Oferta.

Tinc per costum fer un repàs diari de les ofertes que surten publicades en les webs especialitzades de recerca de treball. Avui una cosa m'ha sobtat. Bé, tres paraules posades una darrera l'altre, formant una frase senzilla però cridanera. Instintivament he sentit la necessitat fet doble clic en ella.

L'oferta: una empresa de Barcelona, sense límit d'edat, sou fixe, altes comissions, horari flexible, garatge en el mateix edifici. Òndia, vale! M'apunto. Adjunto curriculum; no adjunto carta de presentació -cal?- i enviar. El no ja el tinc, oi?

Ja han passat cinc dies des que em vaig apuntar a l'oferta de feina de "Fill de puta" en una empresa de Barcelona. No les tenia gaire clares, dons hi havia molts inscrits i jo no aportava experiència. Comprensible, oi?

Era molt possible que no em cridessin per fer cap entrevista -no per rés en especial-  però no era qüestió de ser negatiu i calia esperar que l'empresa valorés la meva candidatura.

I em van trucar! "Hola, truco del departament de Recursos Humans de l'empresa XXXXX, tenim el seu CV i estem molt interessats en vostè. Realment, el seu CV dona el perfil perfectament".

Quina il·lusió, semblava un nen molt content. Per fi tenia una entrevista i donava el perfil. De fill de puta, si, però donava el perfil que buscaven! Fill de puta però no inútil.

El dia indicat i l'hora indicada. Allà puntual, com sempre, amb els meus pantalons de fer entrevistes (els més nous) i la samarreta que sempre porto per aquestes actuacions. Però -sempre n'ha d'haver un- em vaig trobar en una gran sala d'espera on jo era l'únic que anava en texans. Tot eren homes i tothom portava corbata i roba planxada. La majoria tenia la cara molt seriosa, amenaçant.

Vaig tranquil·litzar-me imaginant que no havien anat de cos des de feia molts dies i que allò no anava per mi. Ni per ningú. No havien cagat i prou. Però -ep, dos!- qui em va fer l'entrevista tenia el mateix posat que ells. Quin mal de ventre!

- Siéntese- va dir indican dues cadires (estrany, jo sols tinc un cul).

Després d'una breu xerrada, el meu interlocutor va marcar en el meu expedient un gran NO encerclant-lo amb tinta de bolígraf vaires voltes. M'havia rebutjat.
Vaig respirar tranquil. Podia continuar de bona persona.
Ha ha ha ha !!

Lleig.

Quan vaig entrar per la porta de les Urgències d'aquell gran hospital ja tenia la impressió que alguna cosa anava a passar. 

Què per què? Ja! Doncs perquè el meu braç dret havia quedat dret, en posició de 45 graus -per entendre'ns, com si anés a fer una botifarra- amb els dits de la mà ajupits i junts tot formant un de puny menys el dit del mig que estava ben alt, dret, com dient aquí estic jo.

A mida que el zelador m'anava endinsant pels passadissos de les urgències, en cadira de rodes, anava deixant entre els pacients un rastre d'admiració o de ganes de riure dintre de les circumstàncies d'estar allà aparcats. Paciència.

Després d'unes paraules d'ànim, el zelador em va deixar en un apartat -box en diuen- on vaig esperar la visita del metge. Però va ser una infermera qui em va fer la primera visita. Aquesta va riure molt, massa potser, i sense demanar-me permís va anar a buscar ajuda. 

Va anar pel metge? Nooo, va anar per un sindicalista!

Aquest, molt seriós, després d'una llarga observació del meu braç, va decidir que allò ho aprofitarien  com imatge per les protestes contra les retallades. 

Així que vaig aparèixer en tots els informatius lluint el meu dit, orgullós, net -un auxiliar l'havia netejat- rodejat de personal sanitari amb grans pancartes i molts somriures sota el titular: "Els pacients de les urgències és sumen a les protestes".

Tot havia començat pel mati quan, després de sortir d'una entrevista de treball, estava tant decebut i empipat que em va sortir el dit de la mà amb tota la seva força. Tanta que em vaig fer mal. No podia moure ni braç ni dit, quedant en aquella posició a la vista de tothom. Veïns inclosos.

No n'hi havia per menys. Allò més que una entrevista per oferir-me treball havia estat com un intent de vendre'm un aparthotel. Dons un cop em van explicar la feina, vaig haver de fer mil filigranes lèxiques per rebutjar-la sense ofendre (quina merda de feina és treballar enredant als altres?).

Bé. El dia no havia estat a debades. Tenia, almenys, la recompensa de saber que el meu gest havia servit per protestar contra unes retallades que, a més d'enfonsar el que queda del sistema, m'han deixat sense professió.

Punks.

Dels finals dels 70 recordo la sensació que, a la colla d'amics, ens va causar el punk. Teníem -encara en temin- el cap ple de pardals i allò era l'hòstia. Música a tot drap, lletres provocadores -algunes no les enteníem; però eren plenes d'insults!- estètica agressiva...tot el que podia semblar una bufetada a l'autoritat en qualsevol de les seves manifestacions.

