Dies de fase 1 (i vermut)

Ja feia un temps que la inspiració estava sota capes de grassa i complaença. Allò començava a fer figa. L'editor, un poca-solta fumador i bevedor, estava histèric amenaçant de rescindir el contracte per les dues novel·les d'èxit mundial pactades a l'any que, aquest cop si, anaven camí de no veure la llum ni dels fanals.

Els amics, colla de cabrons, no deixaven de donar la tabarra amb:

"quan publicaràs alguna cosa bona per fi?"; "si no escrius no cobres, oi?"; Que estrany, quina manera de guanyar-se la vida, eh?"; Et podries dedicar a qualsevol cosa de profit com (poseu el que vulgueu) en lloc de perdre el temps tancat a casa fent veure que ets escriptor".

Per sort eren bons amics i es guardaven d'expressar insult o renec final. Allò que més amoïna que et facin "nyinyinyi" pel darrere.

Va tenir un flaix (què voleu sinó dona per tenir-ne més) i va recordar els inicis. Havia començat a escriure i els amics deien que ho feia bé i ell s'ho creia feliç doncs podia expressar idees de forma divertida i l'ajudava a superar la Barrera (si, amb majúscules) de tímid patològic. Escrivint feia alguna bona i se sentia bé.

Però ara no li calia autoajuda, havia de treballar, i estava enrevessat. Ho tenia tot al cap però era incapaç d'escriure una sola paraula.

Quan ja no sabia més que fer, va tenir una pensada: començar la segona part del primer llibre escrit per ell feia quaranta anys.

Magnífic

Ràpidament es va posar en marxa. No li va caldre llegir-lo un altre cop doncs el coneixia prou bé, tant les parts que li agradaven com les que no. 

Tot rutllava. Les paraules, les idees, fluïen amb força; trucaven al telèfon i no hi era; tot per la imaginació els lectors, els editors i les factures. Bé, les factures primer; el romanticisme a prendre pel cul.

Els personatges anaven prenent la forma que la primera part no els va donar i tot es desenvolupava amb normalitat. Semblava que per fi era capaç d'escriure alguna cosa.

Ara vosaltres:

A.- No has escrit encara la primera part de res. nyinyi.

B.- No he fet mai llibres, si relats llargs, i penso refer-ne algun que mereix ser restaurat.

Nota: aquesta enquesta està trucada.

El nostre Matrix particular (però el de la primera entrega)

D'ençà que va començar l'estat d'alarma la meva vida ha anat de la feina a casa i de casa a la feina. Jornades de 12 hores amb més cansament psíquic que físic. Jornades estranyes on no sabies si l'endemà treballaries o no. Mirant la febre sense tenir-ne. Acomiadant avis amb qui t'unia una coneixença i amistat. Les primeres setmanes amb desconeixement, sense proteccions o amb proteccions casolanes; amb administracions dient que el personal de les residències no érem personal sanitari; amb impotència.

Potser per la meva habitual inconsciència, no m'importa contagiar-me. La meva feina te això, donar i no esperar a rebre. Si això fos una guerra, com semblava que volien, no estaria a casa esperant que passés, estaria al front curant, ajudant. No vull guerres, evidentment! Però dintre de les meves moltes deficiències hi ha una part de compromís que sols he pogut desenvolupar, modestament, sent infermer.

Però no sóc en Pep sense por, No sóc insensible. Ho sóc fins al punt que potser algú pugui pensar que sóc dèbil. Mira, no em coneixes; una merda.

I surto de treballar i trobo un univers paral·lel, de gent que fa espot, que s'apinya, que semblen desorientats, que per fi han deixat d'aplaudir i que en una gran majoria, demostren que aplaudien per tenir alguna activitat a la tarda. Ni sabien què aplaudien.

És trist veure com hi ha gent capaç d'empassar-se un gripau sense dubtar, fent cas a qui crida més, a qui aixeca banderes pel benestar d'uns pocs i treu el de tots. Això ja no es culpa dels mitjans de comunicació. Això ja és més profund. Això ja és ser part del sistema automatitzat.

Crec que visc en el món de l'engany global, d'una forma tan meravellosa que la millor defensa són els mateixos enganyats. I jo en formo part encara que no ho vulgui. Potser el fet de ser capaç de deixar-hi la pell per salvar els altres en sigui una mostra. I més quan hi ha a qui no l'importa cap existència.

No estem tan allunyats dels esclaus de totes les èpoques. Esclaus que no es revelen en cap moment de la història, que no guanyen mai.

Si volen ens maten com mosques.