Ziga-zagues

Recordo aquell acudit on un conductor creu que tothom va contra direcció per l'autopista, quan qui va al revés, és ell.

Així em sento jo últimament quan vaig pels carrers de Barcelona. No passa el dia -o quart de dia- on em trobo situacions per mi anòmales, però que potser soc jo l'equivocat.

Qualsevol dia puja a la meva moto un motorista, perquè n'hi ha que s'apropen tant, que entren el meu espai vital i sols els falta dir bon dia i asseure's al manillar; una cosa així: el seu cul a la seva moto i les seves mans a la meva, anant fent ziga-zagues entre el nombrós públic motoritzat.

Una altra cosa que no entenc, i potser ho entès malament, que els autobusos, taxis i altres mètodes de transport, vagin passant sense control d'un lloc a un altre. No tenen ja un carril exclusiu?

L'altre que no entenc -sí, potser una mica curtet- que quan hi ha la presència d'una ambulància a la gent conductora li costi apartar-se. Qui ha d'anar allà dins perquè s'apartin? Un futbolista?

Fins i tot he vist cotxes avançar ambulàncies!

Tampoc entenc la meva precaució de no passar de velocitat, de no saltar-me un semàfor... aquell neguit de la multa que m'hauran fotut sense haver-me donat compte quan un "Fitipaldi" passa a 320 fent una sensació amarga de superioritat: no sols no l'enxampen com a tu, també si el pillen pot pagar l'astronòmica multa.

Fotet.

Però, està bé. Perquè, malgrat tot, millor això que l'atapeït i desesperant transport públic.

Sort del vi

I tant que podia haver-se equivocat. Tantes vegades ho havia fet, que no en vindria d'un altre. Però estava convençut que la manifestació era aquell dia i aquella hora. La sorpresa era veure que anava sol pel carrer, amb una estelada i una pancarta -feta a mà- reivindicativa. Com en aquella pel·lícula de ciència-ficció on pelaven a tota la Humanitat, ell anava ben solet pel mig del carrer. Sols faltaven herbes, arbres nascuts per tot arreu i ramats d'animals salvatges campant sense por.

Però, on era la gent? Al bar? Potser era això un somni derivat de tanta meditació transcendental?

Però -sempre n'hi ha d'haver un- es considerava una persona conseqüent així que, agafant tot el protagonisme, es va col·locar encapçalant la manifestació d'un, ell mateix, anant de plaça Urquinaona cap a plaça Sant Jaume, baixant pel ben mig de les obres de Via Laietana.
Fluixet, perquè era vergonyós, va anar repetint el contingut de la pancarta, rebent algun improperi, especialment, dels treballadors de les obres.

En arribar a plaça Sant Jaume, va haver d'esperar que la nombrosa manifestació precedent acabés el discurs. Un discurs que li va semblar buit de contingut, estèril d'arguments, simple, pobrament exposat.
Va ser llavors quan, al llegir les pancartes que portaven els manifestants, es va adonar que era "la seva" manifestació.

Va recollir la vergonya i la pancarta, enfilant cap a casa per posar en marxa el trist i realista pla B: Sofà, manta, botelleta de vi i no tornar a votar venedors de fum.