Vostè perdoni però jo no sóc popular

Una de les coses que més m'incomoda, quasi emprenya, és quan sóc en un lloc on no cal que hi sigui; on no sé on fotrem, junt amb un sentiment urgent de tele transportar-me ben lluny a terres menys hostils. És quan estic allà, on sembla que no cal que hi sigui, quan sento com si la meva moral marxés d'excursió al Pedraforca sense mapes, brúixola, carmanyola i calçada amb vambes.

Què no fot ràbia quan els detectors de presència NO et detecten? Quins nassos!

Fa un parell de dies que vaig entrar en una tenda de les moltes que estan en un poble prop del meu, un que comença per "Cast" i acaba en "defels". No voldria ara ser injust amb totes les tendes d'aquest poble, així que, estimat comercial o propietari d'una tenda de Castelldefels, si la teva tenda no comença per "C" i acaba en "O", estàs lliure del que explicaré.

Hahahaha, algú de Castelldefels llegirà això algun cop? Hahaha, no se'm pot negar optimisme i bon humor, hahaha. I més si és de Motos C___ó.

Quan vaig a comprar, acostumo a ser franc i confiat -error, per desgràcia, error, el meu gran puto problema- amb el defecte que espero tenir un interlocutor al davant amb la mateixa tara.

Vaig apropar-me a aquella tenda perquè recordava haver estat atès molt correctament. Però fa dos dies em vaig sentir vist i automàticament ignorat. Potser són tan bons que amb una mirada descarten els clients. Total, vaig anar mirant per aquí i per allà, vaig veure gent treballant, altres que ho semblava, però sense ganes de fer ni el més mínim contacte, ni tan sols visual. Defugien la meva mirada d'informació i contacte, abaixant el cap als papers del damunt de la taula. Com el típic estereotip de funcionari del passat.

Decebut, vaig marxar. En sortitr el Google Maps em va demanar la meva opinió de la visita. Vaig preferir no resprondre doncs podria fer una entradeta al quinapocafeina que el tinc ben descuidat.

Siau!

Això, happy flowers

Això és el que tenim. He deixat enrere el camí de la platja que aportava oxigen al cervell; òrgan que, segons indicis, tinc instal·lat dins del cap desproporcionat en comparació amb el cos.

Ara em bellugo amb metro. Oxigen no, però dona de si.

Dimecres, les 6:30 del matí. Poca gent a l'andana, l'habitual. Aquesta hora pots seure i tenir algunes cares de referència. El meu trajecte finalitza a l'última parada de la línia, on el tren gira cua i desfà el camí. És lògic doncs que els viatgers que ja estàvem viatjant 10 estacions enrere baixéssim tots allà. Tots? Doncs no, que la vida sols és una i s'ha de viure.

Baixó del tren i me n'adono que no ha baixat un dels habituals. Està encongit, amb els cascos posats. Dintre meu surt el burleta i pensa en la seva cara al despertar-se anant de tornada. Miro enrere per última vegada. El tren tanca portes i marxa amb un passatger més.

Penseu el que vulgueu però potser era millor així. I si anava a retrobar-se amb un antic amor? I si així evitava un accident, o feia decidir al seu cap, per fi, en acomiadar-lo, deslliurant-se les dues parts d'una relació tòxica, iniciant així noves esperances i objectius?

L'endemà, me'l trobo a l'estació amb el mateix posat encongit. Per aquella casualitat acaben asseguts al mateix banc. Ell amb els ulls tancats com sempre, arronsat com si fes fred. Quedem sols al vagó a mesura que el tren avança.

Arribem al final del trajecte i avui si baixa a l'andana. Noi, avui no hi ha lloc per aventures.