Barreres idiomàtiques.

Això de la informàtica és la pera llimonera. Ens permet fer un munt de coses que, no fa gaires anys, no sabíem que voldríem fer.

Fa uns anys, tot el que escrivia quedava en un paper -en general ja perdut- i les dificultats per fer públiques les meves inquietuds literàries, per patiment meu i goig del sofert personal lector, eren grans.

Ara recordo que, al institut on vaig estudiar, han de tenir arxivat un escrit meu presentat per uns "amics d'aquells que diuen que ho són però que no ho són", amb el meu consentiment, per tal d'aprovar una assignatura que intueixo que no era Matemàtiques. 

Ep, els del Insti! L'escrit dels punkis signat per uns tal A. i P. era meu! I mira que posa'ls un trist notable...

Ja està, tenia que dir-ho. S'ha fet justícia. Per on anava.

Imagina que un amic teu et porta un escrit mitjà, de 165 pàgines, i et diu que el llegeixis aviam que et sembla. El primer que penses és que hauries de canviar d'amics. Te'n portes l'escrit per educació. A la nit, avorrit de la TV, penses que pots fer dos coses: anar a cagar o fer un intent de lectura. Clar que fer les dos coses alhora és la clau. Abans de llegir la primera paraula penses en que tens un amic friki, solitari i/o amargat. Després de llegir l'escrit ho confirmes.

Ara no cal perseguir a ningú. Ho penges al blog, i apa, per l'art de la ciència ja no sembles un friki perdut en el temps. Certament no s'entén el que vols dir, però que caram, no estas tant peix en tecnologia com d'altres, i no vull mirar a ningú. Però això no és el cinema i cal puntualitzar.

El meu portàtil va deixar de funcionar fa uns dies. No sabia on dur-lo a reparar, així que vaig fer una ronda per diferents llocs de reparació. A la fi em vaig decidir per una tenda on "en castellano, lo normal" semblava que entenien el que li passava al meu PC i em donaven confiança. Tota l'atenció i papers van ser en castellà. Encara tenen dubtes els que diuen que esta discriminat el castellano? "No hay peor ciego que el que no quiere ver".

Però ara és ben be igual aixó. Domino prou bé la llengua castellana com per no tenir problemes d'ús, però és que aquells informàtics castellanoparlants deien unes coses i parlaven d'uns estris que, per mi, com si parlessin en Ugandès.

Barreres idiomàtiques dintre d'un mateix idioma? Oh!

Matins.

Com tots els matins, des de feia més de 20 anys, aquell homenet anava caminant cap a la feina. No tenia un treball atractiu ni especial. No podia fer-se el xulo amb ell. Era una feina de subsistència que li havia permès fer créixer la família, anar de vacances algun cop -no sempre- i pagar les coses que es paguen per fer anar el mon i enriquir uns porcs. Un pocs, vull dir. 

I també l'escrit.

Aquell home tenia la sensació de ser un privilegiat. Tot i tenir un horari de merda, un sou mileurista i haver-se de barallar, any si any també, per poder triar les vacances per coincidir amb la família, era un ser privilegiat: tenia feina en plena crisi. A cops li semblava que hom creia que li havien regalat aquella vida.

Cada matí sortia del portal de casa i se'n adonava que allò havia canviat. El trànsit s'havia reduït. El soroll d'un dia feiner a les 7 del matí no era el mateix. Era més trist, menys sorollós. 

També trobava a faltar al personal habitual d'aquelles hores, gent amb la que coincidia quasi sempre, amb diferents destins però units per l'horari d'entrada a la feina.

Però una cosa si havia canviat. Ara es creuava habitualment amb un ciclista que anava sempre per la vorera i contra la direcció del nostre home. A vegades semblava que l'única finalitat del senyor del pedal fos anar contra ell.

Quan arribaven a estar just quasi a la mateixa alçada, el ciclista s'aturava i esperava, plantat al vell mig, amb una cara i un posat barreja d'impaciència i mala gaita. S'esperava a que l'home s'apartés tot solet del seu camí, submís.

L'homenet no entenia perquè tenia que apartar-se. Qui es creia l'altre per obligar-li a aquella cortesia? Només era un ciclista que no anava per on tenia que anar; amb una edat semblant al homenet, però molt més espatllat.

