Al quinapocafeina vas!

Ha estat un estiu intens d'entrevistes de feina. De manera que he hagut d'aturar el ritme -espero no haver-me equivocat un altre cop. Però, sabeu? ja n'estic fins els collons d'anar per la vida pensant si m'equivoco o no. Endavant i ja està- doncs semblava una baldufa.

Si bé quan vaig començar amb el "quinapocafeina" no hi havia manera de treballar, ni de fer una simple entrevista, ara la cosa ha canviat. Fins i tot he anat a fer-ne sense tenir ganes. Però -sempre n'hi ha un de però- com que soc fidel a la meva idea "si em truquen hi vaig" passa el que passa.

Com diem per wassap: jajajajajajaj

Em citen per una entrevista a les quatre de la tarda en un poble del Baix Llobregat que comença per Sant i acaba per Feliu. El lloc de la entrevista és una casa cantonera, de bonica façana, amb aspecte antic i ben situada a la carretera nacional.  

Cosa inhabitual en mi, entro 5 minuts tard. La recepcionista em fa esperar deixant-me donant voltes per la recepció. Vesteixo amb camisa i pantaló negres.

Després d'uns 5 minuts, una persona que ja tenia jo "calada" -soc un tafaner- s'acosta a la recepcionista i li pregunta quelcom. Escolto que aquesta li respon "aquel que va de negro". Em fa gràcia perquè ella, la entrevistadora, també va tota de negre. Sense presentar-se, em fa passar dins un despatx. Està molt constipada i s'ha de mocar, es clar. .

Minut 1: em diu que ben bé no sap que vol ni qui vol. Que no ho te clar i que, quan ho tingui, ja em dirà algú. Es moca. Demana perdò (per mocar-se).

Minut 2: Es moca (ja sense perdó).

Minut 3: Es moca i surto amb la sensació de pressa de pèl (que no tinc).

No devia fer el pes. No em crec que siguin tan idiotes. No em vull imaginar que pensin que ho soc tant. Però vaig pensar: aquesta es digne del quinapocafeina.

Vigileu amb el fred.

Salut!

Passar el mort

Quan un de jove es sentia revolucionari, sense saber ben bé perquè, sempre pensava que la gent més gran havia fallat enormement i no havia intentat fer res per canviar la dinàmica destructiva d'aquesta societat. Ara, jo soc el gran i m'avergonyeixo de passar als meus descendents aquesta decadència; aquest món injust i violent que miris per on el miris fa pena.

D'un en un semblem intel·ligents. En massa, som idiotes.

Passem el dia a dia despistats, més amoïnats pels "grans" programes de la tele o per una pilota que per exigir justícia (les seccions d'esports dels informatius son exageradament llargues i vomitives. De fet, els informatius són tot menys informació).

Les masses sempre esperant entreteniment. A que algun heroi vingui a resoldre els nostres problemes perquè nosaltres estem massa cansats o ocupats i no ens volem perdre el quart partit del segle d'aquest any (que fan per la tele, pagant).

Una primera mesura que faria seria tirar murs. Encara no he escoltat cap partit polític que digui obertament que s'ha de permetre el pas de totes les persones lliurement. Clar, això és impopular i restaria vots. Per què no poden passar fronteres els immigrants que busquen viure? Qui de nosaltres no ho faria? Ui, no, allà no em deixen passar perquè ells son més guapos i llestos. Culpable. Em quedo aquí i em moro ara mateix.

De què els protegeixen? De nosaltres? De la nostra passivitat com éssers humans? Per mirar a un altre costat quan humilien algú? De la nostra impotència per canviar les injustícies? Per la nostra acceptació de polítiques inhumanes dels fills de puta que ens governen?

Ui, he dit una paraulota però, perdoneu, han donat mostres suficients que els importa una merda la nostra existència. I el cas és que els va bé: augmenta la xenofòbia i el recolzament electoral a les seves malifetes amb arguments com que cal combatre immigrants. 

Votants, sou idiotes o què? Immigrants ho som tots!