Pi Pi Pi

Allò de la modernitat era increïble: cada cop que anava a pixar, la llum del bany s'encenia sola. Aixi, al poc temps que ell pixava, un so "Pi Pi Pi" indicava subtilment que la llum s'anava a apagar. 

Estalvi en deien. Una colla de científics havien comprovat que apagar la llum als 15 segons exactes després que una persona de mitjana edat comencés a orinar, suposava un estalvi en el rebut de la llum del 25%. A més, després d'aquells segons, la possibilitat que la pixada anés al terra era molt reduïda, dons la persona que la feia anar ja tenia ben clar cap a on apuntava.

Però l'emprenyador del cas era que aquella llum només s'apagava amb ell. Retorçat de mena com era, ho va sospitar des del primer moment. 

- A que aquest collons de Pi Pi només n'emprenya a mi! - va pensar una primera vegada. Tenia  que comprovar-ho. Així que, cada vegada que un company entrava al wc, ell el seguia amb la mirada. Evidentment tothom sospitava una altra cosa, però ell no estava per tonteries.

Un mes de vigilància després les estadístiques no fallaven: la llum s'apagava als 15 segons exactes sols amb ell. Pels altres sonava el Pi Pi però la llum no s'apagava. COMPROVAT: Aquell so i aquella llum del dimoni només anaven per ell!!!

Ho va explicar a la feina i el van dur amablement al psiquiatre. Baixa indefinida. Tranquil, no tinguis presa en tornar.

El que no havia pogut veure en les seves vigilàncies era que els seus companys, quan entraven al WC i sonava el Pi Pi, allargaven la mà cap on la fotocèl·lula de presència tenia el radi d'acció. Un moviment que ell no feia, sempre amb les mans posades en un altre lloc.

Gent que què?

Buscant feina per Internet m'he topat amb una web que, després d'estar-me més del temps que indiquen posant les meves aburrides dades, tenen un apartat que diu "Gent important que coneixes. Posa aquí el nom de la gent important que coneixes". 

La idea, imagino que amb bona intenció, és que els doni noms i direccions de les persones importants que poden donar-me una feina. Amb l'afegit vergonyós que els deuen enviar un missatge, a nom meu, estil:  "Hola, senyora/senyor important que conec. Soc jo, em recordes? Soc molt pilota i faré el que vulguis. Un altre "palmero" com jo, que em coneixes de petit, no en tindràs. Contractam. Signat, una persona d'existència poc important i agenollada als seus peus."

Com diuen en Faemino y Cansado "vamo a vé si no entendemo, vamo a vé si no aclaramo". Gent important que conec? Tinc molt clar quina és la gent important en la meva vida i puc assegurar que no tenen res a veure amb la meva vida laboral. Tenen a veure en la seva educació, en la convivència, el suportar diàriament la meva forma de ser. La llista continuaria -perquè no la faré ni vull pensar-la- amb més família, amics...

Gent important que conec? Conec molta gent interessant i bona, disposada a ajudar i sense cap protagonisme. I que son importants en la vida de molts altres. Per a mi seran bons companys, enrotllats, de confiança, dignes d'una enveja sana; bona gent.

 

Però imagino que el terme "importants" de la web fa referència a una importància material. Amics de la xarxa, la importància es porta al cor, no a la cartera o unida a un càrrec. La gent que porta corbata i es pensa que té més drets que d'altres "me la bufan". I si en tenen més, que prenguin dues tasses.

Brots

Amb una tranquil·litat que arribava a parsimònia, el senyor president del Congrés es va aclarir la gola. Amb mà tremolosa va acaronar-se la corbata i va arribar al nus tot comprovant si no estava desfet. Va fer un primer intent de posar fi al silenci quan va alçar la mirada cap un punt indeterminat del seu davant, però no va arrancar. Instants després, amb la veu que va ser capaç de pronunciar, va dir-ho ben clar:

"Estamos saliendo de la crisis. Los famosos brotes verdes por fin florecen. Prueba de ello es que don José Marcé, ciudadano español de 50 años, esta trabajando desde el pasado 18 de febrero. No tiene tiempo por fin ni de escribir en su blog".

