Pèls a les orelles.

Ara resulta que em surt la feina igual que els pèls per les orelles.
Amb el pas del temps, una important quantitat de pèl -sembrat sense el meu explícit permís- es fa visible alegrement en un racó inferior dels dos respectius pavellons auditius, esquerre i dret. Dons això, que no me'n adono i, de cop i volta, tinc generoses ofertes de feina, sorgides sense saber d'on.

Després de les penúries i dificultats del 2012, ara resulta que tinc varies ofertes esperant que acabi el contracte que ara mateix tinc treballant. Estic tant nerviós com un adolescent. Pateixo tot i estar segur de tirar endavant.

Dues orelles peludes. Això m'ha portat l'evolució. Com les dues setmanes que falten per saber si tindre -o no- la sort de tenir un blog que potser podria anomenar "quantameravellosafeina", "flipoamblamevafeinaestable" o "nomhopuccreure", però que, després del via crucis que encara estem vivint, serà -si pot ser- molt més obert, més generós i més solidari.

Perquè les coses que ens afecten no les podem oblidar. La forma com els governants governen és indignant. El poder dels bancs un assassinat. La manera com, en general, ens baixem els pantalons davant qualsevol "entreteniment-almoina", esparverant. 

Siguin les coses que ens passen bones o dolentes, es tracta d'aprendre d'elles i d'enfrontar-se als que volen fer de la nostra existència el seu rebost personal. Imagino que volen guardar per la vida després de la mort. Oi?

Vot compulsiu.

Des de que va obtenir la majoria d'edat, que no de maduresa, aquell home sempre havia votat en totes les eleccions. Al principi hi anava amb il·lusió, fins i tot por, confiat en poder canviar el món amb un sol vot. Amb el temps, aquella trempera inicial va donar pas a votar uns cops a uns, uns cops a d'altres, però sempre amb aquell regust final de llençar el vot. Moltes vegades se'n penedia el mateix dia d'haver votat. Les entrevistes als polítics després de les eleccions li ho confirmaven. Vergonya.

Decebut, va optar per no votar més. Comparava els resultats electorals a la llista de premis de la grossa de Nadal quan, tots els dies 22 de desembre, no tenia més remei que acceptar la derrota i empassar-se les informacions de gent molt contenta celebrant coses que a ell l'importaven menys que una victòria del Madrid.

Era novembre i tocaven noves eleccions. Durant les ultimes setmanes, l'home va estar pressionat perquè votés per part mitjans i amics. Però aquesta vegada ho tenia clar. Estava segur de no votar.

Però el dia de les eleccions, un nuvol va tancar la seva ment. Va dir a la família que sortia a comprar el pa, o el diari, no sabia. Va agafar un rumb estrany, donant voltes sense entrar a cap panadería, així que es va trobar sense adonar-se dintre del col·legi electoral. 

Encara ennuvolat, va atansar-se a la "mesa". No li va caldre treure el seu DNI, dons ja el portava a la mà. No va ser fàcil, ja que va haver de tornar enrere a agafar una papereta. Es va aturar davant un munt de paperetes i en va agafar una. Com flotant, va votar.

Per la nit, va voler veure l'escrutini. Tot igual. Gent molt contenta, igual que si els hagués tocat la rifa, saltant d'alegria ven bé sense saber si perquè ha guanyat nosequí, o perquè els votants d'altres formacions s'hauran de fotre uns anys.

Ai Pepet! Que un altre cop t'han enredat. Burru!

Miratges.

No vull sentir-me un mentiros: estic treballant. Però -sempre n'ha d'haver un- és un contracte de suplències d'una durada de dos mesos i poc. Serà pràcticament tot el treballat aquest any 2012, sinó compto amb les tres setmanes de "feinaputadamalpagada" de l'estiu.

No cal que faci festes. No em plantejo canviar el nom del blog. Tinc molt coll avall que serà un miratge més, una mica de feineta per no dir que no treballo una merda i, apa, un altre cop a viure del aire.  

Ara treballo, ara no. Dos mesos de feina i un any mirant les musaranyes. No em pensava que els estudis universitaris em portarien a aquesta situació.

Per aquesta raó he baixat les entrades al blog. Tinc diferents horaris, no disposo de temps, i la realitat de tornar a trobar-me davant d'una feina miratge em cansa i desanima. 

