Sa tia.

Posem-nos en situació:

Imagina que tu tens un blog com aquest. Imagina que tot el que hi poses és calcat al que dic jo. Bé, no cal emprenyar-se, fem-ho al revés: soc jo qui sembla que escriu el que tu penses. Però tot igual, que quedi clar, tu parles de les festes del teu poble i jo parlo de les del meu, en una ballen aixi i el l'altre aixà, però ballen, riuen, suen, beuen, s'adormen, salten, esbufeguen..., d'una manera sospitosament igual.

El cas és que ens coneixem. Ens llegim i ens tenim calats l'un a l'altre. Fins hi tot valorem positivament el treball del altre. Però, sempre n'ha d'haver un de però, amb una diferència: jo escric amb el meu "arial" i tu amb el teu "new roman".

El problema:

La crisi actual econòmica i de valors no econòmics, fa que hagin baixat el nombre de seguidors dels nostres blogs. I mira que, resulta, que amb això ens guanyem la vida.

El nostre respectiu ego vol estar per sobre del altre, tot i que ens admirem i respectem. Ens vigilem i copiem. No cal dir que no em tenim ni punyetera idea de com fer tornar els votants. Què podem fer? 

Ai, he posat votants en lloc de lectors? Vaja, ara ho canvio.

Solució:

Dons escenificar. Posar-hi cadires, llums, en definitiva, fer teatre! 

Ara hi poso que m'agrada la síndria, i tu dius que el millor és el meló. Tu que l'aviació és un gran invent, i jo parlo d'una companyia irlandesa de baix cost. I tot per a que? TEATRE! Cortines de fum per amagar la realitat: que no sabem com tirar endavant.

La realitat supera la ficció: un partit no independentista es llança a la piscina. El partit del Gobierno, tot i que parlen el mateix idioma ideològic, el rebat. Ara calia parlar d'això? No hi van haver temps millors, quan feien parlar l'Ansar en l'imtimitat? Ja ho sé, llavors no feia falta la independència, que ja es guanyaven bé les garrofes i era molt divertit anar a passejar per la "capital".

Ja no hi han retallades? Ja no hi ha atur? El futbol ja no funciona? S'han abaixat el sou? Pensen dimitir?

Cortines de fum per amagar la realitat. Els votarà sa tia, perquè jo no.

Per fi!

Bé, ja ha passat. Aquestes coses quan abans les passes millor.

Em truquen d'una prestigiosa empresa on he tingut la pensada de fer arribar el meu meravellós currículum en format PDF i foto inclosa. 

L'interlocutor, molt amable, després d'identificar-se i d'identificar-me, em diu que necessita fer-me unes preguntes per comprovar unes coses.

Primera pregunta: Quina edat té?

Aquí, una barreja de sensacions passen per dins del meu front, a saber: 

1.- Aquesta serà també l'ultima pregunta d'aquest amable senyor que, per la veu, té uns anys més que jo.

2.- I si menteixo? Potser això serà per ells signe d'inconformisme, de valor, de reafirmació existencial. 

3.- Va, digues a aquest senyor el que no veu per la teva foto. 

Aixeco la veu i em surt la resposta de forma segura, però aguantant el somriure: 50!

Imagino la suor d'aquell home que, decidint trucar-me, no sabia esbrinar la meva edat per la foto del Currículum, ni de restar 2012 de 1962, números que coincideixen casualment amb l'any actual i el del meu naixement (cosa que, a aquestes alçades del quinapocafeina, gairebé sap tothom).

L'home encara el tinc suant quan, amb un to de veu un xic més baix, m'explica que l'empresa cerca un PERFIL més jove...

Com home de carrera sanitària que soc, que no de professió, intento estalviar el seu patiment acomiadant-lo afectuosament: "no passa rés, hi estic acostumat. Adéu."

Caram. Abans la gent als 50 tenia nets i pensava en jubilar-se. Ara, als 50, n'hi ha que encara hem de trobar feina. Tot un mar d'oportunitats ens esperen!

Jo vell als 50? UNA MERDA.

Indefinit.