Aquell divendres el caminat no va poder més i li va espetar a la orella "quinscollonsnano". El ciclista es va sorprendre i va girar el cos juntament amb el seu cap. Es va emprenyar però va baixar de la vorera...

Ho farà dilluns?

Evolucionar.

Som com som perquè hem evolucionat. Es cert que, a vegades, sembla que uns més ràpid que altres, però tampoc massa allunyats en el calendari evolutiu.

Això de l'evolució de les especies és fascinat. Saber que existeixen espècies d'animals que han tingut que adaptar-se al medi on viuen. Després de passar milers d'anys patín en silenci incomoditats de tota mena, han aconseguit fer-se un lloc i viure. Aquells peixos que van desenvolupar potes per caminar la terra...

Els que no, dons no sabem ni com eren.

En la especie humana això també val. Un mateix, sense anar més lluny. Soc una mica o bastant calb, segons com es miri. I per què? Dons perquè no em cal tenir cabell. No em serveix de rés! Visca, he evolucionat.

L'evolució esta present en el dia a dia. Donaré uns exemples reals per il·lustrar el que dic, i que demostren que encara estem bullint, coent-nos, en definitiva, evolucionat.

- Individu que passa amb el cotxe en contradirecció per un carrer peatonal del Prat, insultant els vianants que no s'aparten: li falta un bull d'evolució.

- Un altre puja a la vorera (a la rambla, al carrer marina...) i circula per ella per tal de saltar-se un semàfor. Com a mínim li falten 10 anys de cocció a foc lent.

- Aquell que compra dos banderes d'un país artificial als "xinos", amb l'única excusa de que hi ha una competició a nivell continent europeu d'un esport de masses.

- Els noiets, estudiants d'una carrera universitària, que xerren al mig de la vorera pujats en dues bicicletes, ocupant-la totalment, i que no s'aparten ni que vingui la seva avia.

- Aquells que justifiquen la violencia i que inciten a ella amb les seves declaracions i actituts, tant en l'esport com en la vida diària.  

- Encara pitjor, els que es creuen els d'abans.

- La senyora gran que, fent-se la despistada, intenta colar-se davant de tota una filera. Imagino que no té presa. Vol experimentar plaer.

- Aquell gamarús que va per la vorera amb la moto i donant gas.

Segur que en sabeu més de exemples. Tot són hores i hores de cocció, anys d'evolució que falten encara.

I d'educació.

La linea 10.

La empresa ho ha decidit. No hi ha marxa enrere. La linea 10 d'autobusos és deficitària. Té marcada la data de caducitat en el cor d'en Cinto Màtic, l'únic conductor i revisor del servei.

Inaugurada un dia abans de les eleccions municipals, pretenia oferir el seu servei a moltíssims ciutadans i ciutadanes. Es va fer una festa, amb activitats infantils, música, berenar i passejades gratuïtes per tothom. També hi va tenir lloc parlaments on, per acabar-los, es va fer una presentació oficial de la plantilla fent sortir els treballadors al escenari. Hi va haver molts aplaudiments entre la multitud de familiars presents.

Al principi la linea disposava de 8 autobusos, amb 15 conductors de plantilla, més 7 d'eventuals per cobrir les baixes dels anteriors. La seguretat era molt important, així que hi havien 4 revisors de plantilla, més 3 de suplents. La posada en marxa i manteniment mecànic dels vehicles estava cedit a una empresa externa.

Amb això estava coberta la plantilla.

Amb el temps i la crisi, mig any després, els números no quadraven i l'empresa va encarregar un estudi detallat de l'ús de la linea per franges horàries. No hi havia treballadors per portar a les poques empreses actives dels polígons industrials, ni estudiants que dur a les escoles, enredats en la campanya "Fem salut xat@s", que els obligava a caminar.

Els resultats de l'estudi van ser implacables i, fent cas d'ell, l'empresa va començar per no utilitzar més el personal suplent. Després, va rebaixar el sou al personal. Més tard, emparat per l'estudi d'una empresa molt solvent e imparcial, va començar a acomiadar el personal fixe. Dels 8 autobusos només en calia 1.

