Poca feina i poca llum

Tots hem conegut gent que la vida els somriu: són atractius, simpàtics, intel·ligents. Són allò que voldríem ser de grans. Però, ho són ells, no nosaltres.

Tot els va de cara i saben què fer en els moments en què tothom dubta. Tenen un atractiu que els fa especials, els busquem perquè són resolutius, són un exemple del que voldríem ser. Aconsegueixen tota l'atenció i èxit amb una facilitat insultant.

A vegades no tenen bones intencions i malgrat moure una munió de persones darrere les seves idees, no sempre són per un bé comú. Exemple en tenim en les guerres on ens deixem anar per l'odi que deixem que ens injectin.

A cops confiem en qui sols busca aparentar ell, fent que et rebaixis i perdis l'autoestima tan valuosa (per a tu, és clar).

També hi ha qui lluita i aconsegueix el que desitja, sense fer mal ni buscar reconeixements. Gent bona i equilibrada.

També hi ha qui directament fa pena. Ni se'l reconeix ni, vagi per Déu, ni s'esforça perquè per a què. És un zero a l'esquerra en una societat materialista. Ja pot anar fent que sempre restarà a l'ombra.

El seu treball, les seves opinions, la seva forma de ser, el fet de voler acontentar a tothom, intentar ser millor cada dia, dir “ep! Aquí estic jo” des de ben petit i recollir silenci i el no-res.

Si hi ha una reencarnació i venim a aprendre, en una altra vida aquest tipus devia ser una egòlatra que menyspreava i ignorava a tothom. El personatge odiós, dolent, gras i calb, d'una pel·lícula de romans de sèrie B que quan el maten tot el cine se'n alegra.

Doncs apa. A meditar, tot esperant la il·luminació. Bona nit.

Rammstein a Barcelona

No m'agraden les massificacions. Els seients del transport públic, dels teatres, cinemes o estadis, estan massa junts, com si de totes totes haguéssim de tocar la gent que ens envolta. Inclús a les places de darrere els cotxes, ens menteixen dient que en caben 3, quan són petites per més de 2 persones. Cal dignificar la persona del mig i no fer creure als passatgers que són grassos.

Malgrat això, vaig fer un esforç en la meva antisociabilitat i el passat 11 de juny vaig fer cap a l'estadi Lluís Companys de Barcelona per gaudir del concert dels Rammstein. Una mica com el "Rey León de Madrit", però en metall industrial alemany. Volia aquest concert com cloenda de la meva etapa d'espectador, que vaig començar l'any 81 amb Ted Nugent. El seguirien, concerts de Maiden, Antrax, Saxon, Jethto Tull, Camel, Dharma, Iceberg, Barón Rojo, Obus, Los Rápidos, el gran Quimi Portet, diferents concerts al Palau i les audicions a l'escola de música de El Prat on estudiaven els meus fills. Me'n deixo, segur, i altres que hagués volgut i no hi vaig anar.

Dimarts, 11 de juny de 2024, 17 hores (imagina que estàs en directe) 

M'agrada la pluja. Surto de casa amb la meva escúter i plou. Ho ha estat fent tot el dia i no sembla que hagi de parar. Agafo un impermeable vermell i enfilo al concert. Soc un antisocial, així que vaig amb la moto i aparcaré a uns 10 minuts caminant.  

Deixada la moto, camino direcció a l'estadi, ja tot xop (calçotets inclosos). Em creuo pel camí amb una parella que, com jo, camina de pressa: un noi vestit de l'organització i un tipus de groc que s'assembla en Christian Lorenz. Anem tots xops, ells, jo i la gent que ens envolta. No miro enrere. 

Espero a l'entrada 6 que arribin els meus acompanyants de concert. Venen tard. La pluja cau i no hi ha on aixoplugar-se. Estic 1 hora més sota la pluja intensa. Em pesen els pantalons. Ja no tinc cap part del cos seca. Un cop dins l'estadi, les nostres localitats estan al descobert. Plou i molt. M'assec al meu lloc i escolto 2 pianistes que toquen temes del grup amb passió. Em diuen que em posi sota la graderia, però no cal, estic xop.

Plou. I plou més. L'estadi es va omplint lentament. Com en tots aquests esdeveniments, abans de començar ja hi ha personal passat de voltes. Hi ha molts “guiris”, especialment alemanys. Són més alts i amples. Trec de la bossa un impermeable dels xinesos per posar-me a sobre de l'altre. En 5 minuts està tan amarat que l'arrugo com una Vileda i el llenço.

Cau aigua per sobre de les seves necessitats. Podria pixar-me a sobre i ningú en faria compte.

21 hores, comença l'espectacle. Un dels millors que he vist mai, sinó el millor. Impressiona. Al meu costat tinc una noia xilena que no para de cridar, saltar i fer-se selfies fent ganyotes. Segur que en més d'una surto jo. 

Tema paraigües: ja molesten pel carrer, sols falta que la gent en faci servir als concerts. Aquesta “civilització” no té remei.

