Ensurts

 L'ensurt (1)

Anava caminant pel carrer, pas ferm i boca mig oberta, quan un objecte no identificat va aconseguir entrar-hi sense avisar.

Això li va passar a un conegut meu. Inútilment es va posar 2 dits a la boca i es va mentalitzar que havia aconseguit treure "allò" d'aspecte alat, que s'havia empassat.

Parlant de coneguts i coses que ens empassem:

Tots hem patit familiars, "amics" o desconeguts, que disposen d'un ampli ventall de bajanades dirigides a fer quedar a qui les pateix com un idiota, davant d'un públic que riu alleujat de no ser ells motiu de riota. I alguns riuen molt fort.

Jo ho he patit a l'escola, avergonyit davant de tothom, per part d'un que es creia graciós, una classe que reia imbecilment -en cap moment vaig sentir cap mostra de solidaritat. Potser per això em considero un orgullós antisocial- i un professor que, aficionat com era al càstig físic, també reia.
Però en aquestes, demano perdó per si he estat algun cop part bromista/idiota sense gràcia, doncs segur que se m'ha quedat algun trauma.

L'ensurt (2)

Fa pocs dies, sense voler, vaig provocar un ensurt a un antic conegut. Per la cua de l'ull, aquella que miraculosament tot ho veu, vaig detectar davant meu, costat dret, un moviment estrany, com si un cos gran d'home que comença a ser gran, es girés de cop donant-me l'esquena. Només la sana intenció de quedar lluny de la meva mirada i possible salutació podia ser el motiu d'aquell brusc moviment.

No ho entenc. Tan important soc que una antiga amistat vulgui fer-se invisible als meus cansats ulls? Quines barbaritats deu haver dit o pensat per tal de no voler ni veurem? Noi, tranquil, qui vol estar amb mi hi està. Qui no, un problema menys per tots.

Au, que et moqui la iaia.