloc on poder dir la meva sobre la gran terra d'oportunitats que s'ha convertit Catalunya i Espanya. Però, es clar, NO hi és. No cal.

Continuo a la web del col·legi. Llegeixo un article sobre la feina d'una companya de professió que ha treballat més de 25 anys -cal felicitar-la, tot s'ha de dir, ho trobo excel·lent- però penso que allà hi hauria d'escriure una companya de 25 anys sense feina, amb futur incert, que li demanen idiomes, experiència i la bíblia, i uns pares amb diners que vagin pagant màsters i estudis perquè pugui treballar algun dia.

Tot perquè després, algú que mana als col·legis d'infermeria, digui que no anem a Alemanya a treballar que ens faran rentar culs. Bé, és feina. I si s'han de rentar, els rento, eixugo i els poso crema hidratant. 

Quin problema hi ha? Els pets alemanys són diferents?

Doncs el problema és que viuen bé. Que es creuen ben considerats. Que han tingut la sort que no tenim i que, evident, no han rentat mai culs.