Sols queda 1 cançó i apareix un jove estranger completament drogat, buscant la seva localitat. M'ensenya l'entrada: va al costat meu. S'asseu. Està aquí com podria estar tirat al mig de la vorera. Porta un paraigües trencat amb el qual, en acabar el concert, vol aixoplugar-me. L'espectacle és magnífic, però sols veure concerts recents de Rammstein en altres parts del món per comprovar que la meva estimada pluja el va deslluir.

Al la sortida, espero 30 minuts sota la pluja per comprar-me una samarreta del grup, perquè necessito posar-me alguna cosa seca. 

Torno a casa amarat, xop, però feliç d'haver vist Rammstein in the rain. La Guàrdia Urbana em pregunta cap a on vaig. Aturen el trànsit, em deixen passar, i ens desitgem bona nit.

En Till té un any menys que jo i ha publicat a les xarxes una nota que sembla un comiat dels escenaris. Estic convençut que la remullada a Barcelona el va decidir a fer el pas.

Du hast!

Qualsevol dia serà l'últim

Avis: hi ha uns quants insults repetitius en aquest escrit. Prego que si algun menor de 99 anys es sent afectat, disculpi la meva poca elegància a l'hora d'exposar arguments sense base científica ni criteris. 

Les coincidències no sempre són desitjables. Aquell plujós dia d'estiu un patinet elèctric amb 2 ocupants, que anava 60 km/hora, va topar amb un home grassonet, calb, de més de seixanta anys, que sortia de casa seva per anar a passejar sense rumb, però amb pas ferm.

Plovia, i què? No hi ha millor sensació per mi, que la pluja mulli el meu cap i les gotes baixin per la meva cara.

Morir atropellat al mig del carrer per un patinet elèctric a 60 km, hora per la vorera, és una de les conseqüències de la modernitat. Ho té tot, des d'avenços tecnològics a estupidesa humana: un per sortir de casa refiat i altres per conduir un aparell massa avançat al seu poc enteniment i respecte pels altres.

Diuen que en morir, passa una pel·lícula de la teva vida (sinó fos ja prou trista per a recordar-la) i no tens temps de renegar al cabró que condueix el patinet i el seu acompanyant, també digne cabró, que pujat allà arrepapat al conductor, formen una forma d'amor per necessitats, en aquest cas de desplaçament, patètic. Fugen sense voler mirar enrere. Clar, no poden aturar-se perquè els menga la presa.

Imagino, si em poso dins la pell del difunt, doncs ens hi assemblem gaire, que en aquell instant deus adonar-te que tot és un escenari. Tu com protagonista, estàs estirar a terra, sagnant, i estaràs a ulls d'altres fent el paper d'idiota que no mira al sortir del carrer, o el simple paper d'home de més de 60, grassonet, calb, al final de la seva vida i que sols pot ser idiota.

Perquè, no ens enganyem, aquí hem vingut a fer que ens prenguin per imbècils. És el paper que volen que faci cadascú, això sí, sense pressions, amb la mesura de les seves possibilitats. Així, jo serè imbecil sense remei, i tu potser no se't notarà tant, però no et facis il·lusions, estàs al sac.

I com crec que acaba això?

Per una part descarto la reencarnació, per què si ens anem reencarnant i no demostrem sortir del pou de la idiotesa; de què collons ens serveix reencarnar sinó millorem com espècie? Per fer un dia de conductors de patinet i un altre d'atropellat, i així fins a l'eternitat?

Penso més aviat que som energia, que ens diluirem en un riu d'energia, que anirà transformant-se en diferents éssers. Per a què? Doncs no ho sé, són divagacions meves, però em fa creure que no desapareixeré per sempre.

Perquè no ens enganyem. Com jo, cap.

I tu que rius, imbècil?

Ensurts

 L'ensurt (1)

Anava caminant pel carrer, pas ferm i boca mig oberta, quan un objecte no identificat va aconseguir entrar-hi sense avisar.

Això li va passar a un conegut meu. Inútilment es va posar 2 dits a la boca i es va mentalitzar que havia aconseguit treure "allò" d'aspecte alat, que s'havia empassat.

Parlant de coneguts i coses que ens empassem:

Tots hem patit familiars, "amics" o desconeguts, que disposen d'un ampli ventall de bajanades dirigides a fer quedar a qui les pateix com un idiota, davant d'un públic que riu alleujat de no ser ells motiu de riota. I alguns riuen molt fort.

Jo ho he patit a l'escola, avergonyit davant de tothom, per part d'un que es creia graciós, una classe que reia imbecilment -en cap moment vaig sentir cap mostra de solidaritat. Potser per això em considero un orgullós antisocial- i un professor que, aficionat com era al càstig físic, també reia.
Però en aquestes, demano perdó per si he estat algun cop part bromista/idiota sense gràcia, doncs segur que se m'ha quedat algun trauma.

L'ensurt (2)

Fa pocs dies, sense voler, vaig provocar un ensurt a un antic conegut. Per la cua de l'ull, aquella que miraculosament tot ho veu, vaig detectar davant meu, costat dret, un moviment estrany, com si un cos gran d'home que comença a ser gran, es girés de cop donant-me l'esquena. Només la sana intenció de quedar lluny de la meva mirada i possible salutació podia ser el motiu d'aquell brusc moviment.

