dijous, 21 de novembre del 2013

L'oferta.

Es va mullar la cara però no és va pentinar el cabell (no li cal). Va mirar amb una barreja d'incomprensió les arrugues que anaven sorgint del seu rostre i va pensar que continuava, malgrat tot, sent aquell jove inconscient de sempre.

Va posar-se la camisa -l'única del seu armari- que feia servir per anar a les entrevistes de feina. Va escollir els pantalons més nous. Es va mirar les sabates velles i brutes. Era l'hora.

En arribar a l'empresa on havia d'entrevistar-se per la feina de MANIPULADOR, va preguntar pel senyor X. El va rebre, sense presentar-se,  el senyor J. Tampoc va voler aclarir que ell no era X sinó J. Per què?

Asseguts davant l'un del altre, únicament separats per una taula, l'entrevistat va notar com havia estat primerament valorat. També va notar que unes sabates brutes havien estat el centre d'atenció per un bon instant.

Després de les típiques preguntes (com és diu, on ha treballat, què hi feia, té estudis...), quan el demandant va pensar que li farien una prova per comprovar les seves capacitats manuals, va veure amb disgust que el feien aixecar i que ja el trucarien. Per què?

Doncs perquè allò era un lloc de feina per MANIPULADOR, i ell tenia tot el perfil de ser un simple MANIPULAT.
I això no és una feina. Moltíssima gent ho treballem dia a dia de gratis.

Ell no ho faria.

Tinc aquest solar tant abandonat que recorda a un anunci d'un gos. Una carretera, unes línies discontinues i un gos gros de mirada trista.

Admeto que la culpa la tenen, a parts iguals, jo i la meva mandra. Més el Facebook, més la mandra, el Twitter i la mandra. Segur que tot passarà i tornarà a reactivar-se aquest espai de lletres mal posades, però encara té que ploure una mica.

Això va més o menys així: tinc una feliç idea. Penso com escriure-la. Entro al Twitter i penso en com la puc resumir en 140 caràcters. No me'n surto. M'avorreixo. Llegeixo tuïts boníssims. Surto del Twitter i...a un altre cosa.

Una cosa semblant està passant en el món dels escacs. Pel que sembla, s'està perdent el contacte humà doncs qui juga ho fa per Internet i no de forma presencial. Però Internet és tant potent, que les pàgines d'escacs estan buides d'escaquistes, embarcats com deuen estar en consultar noticies i xarxes socials.
La meva infància recorda tardes de dissabtes al club d'escacs Prat, en mig de centenars de jugadors silenciosos, i una atmosfera semblant a la boira, però provocada pel fum del tabac. Tot això s'ha perdut.

Els avenços d'aquest món ens donen informació. Tanta, que ens embafen. Ens liquiden a base de massa informació, autèntiques allaus de noticies que no sabem digerir.

Com vaig dir en un tuït: "això va massa ràpid". De tant ràpid que no entenc rés.

dijous, 7 de novembre del 2013

Gestos i judicis.

Tinc sota el cuir cabellut -vaja, allà on tindria que tenir-hi cabell- un aparell que, entre altres complicadíssimes funcions, té la virtut d'observar el mon que l'envolta i el jutja allà mateix. 

Exemple 1.
Veig que dues nenes van a escola juntes. L'una és grassoneta i li passa un pam d'alçada a l'altre, més petita i fineta. Quan jo las he vist, la gran tenia arraconada contra la pared a la petita, cridant-li amb la seva cara a menys de 10 cm. Per la cara de la petita, aquesta esperava l'arribada d'un imminent mastegot.
No sé quina era la causa, però evidentment el meu subconscient s'ha posat en favor de la arraconada que, almenys, no tenia una conducta agressiva. Per tant, si algun altre dia les veig, em posaré a la defensiva i, si cal, li cridaré l'atenció a la gran.
Podrà ser que la menuda fos una mica toca nassos i l'altre, un gran tros de pa amb la paciència rebentada. Però la visió dels fets "in situ" i el judici ràpid, ja em tenen en una posició presa.

Exemple 2.
Una mare jove -no més de 30 anys- passeja amb sa mare pel carrer Frederic Soler del Prat de Llobregat mastegant un xiclet blanquinós. Camina rítmicament, bambolejant el cos d'esquerra a dreta, equilibrant així la pesada càrrega que duu a les mans.
En una mà hi porta el cotxet d'un nen -amb aquest en el paper de passatger privilegiat- i en l'altre una bicicleta infantil. Fins aquí, correcte. 
Però -si però- en un moment donat, la jove obre la boca amb desgana i deixa caure el xiclet al terra. Sense escopir-lo. Amb un gest no violent. Obre la boca el just mínim per deixar anar el xiclet amb la força de la gravetat. 
Un gets simple que dona moltes pistes a la part d'impartir justícia del meu cervell. Així, aquest automàticament jutja que l'actitud d'aquesta noia vers la vida és com un "deixar passar i deixar caure" (el nen tard o d'hora aprendrà la tècnica del xiclet doncs és evident que observarà i imitarà el que facin a casa). A més, determino que l'importa molt poc el xiclet i encara menys qui el pugui trepitjar. Lleig. 
Al pati de l'escola: "- La meva mare deixa anar els xiclet de la boca així - dirà orgullós el marrec als companys de la seva classe davant l'admiració general".

Exemple 3.
10 minuts per les 9 del matí. Un nen d'uns 9 anys enfila direcció l'escola. Amb la mateixa naturalitat que camina, deixar anar una sonora escopinada. Imagino que, anant a peu entre altres congèneres, li va venir un seguit de mocs producte de varies coses: alguna física, i d'altres, d'imitació.
Tanco el ulls i els apreto. Visualitzo un pis -o casa- net a ulls dels mascles de la família i amb dos dits de pols segons la part femenina. Un lloc on els habitants d'aquell sostre gaudeixen de la llibertat de deixar anar saliva a tot arreu. Taqueta aquí i l'altre allà. Ximpum.
Jutjo el nen i la família en un tres i no rés. I gratis.
Doncs aquest nen escup sorollosament. I encara sort que sols es això. Pitjor seria que visqués en una casa on es parlés malament dels altres, argumentant "raons" de nacionalitat, raça, color, sexe, procedència, ideologia...

Però potser tot és més fàcil -aquesta mania meva de regirar i complicar les coses- i el noi sols fa que imitar alguna de les estrelles de futbol; esport on sembla que aquest llenguatge gestual està molt estès. (Amb una escopinada els futbolistes solucionen tots aquest significats: vaig a tirar una falta; l'encerto; la he fallat; he fet una bona cursa; l'he cagat; tu què en penses; tiro jo el penal; arbitre cabró; i més...)

La banca sempre guanya

Època de silencis i enganys, de mitges veritats o mentides amagades darrera somriures. Temps d'injustícies, de covardia i por. D'am...