Així que, de tota la plantilla, sols va quedar un conductor. Aquest treballaria en les hores de màxima afluència de passatgers. A saber:

- Inici de la jornada a les 5:30 del matí fins les 6:15. A casa a esmorzar.

- Tornada a la feina a les 7:45 fins les 9:15. Un altre cop a casa.

- Però fins les 12, i tres quarts d'hora més tard, a casa a dinar de luxe.

- Continuem a la tarda, des de les 14:50 fins les 15:10. A fer cafè.

- Després de 16h fins les 16:55h. I fins demà.

Total jornada del treballador 4h. Jornada parcial. Tenia temps lliure per estudiar o treballar en un altre lloc.

En l'últim viatge del dia, a les 16:55, sols hi pujava un usuari. Era en Pep, l'únic vigilant del terreny d'una gran empresa desapareguda. Ell en feia broma de la seva feina, dons deia que treballava perquè no s'enduguessin les pedres més valuoses.

En Cinto, aquella hora, ja estava cansat i amb ganes de plegar. I emprenyat, perquè si no fos per l'últim usuari, ja podria anar abans a casa. Un dia no va poder més i va dir-li:

- Escolti, no ha rebut cap carta de la companyia?

- Perdoni? La companyia? Una carta?

- Si. Diuen que la linea es deficitària i que tancarà. Perquè vostè en fa un ús abusiu.

- Com? Abusiu?

- Abusiu, O compra això, l'autobús, o em de tancar.

L'usuari va posar una cara molt seriosa i no va obrir boca en tot el trajecte. Sense mirar al conductor. Inclús quan va baixar no va acomiadar-se.

L'endemà, l'usuari no va aparèixer. Tampoc el dia següent. Però al tercer dia si estava a la parada, acompanyat de més gent. Quan va pujar al vehicle, va dir-li a en Cinto: jo no puc pagar una linea, amb prou feina pago una hipoteca, però si que puc fer venir els meus amics i veïns per tal que m'acompanyin i omplin l'autobús. Vostre es una bona persona i no volem que es quedi sense feina.

Fa calor.

Com cada dia, la senyora amb el nom que comença per M i finalitza en A, i que no es diu Maria, repeteix dues o tres vegades el costum d'escombrar el seu balcó. Ho repassa tot, incloent-hi les fulles de les plantes, que agafades per la punta amb la mà esquerra, són escombrades per la granera de la mà dreta. No cal dir que tot el material recollit per l'escombra és sobrant i, per tant, va aire avall fins tocar el terra o el cap d'algun transeünt despistat.

El seu marit, amb un típic nom que comença per P i acaba en O, i que efectivament es diu Paco, té el costum masculí de ser un magnific despistat, d'aquells que ho amaguen tot i no troben mai rés.

Fa uns dies, no recorda quants, en Paco va amagar uns calerons dins d'una bossa bossa d'escombraries, dons va pensar que estarien millor allà que al banc. I la bossa la va ficar dins del test de la Maria Lluïsa (no és el nom de la dona, és d'una planta olorosa) que hi havia col·locada al balcó.

Feia calor i la dona és sentia amb ànims per escombrar el balcó per sisena vegada. Hi havia massa pols, masses formigues, masses testos. La crisi. Amb això que agafa la Maria Lluïsa i la llença balcó avall, desinteressadament.

PAF, planta al terra, inerta, com morta. Test desbudellat, trencat per la meitat, deixant veure obscenament el seu interior de terra i una bossa d'escombraries negra.

Continua fent calor i ja passen més de 10 dies des de que va caure el test al carrer. Un escombriaire s'en adona de la existència d'aquella brutícia i, tot mirant cap a dalt com si així pogués saber qui ho ha tirat allò, tira la cigarreta que està fumant al terra amb ràbia, i recull test, planta i bossa. Ho col·loca dins el seu carret i s'ho endú a cremar.

Els euros cremats, l'operari de neteja cremat, la dona amb el balcó net, l'home al limb...al menys aquells diners no han acabat de mala manera dins d'un banc.  

Tot normal, és estiu i fa calor. O la tinc jo?