Carta d'un esclau

Ui, quina sorpresa aquest títol. La meva carta, que no està escrita a quatre mans doncs m'agrada cagar-la sense ajuda, va així:

"Estimats (com antisocial que soc, no dic amics. No podré fer mai un estudi detallat del tema però sospito que algun avantpassat meu vivia al bosc i penjat dels arbres); estimats:

Quan intento recordar, me'n adono que les coses han canviat molt. Els carrers de terra de la meva infància són ara asfaltats i ja no hi han inundacions.

Innocent de mi, molt jovenet em vaig empassar el tema dels reis d'orient i d'un Déu meravellós que vigilava des de molt alt per tots nosaltres. Tret d'alguns. 

Amb la modernitat actual, s'ha fet un pas enllà i ara també mengem "jojojos" i troncs amb barretina (i continua un Déu per allà). Amb l'excusa de la il·lusió dels infants i un gran estoc de regals per vendre als prestatges. Tot sigui crear un mon imaginari per si algun llest gosés ser realista i comencés a mirar de reüll.

Passa el temps i amb sort vas descobrint la realitat (amb sort doncs sempre hi ha a qui ja li va bé). Estudies i et formes o ets un penco. Et neix per dins una inquietud o guardes una pau intel·lectual sospitosa: aquella que es dolenta per a tu i bona pels que viuen de la teva ignorància i deixadesa.

Sigui com sigui, et presenten un model de vida que et juren i perjuren és el teu: "Noi, les coses són com són i no pots fer rés per evitar-ho. I circula, que entorpeixes el pas".

Merda.

Aquesta societat del engany i l'estraperlo, de cortines de fum i d'ignorància, mesura l'èxit de les persones segons el que tenen. I ens fan creure que treballant aconseguirem reconeixement i un sou digne. Un sou que, sigui quin sigui, no dona per pagar tot el que volen que paguis. 

Qui no té feina es acusat de gandul; poc format. Qui en té, persona amb molta sort. I que no jugui perquè s'acosta perillosament a la banda dels qui no en tenen.

Així, es tracta de treballar com única solució, i fer-ho com sinó tinguessis vida, família, anima. Treballar al servei dels que pensen que l'única feina important és la seva. Com el soldat enviat al front que el pelen sense saber perquè mentre el seu General, que aquest si passarà a la Història, passa revista a les tropes.

Aire, aire! Me'n vaig a passejar una estona per la platja".