Filosòficament parlant, el missatge no el compreníem gaire. Si que teníem la sensació de viure en un món injust i d'un futur imprevisible i negre. Sentíem molt parlar de la destrucció com la solució. Destruir el sistema per fer-ne un de nou, més humà i més just. Clar que, com sempre, hi havia que pensava que es tractava de destruir per destruir. De caps buits sempre ni ha hagut i ni haurà.

L'actual situació de crisi m'ha fet pensar en aquella època punk. No es veuen sortides. El jovent no té perspectives de futur. Ho té magre per treballar en una societat on el treball sembla imprescindible per viure-hi. No poden independitzar-se i créixer com persones adultes, tal com els han estat ensenyant des de petits. 

Els adults, veiem com la mentida on estem vivint és desfà com fum. L'estat del benestar és una pressa de pèl al servei del benestar d'uns pocs. Existeix una casta de vividors que viu gràcies al desastre de la resta. 

De què parlen alguns polítics per tal de mantenir-se en el càrrec? Dons de lo lletjos que son els altres. I quan més grossa la diuen, més contents estan de tirar merda capa un altre costat. Són responsables de la pèrdua de valors, del enfrontament, de la manipulació del pensament d'una majoria per benefici "seu?".

Vaja que, qualsevol dia, un d'aquestos -en general de dretes, dretes- acceptarà per fi l'eutanàsia però sols com trista solució per baixar la taxa d'atur. I algú el votarà hi tot.

Dons que la meva conclusió es que alguns dels "nostres" polítics actuen com punks radicals, dons fan servir la provocació constant, la destrucció, l'insult i el tirar endavant sense mirar quin mal fas ni importar-te el futur de ningú. Uns punks xungos que, segurament, escoltarien els Exploited. Grup a qui els Dead Kennedys van dedicar la cançó titulada “Nazi Punks Fuck Off”.

El 23 d'abril

Els 23 d'abril de tots el anys, apareixen venedors de roses per tot arreu. Alguns, sospito, no havien vist una rosa en sa vida fins el dia d'avui. Però cal dir que estan ben ensenyats: una senyereta embolicada al tall amb una mica de traça -es dir, sense punxar-se- i, apa, agafa cantonada per vendre'n.

Els 23 d'abril també em ve al cap -de tant gros i vuit que el tinc, ressona- que hi va haver un temps on jo llegia sovint pel plaer de llegir i, a més, també escrivia. He de confessar que això d'escriure ho solia fer al lavabo; el mateix lloc on gravava les cançons que composava amb la guitara (com gent de món que sou, sabreu que els lavabos són la part de la casa amb la millor sonoritat).

Jo era d'aquells nanos que llegien tot el que trobaven. A més ho tenia fàcil, dons la mare estava enganxada a la secta del circulo de compradors de llibres (dubto que siguin gaire lectors). I si la lectura que començava no era del meu gust, la deixava sense llegir i prou.

Allò va fer que a casa tingués fàcil accés a llegir coses que a l'escola no era obligatori llegir. L'únic problema estava en la meva mare, dons si creia que la meva lectura no era prou apte per la meva edat, em fotia un discurs moral i m'amagava el llibre. 

Però vaig poder descobrir, potser amb uns 12 anys, meravelles d'autors que difícilment en els meus estudis m'haguessin obligat a llegir (la prova està en que no recordo amb enyorança cap autor de la meva etapa estudiantil. Bé, algun si, però no cal).

Dels "meus" destacaré Emile Zola. Potser dels autors que més em van impactar, perquè va ser una sorpresa la forma de descriure les situacions. O el meravellós Hamlet de Shakespeare. També gaudia llegint les columnes d'en Monzó i la  Isabel Clara Simó a la desapareguda revista Canigó.

Per altra part, faré una confessió: no he llegit "El Quijote". Vaig fer un treball al BUP i tot allò que ens feien fer amb els llibres, però no vaig ser capaç MAI de passar de unes quantes pàgines. Allò no era, ni és, divertit. Ni amè. Ni rés que m'agradés.

Ja adolescent, amb Eugene Ionesco vaig descobrir el diàleg intel·ligent, a cops sense voler, ràpid. Combatiu. Una meravella que va influir en els meus escrits. Com quan vaig escoltar per primer cop Deep Purple. Allò era la música que més m'arribava. Allò, allò. Txan Txan Txan!

Amb tot jo anava fent, escrivint amb molt mala lletra o, en polit, amb una Olivetti 32. Volia escriure per divertir i explicar coses. Però, es clar, si encara tenia el cervell en procés de formació, poques coses podia dir de forma natural.

Ara també em passa, dons el procés de formació encara continua. Estic aprenent a tenir la ment oberta a nous reptes. A deixar-me de "borriqueres" i saber mirar més enllà. Tinc reaccions tipus Tardà de "fins aquí puc arribar" aixoplugades en la recerca de l'equitat, la justícia i el bé comú.

No hi ha una veritat suprema. Tot es pot dialogar amb respecte. Sempre que no em vulguis imposar, podem parlar-ne. De tu a tu.

Camí de la platja.