Una reflexió: perquè alguna gent que té feina "assegurada" està més pendent del que fem els nouvinguts que de la seva vida sexual, per posar un exemple? Com si nosaltres fóssim l'escapatòria als seus problemes. Creuen estar mal pagats, es queixen de tenir menys dies de vacances, no els agrada haver de tornar hores a l'empresa, es queixen que els treuen la paga de Nadal, els fan anar de bòlit amb els horaris...perquè nassos enlloc de viure la seva i defensar els seus drets s'entesten en complicar la vida dels altres, que ja prou complicada la tenim? Quin misteri més misteriós saber quina mena de missatges distorsionats passen per la seva dèbil ment.

Com li vaig dir a una companya de feina d'un hospital de tercer nivell a qui suplia en les seves vacances: "No cal que t'amoïnis tant per saber com faig la teva feina. Avui acabo el contracte i demà estaré al atur".
En canvi ella estarà allà, treballant, esperant tenir noves vacances, observant l'arribada de nous suplents a qui carregar una bona part -curiosament la més feixuga- de la seva feina.

Dons si, miratges del desert. Com un oasi frondós i refrescant que pots veure però que no existeix.

Tot Sants

M'hi jugo uns quants quartos -no gaires que l'actual situació de crisi no respecta res ni ningú- que, si em moris avui mateix, la funerària local em tractaria com un client més. M'endreçarien la cara intentant reconstruir-la, em netejarien i vestirien per la ocasió. M'encreuarien les mans i tancarien la tapa. Tot això, espero, amb respectuós silenci.

Dues caixes. La més important per la família: el meu reciclatge no és gratuït i no m'agradaria fer malbé el medi ambient. No vull imaginar-me un animaló del delta ofegant-se al menjar un tros del meu cos. 

L'altre caixa per a mi. De fusta barata si us plau, un contraxapat, que tampoc penso estar-hi gaire en ella, dons tinc la sospita que m'evaporaré aviat. I millor això que quedar incorrupte...que no vull sortir a les noticies com una mòmia.

El que no veig clar és què faré al cementiri. Potser hi ha una altre vida allà, però si tothom està tancat i amagat no déu ser gaire profitosa. 

Aquella olor a flors podrides, la reixa de l'entrada que sempre xiuxiueja quan es tanca, protegint els de dins dels de fora; les fotos dels que s'hi estan estirats mirant passar els visitants...

Més que un gran negoci és una vergonya. I la mort no hauria de ser cap de les dues coses. Una cerimònia de record, una cremació i ja esta. No cal guardar el cos de la gent en un racó. No calen flors i ni grans cementiris. Total en menys de 100 anys qui et recorda avui serà veí teu. 

O es que els morts que ara són al cementiri tindran sempre algú que pagui el seu descans? Perquè aquí sinó pagues també et desnonen!

Cotxe nou

El cotxe familiar estava bastant atrotinat i necessitava, més que un recanvi, un adéu amb honors. Però eren temps de dificultats, de poques oportunitats de treballar i d'uns ingressos a la baixa. Si n'hi havien.

Malgrat tot, el pare és mirava els cotxes amb una espurneta de llum: "potser algun dia..." No era mala senyal, dons almenys conservava una mica d'il·lusió.

La família, que no era tonta, va decidir fer una col·lecta. En principi tots van anar posant en un "porquet guardiola" la voluntat. Després, veient que allò no s'omplia, van ampliar fronteres i ja demanaven als veïns, i als desconeguts, tot amb l'excusa d'una malaltia mental greu del progenitor. La cançoneta deia que l'estimaven tant que volien curar-lo. Allò sempre agradava als que hi posaven calerons dins el porquet.

Un dia, per fi, el porc va estar prou engreixat. La família va decidir anar a un concessionari d'una marca "nacional" dons ja que gastaven calers, al menys que anessin a parar a la economia local. Però aquells cotxes "de casa" eren massa cars pel nostre porc i van marxar d'allà ràpidament. Van decidir-se per una marca de cotxes estrangers, més modestos, i van fer el que van poder tot esbudellant el garrí.

Dos dies més tard van fer entrega del vehicle al pare. Amb molta il·lusió i llàgrimes als ulls, els ho va agrair com si fos un futbolista quan rep un cotxe luxós. Va entrar-hi, acaronant i olorant el plàstic reciclat nou, i va observar amb tendresa el cartell que hi havien penjat al retrovisor interior: "Papa no t'enfadis!" en lloc del "Papa no corris". 

Perquè de córrer no corria, però de cabrejar-se al volant, Déu ni do!