Tinc un amic dels bons.
No em deixa mai; m'aconsella, parla i m'acompanya sense jutjar-me ni deixar-me sol. Procura per mi encara que tinguem dubtes amb les coses que faig.
A vegades, sembla parlar molt i donar massa voltes a les coses, però amb meditació es calma.
En els bons temps, està tan feliç com jo; en els moments menys bons, pateix i busca solucions per animar-me a seguir.
A vegades li faig cas i m'equivoco, molt o poc, però li soc fidel.
A vegades li faig cas i l'encerto, cosa que ens prenem com normal, sense donar importància:
En fer-ho ens equivoquem, perquè com que no ens valorem, donem ales als nostres dubtes i als que, no sent enemics declarats, s'aparten de nosaltres, potser per enveja, animadversió o potser altres coses que no entenem.
Perquè qui ens coneix sap que no volem competir amb ningú; també volem que guanyeu.
Car nosaltres, l'amic i jo, som la mateixa persona. Ell és la meva consciència. L'única que vol que avanci.
L'única que està amb mi sempre i no em deixa en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.