Ara que el meu nom torna a ser una ratlla més d'entre el gran llistat de 6 milions d'aturats (un llistat de lliure creixement, obert a tothom) he reprès el costum d'anar alegrement fins a la platja del Prat. Ara camino una estona, ara en corro una altra; ara esbufego, ara torno a caminar una mica més. I així fins que trepitjo la sorra de la platja, que pertany a la família de les sorres que s'enganxen i són portades a les cases dintre de, per exemple, unes sabatilles de fer esport.

Pot semblar una bajanada, però noto els beneficis d'aquesta activitat quan camino més dret (amb el pas del dia m'oblido de fer-ho). Què millor, en els temps que corren, que aixecar el cap.

Una de les bondats del camí de la platja del Prat és que no té desnivells. Es pràcticament pla, d'agrair per als que en això de fer esport no ens hi va la vida (de moment) i ens conformem amb poc. Aquest meravellós camí de terra aplanada té una curiositat que es fa notar entre els 1400 metres i els 1600 metres: Un terrible guirigall d'ocells que xisclen. Es tracta d'una gravació del atac d'una o més aus rapinyaires a un grup d'ocells que, pels crits que fan, semblen realment esverats.

La por. Aquells sorolls estridents fan que els ocells tinguin por i marxin per les seves pròpies ales dels voltants de l'aeroport.
Rés de nou. Una opció que també ens és aplicada a nosaltres en forma de noticies que fan por, indicadores de que ningú dels que ostenten el poder sembla saber on és, on som i cap a on anem. I el pitjor, ni els importa.

Amb l'exercici que faig, entre esbufeg i esbufeg, s'obren els pulmons i l'aire entra dins el meu cos. Això, segurament, fa que hi hagi també més oxigen dins el meu cervell cosa que, potser, fa que aquest funcioni anòmalament i comenci a fer-se -per lliure- preguntes tipus: Com i on van fer la gravació? Realment passava alguna cosa terrorífica en aquell moment? No és una forma cruel d'obtenir una gravació per fer fora els ocells del camp d'aviació? Què deuen pensar els ocells en sentir tot aquell cridori de congèneres seus atacats, caçats, cruspits, per una bestiola depredadora afamada? Imagino una família d'ocells tapant les orelles als seus petits...

Però, potser, l'exercici també fa que la meva circulació sanguínia s'acceleri, amb el corresponent augment d'irrigació de sang dins el meu cervell. Tot un xoc de trens. I aquí, ja potser començo a desvariar: No es aquesta una manera de fer, amb el pobres ocells, que recorda molt al nazisme?

Borratxos tots.

Les 9:10 del matí.  Una cafeteria qualsevol, propera a un col·legi qualsevol, on mares i pares prenen un talladet després de deixar els nens als mestres "per a que els eduquin". De sobte entra un garrulo que amb veu ronca diu:

 - Quieto todo el mundo. Aqui solo se bebe Soberano. Y a por todas!

Els cambrers, eficientment, deixen de fer cafès i compleixen l'ordre del "amic" i, vinga, tothom a beure alcohol.

- Otra ronda!
El soroll del local va en augment, comença a sortir gent a fumar -alguns que ho havien deixat i tornen-. hi ha qui s'oblida d'anar a comprar i fer el dinar...

Dons diuen que, per decisió judicial, si en una classe d'una escola catalana, un nen és posa ferm i diu que vol la classe en castellà -no sé fins quin punt un nen pot voler lliurement segons quines coses- tota la classe ha de canviar al "castellano, lo normal". 

Ho han pensat bé? Jo crec que és una situació inconcebible que, en cas d'actuar de precedent, pot canviar totes les maneres d'entendre el bé comú. Allò típic de, per exemple, saber qui ha de cedir el pas en una cruïlla: un autobús urbà ple de gent o un cotxe particular?
No han escoltat mai que, quan una persona va a contracorrent, es més probable que estigui ella equivocada que tots els altres?

En quina mena de lloc vivim, si es potencien situacions com aquesta on, sembla ser, es defensa la teoria de que una sola persona pot modificar la forma de fer de tothom. Això no s'aguanta enlloc a no ser que...

A no ser que ja els vagi bé als de sempre. Desconfiat de mena com soc, totes aquestes reunions secretes a la "capital" a parlar amb "murs", son una mica rares. Si a més ajuntem una decisió judicial més discutible que el penal assenyalat per en Guruceta al Camp Nou (uns metres fora l'àrea) en un Barça-Madrid, tot fa tuf de cortines de fum.

Ara ens enreden per aquí, ara per allà. I les retallades, l'atur, els desnonaments, la demanda de més austeritat i altres coses varies, queden eclipsades dels diaris, TV, ràdios...des de que va començar el tema de l'estat propi que no sento parlar de crisi.

Això si, estimats cules, "forofos" o amb seny: aquest any la gran fumarada per les espanyes serà la "dècima". Ho sento. Però tot sembla indicar que està fet. "Dame la dècima para mi Madrid, que yo ya cumpliré; por estas!".

Per cert: Gran Tardà. Amb un to semblant a un "home, ja era hora" deixa anar alegrement: "Pues hablaré en catalán!". Collonut.