Grans aplaudiments de bogeria en una part del hemicicle. Crits d'alegria i suport. Potser algun "que se joda".

"Estamos convencidos que estamos saliendo de la crisis. Ahora ya puedo decir que es oficial".

Em vaig quedar de pedra. D'una pedra tant dura que no ho podia creure. Com podien fer-me servir així? I tot per un mes de contracte...

Anava a agafar una crisi d'ansietat però, intel·ligentment, vaig valorar que no era una bona opció. Vaig decidir per quedar-me simplement astorat. Sense expressió.

Urgentment vaig ser convocat a una roda de premsa. Tothom tenia el deure de saber de la meva felicitat, del meu treball profitós i dels meus plans futurs. 

Nerviosament, davant d'un fotimer de càmeres i micròfons, vaig encertar a posar-me a lloc les ulleres i amb un fil de veu tremolosa vaig dir: 

"Es un insult a la seva intel·ligència que els enredin amb la meva persona; si bé entenc que a algun de vostès ja els deu anar prou bé. No comprenc aquest rebombori, dons sols tinc contracte per un mes. Si això ja és sortir de la crisi...si que estan/estem fotuts. 

Per això, jo els dic solemnement que quan acabi el meu contracte, no penso demanar feina ni treballar mai més; convertint-me així en el model de ciutadà exemplar i contemplatiu que demanen els "nostres" estimats governants des del seu món irreal. 

Però, sempre n'ha d'haver un, facin fotos perquè aquesta cara de pa estarà en totes les manifestacions contra el que vostès representen".

Acollonit.

Busco i busco per tota la casa i no en trobo. Cóm pot ser que no m'hagin posat ni un trist micròfon? Bé, de moment em conformaré amb les espies del meu carrer. Unes aficionades que actuen com bones professionals: no es deixen veure i saben tot el que creuen que no tenen perquè saber. 

Però el meu acolloniment és estrany. Per un costat em costa creure que no ens tinguin a tots vigilats i "calats". Per un altre, deixo anar la meva indignació (si bé no sé ja de què ens sorprenem). 

Resulta que, com a la majoria dels que vivim i aspirem a treballar en aquesta terra, he de demostrar tenir un mínim de nivell de coneixements de català per tenir alguna possibilitat de treballar. En el seu moment, tot i no tenir feina ni ganes d'estudiar, vaig fer un esforç considerable en un home de la meva edat -si visquéssim en un segle anterior al XVII segurament ja seria mort-  i vaig ser capaç d'obtenir el nivell C. Clar que jugava amb l'avantatja d'haver nascut en una família catalanoparlant. 

I arriba un dia que aconsegueixo treballar temporalment en un centre public. Tot està meravellosament en català. Però -el famós però- entro a l'ascensor i una veu em parla: "cerrando puertas"; "subiendo"; "primer piso"; "bajando"; "planta baja". El castellà s'utilitza per tot arreu!

Miro i remiro el cartell que hi ha enganxat al vidre del elevador. Escrit en català i en castellà, recomana que l'usuari que en faci un bon ús. Signat, la Generalitat de Catalunya. Caram. L'ascensor i la seva veu no necessiten ni el C ni un trist A1.

Jo, catalanoparlant "tipus C"; del Barça des de petit, que utilitzo sempre que puc el català perquè és la "meva" llengua habitual i perquè m'agrada fer-ho, no deixo de pensar per a què nassos volen el meu C.

Els uns ens volen fer creure que som atacats. Els altres que ataquem. Uns i altres ens aixequen la camisa. Han muntat tot aquest sidral per mantenir-se en el càrrec? Per perpetuar-se en el paper protagonista de la història, deixant-nos als demès la part obedient i trista? Com quan estudiàvem les èpoques dels esclaus romans i pensàvem "pobres, quina vida més injusta". Com passarem nosaltres a la historia?

"Bajando". NO, FLIPANDO.