Tinc sota el cuir cabellut -vaja, allà on tindria
que tenir-hi cabell- un aparell que, entre altres complicadíssimes
funcions, té la virtut d'observar el mon que l'envolta i el jutja allà
mateix.
Exemple
1.
Veig
que dues nenes van a escola juntes. L'una és grassoneta i li passa
un pam d'alçada a l'altre, més petita i fineta. Quan jo las he
vist, la gran tenia arraconada contra la pared a la petita,
cridant-li amb la seva cara a menys de 10 cm. Per la cara de la
petita, aquesta esperava l'arribada d'un imminent mastegot.
No sé
quina era la causa, però evidentment el meu subconscient s'ha posat
en favor de la arraconada que, almenys, no tenia una conducta
agressiva. Per tant, si algun altre dia les veig, em posaré a la
defensiva i, si cal, li cridaré l'atenció a la gran.
Podrà
ser que la menuda fos una mica toca nassos i l'altre, un gran tros de
pa amb la paciència rebentada. Però la visió dels fets "in
situ" i el judici ràpid, ja em tenen en una posició presa.
Exemple
2.
Una
mare jove -no més de 30 anys- passeja amb sa mare pel carrer
Frederic Soler del Prat de Llobregat mastegant un xiclet blanquinós.
Camina rítmicament, bambolejant el cos d'esquerra a dreta,
equilibrant així la pesada càrrega que duu a les mans.
En una
mà hi porta el cotxet d'un nen -amb aquest en el paper de passatger
privilegiat- i en l'altre una bicicleta infantil. Fins aquí,
correcte.
Però
-si però- en un moment donat, la jove obre la boca amb desgana i
deixa caure el xiclet al terra. Sense escopir-lo. Amb un gest no
violent. Obre la boca el just mínim per deixar anar el xiclet amb la
força de la gravetat.
Un gets simple que dona
moltes pistes a la part d'impartir justícia del meu cervell. Així,
aquest automàticament jutja que l'actitud d'aquesta noia vers la
vida és com un "deixar passar i deixar caure" (el nen tard
o d'hora aprendrà la tècnica del xiclet doncs és evident que
observarà i imitarà el que facin a casa). A més, determino que
l'importa molt poc el xiclet i encara menys qui el pugui trepitjar.
Lleig.
Al pati de l'escola: "-
La meva mare deixa anar els xiclet de la boca així - dirà orgullós
el marrec als companys de la seva classe davant l'admiració
general".
Exemple 3.
10 minuts per les 9 del
matí. Un nen d'uns 9 anys enfila direcció l'escola. Amb la mateixa
naturalitat que camina, deixar anar una sonora escopinada. Imagino
que, anant a peu entre altres congèneres, li va venir un seguit de
mocs producte de varies coses: alguna física, i d'altres,
d'imitació.
Tanco el ulls i els
apreto. Visualitzo un pis -o casa- net a ulls dels mascles de la
família i amb dos dits de pols segons la part femenina. Un lloc on
els habitants d'aquell sostre gaudeixen de la llibertat de deixar
anar saliva a tot arreu. Taqueta aquí i l'altre allà. Ximpum.
Jutjo el nen i la família
en un tres i no rés. I gratis.
Doncs aquest nen escup
sorollosament. I encara sort que sols es això. Pitjor seria que
visqués en una casa on es parlés malament dels altres, argumentant
"raons" de nacionalitat, raça, color, sexe, procedència,
ideologia...
Però potser tot és més
fàcil -aquesta mania meva de regirar i complicar les coses- i el noi
sols fa que imitar alguna de les estrelles de futbol; esport on
sembla que aquest llenguatge gestual està molt estès. (Amb una
escopinada els futbolistes solucionen tots aquest significats: vaig a
tirar una falta; l'encerto; la he fallat; he fet una bona cursa; l'he
cagat; tu què en penses; tiro jo el penal; arbitre cabró; i més...)