Va notar els primers signes d'indefinició de ben petit quan, en un partit de futbol de carrer, no sabia si jugar amb els nens de l'equip que l'havia escollit o anar amb els de l'altre equip. Els uns i els altres li agradaven. No es definia. I això es notava en el seu joc: era molt dolent.

Evidentment no en va fer cap cas, era jove i tant se li en fotia. Els únics que no ho veien normal eren els altres companys de joc, que evidentment el tenien per atontat. Però també eren joves, reien molt sense saber perquè i no feien més cas.

Aquesta bajanada inicial va anar creixent i va anar a més. Així, deia que era d'esquerres però quan parlava semblava de dretes. Era independentista però quan sortia d'Espanya no deia que era català, acceptant la nacionalitat que deia el seu passaport. No tenia novia perquè no sabia. En les reunions d'escala no deia res.  Quan li va tocar ser el president, es va vendre el pis. No pintava la casa perquè no sabia de quin color ni tipus de pintura. No mirava el futbol dons no sabia a qui animar. No va estudiar perquè no va decidir la carrera.  En el treball no parlava, fent crèixer així la sospita dels companys que era un enxufat. En els restaurants i bars demanava el que demanaven els altres, sent així la forma amb la que va poder provar la "paella" i el "gazpacho", i l'inici de la "seva" afició als bratswurst amb molta mostassa i la cervesa molt freda. I de postres un "bikini". 

Amb tot, no li dona importància. Es feliç vivint sense voler adonar-se de les decisions dels altres.

Independència.

Sempre he estat independentista. Ho tinc enganxat a dins com ser del Barça. Però -sempre ha d'haver un però!- fa temps que m'ho rumio i miro tot des de una perspectiva diferent. 

Seran els anys de més que porto a sobre o que el sol cada cop té més fàcil el camí per arribar fins la meva calba. El cas és que tinc molt clar que ens manipulen fins l'ultima molècula del moll de l'os.

El meu sentiment independentista es va anar forjant a partir de petites coses i detalls. Per començar l'escola: em van fer sentir igual que un extraterrestre pel fet de parlar català a casa. 

Però les coses van pujar de nivell quan m'explicaven -quasi sense voler- com li van clavar una bufetada a la meva avia per parlar català. O quan vaig saber que el meu avi havia estat presoner d'un camp de concentració francès pel fet de ser "roig".

Quan jo era jovenet, els de la falange del poble tenien permís per boicotejar les ballades de sardanes de la plaça. A més, feien córrer que tenien armes de foc, amb "permís" per dur-les i fer-les servir...

Un d'ells, company de la meva classe, aprovava sempre l'assignatura de "Dibujo" dibuixant una única bandera "rojigualda" onejant. Allà, un professor de qui recordo nom i cognom, feia burles dels que érem catalans. Això si, amb els nostres pares era un tros de pa.

I més coses que tinc guardades. Petites, però que juntes son forjadores de sentiments. Els concerts d'en Lluis Llach...

Ara una manifestació independentista que, penso que amb aquest propòsit, s'ha convocat pel 11 de setembre, ja s'esta convertint en l'exhibició dels nostres "representants". Una manifestació que alguns membres de la classe política ja s'han afanyat a preparar per manipular. Per exemple: "Nosaltres hi anirem, però no per la independència, sinó pel pacte fis..." DONS NO HI ANEU. No feu cap falta allà. 

Ja ho veig l'endemà: per uns, un milió d'independentistes que clàmen llibertat. Pels altres, un milió de catalans que defensen el pacte dintre de la seva estimada España. I també sortiran els que diran qualsevol cosa per tal de que la manifestació no sigui independentista. Coses com "bé si, eren un milió de persones, però cadascuna tenia la seva opinió per manifestar-se i no necessàriament l'independentista. Fins i tot he vist una família que estaba de visita a Catalunya i anava passejant".

Estic decebut. Polítics "nacionalistes catalans" sou un xerraires. Si de veritat voleu la independència, què espereu per demostrar-ho? No serà que sou "nacionalistes catalans" per anar vivint -i molt bé- del "cuentu"?