No ho entenc. Tan important soc que una antiga amistat vulgui fer-se invisible als meus cansats ulls? Quines barbaritats deu haver dit o pensat per tal de no voler ni veurem? Noi, tranquil, qui vol estar amb mi hi està. Qui no, un problema menys per tots.

Au, que et moqui la iaia.

Pallús qui no ho llegeixi

Tinc un amic dels bons. 

No em deixa mai; m'aconsella, parla i m'acompanya sense jutjar-me ni deixar-me sol. Procura per mi encara que tinguem dubtes amb les coses que faig.

A vegades, sembla parlar molt i donar massa voltes a les coses, però amb meditació es calma.

En els bons temps, està tan feliç com jo; en els moments menys bons, pateix i busca solucions per animar-me a seguir.

A vegades li faig cas i m'equivoco, molt o poc, però li soc fidel.

A vegades li faig cas i l'encerto, cosa que ens prenem com normal, sense donar importància:

En fer-ho ens equivoquem, perquè com que no ens valorem, donem ales als nostres dubtes i als que, no sent enemics declarats, s'aparten de nosaltres, potser per enveja, animadversió o potser altres coses que no entenem.

Perquè qui ens coneix sap que no volem competir amb ningú; també volem que guanyeu.

Car nosaltres, l'amic i jo, som la mateixa persona. Ell és la meva consciència. L'única que vol que avanci.

L'única que està amb mi sempre i no em deixa en l'oblit.

Les hemos "destrozao" el sistema sanitario (i més)

I aquí no passa rés.

Finals dels 80. A l'empresa on estava treballant, els dilluns a l'autobús de la feina sols parlaven de futbol els del Madrid (real), amb la prepotència justa per fer callar els culers. “Hemo ganao, somo lo mejore”. I callàvem esperant arribar aviat al destí deixant enrere la xerrameca triomfalista.

A la fàbrica on treballava, els catalanoparlants érem assenyalats com estranys, com si pel fet de ser-ho tinguéssim algun defecte congènit o tara ja incorporada en néixer. Alguns dels companys castellanoparlants feia més de 20 anys que estaven a Catalunya i no havien fet cap intent per integrar-se. Altres sí, però com en tot en aquesta vida, es fan notar els menys mereixedors d'atenció.

Així que jo estava dins del bàndol contrari: del Barça, català i el pitjor de tot, independentista.

Però el Barça va començar a guanyar títols i, ves per on, van començar a sortir culers per tot arreu. Inclús algun que semblava madridista.

Recordo estar veient amb el pare en Chelsea – Barça, en un bar i quan va marcar Iniesta tot el poble semblava culer, de la bogeria col·lectiva que hi havia al bar, als carrers, del Part de Llobregat (!), si, ho heu llegit bé, El Prat de Llobregat.

Com en el futbol, quan va començar el “procés” independentista (per mi el Gran Engany) de sobte hi havia independentistes per tot arreu (reconec que això va ser una gran alegria perquè creia que estava sol en això junt amb 4 gats mal comptats).

Però allò va passar, com imagino que estava previst, i els uns i els altres anem perdent drets dintre d'una societat que vota sense sentit, sense llegir els programes dels partits, votant per colors o per banderes, per posturers dels dirigents i sense arribar a saber qui hi ha darrere.

Què podem esperar d'una societat que va fer guanyar en vots a un partit que sols veure la primera falca publicitària (el cap de llista despullat. Potser el vot era per a que retirés les mans) feia pena; societat que vota gent que hauria d'estar jutjada, i que valida amb els seus vots un sistema que no va a favor de la majoria de la gent (voti o no).

Es va per la vida com en el futbol, pilota a l'aire i coça al contrari i “sigan sigan”. 

Penso en mi com un català més que no es creu més que ningú, que li agrada viatjar i conèixer, que allà on va vol saber i aprendre, però que no pot parlar el seu idioma matern a Catalunya sense trobar-me amb gent que m'odia pel fet de ser català. 

Que no busco brega! Deixeu de veure tanta televisió!

També m'han dit a Espanya “no pareces catalán” com un mèrit. En fi.

Un català que enreden amb una Diada, o una lliga espanyola, un Sant Jordi (ja sense senyeres) i que lluny de veure una normalitat, sento cada cop més anormalitat i odi (si, és odi), perquè de cop la majoria independentista s'ha fos i ara treuen el cap els intolerants que s'indignen perquè no som monolingües.

Comerços que no t'atenen en català, personal que es molesta si ho fas (alguns joves nascuts aquí) empreses catalanes que no etiqueten en català per no perdre clientela. Ciudadanos que tenen la santa barra de dir que els perseguim.

Que no busco brega! Deixeu de veure tanta televisió!

I nosaltres? Jo sols vull viure en pau i normalitat, però tinc clar que cap “autoritat”, ni d'aquí ni d'allà, voldrà fer res més que fer-me callar, allargar la mà i dir que sí als amos bons, mentre jo renuncio a la meva parla i ells imposen la seva (si, la imposen).