Potser
sorprengui algú, o potser algú somrigui tot estirant els braços
amunt dient en veu alta: "qui tros de burro!", tot gaudint
del plaer de tenir raó.
Perquè,
entre nosaltres, de jove, de ben jove, jo tenia el cap buit. No hi
passava rés per allà dalt (amb el temps ni pèl). Hi tenia alguna
llum, difuminada tot s'ha de dir, perquè no sabia per on anar.
Interiorment, una veu de protesta em deia que s'havia de canviar el
món doncs alguna cosa no funcionava en ell. Però aquest buit del
cervell, aquesta sensació de no saber què fer per arreglar-ho,
aquesta facilitat per queixar-se que saber què fer, sols em duia a
criticar els adults per permetre a qui els manava -a ells clar,
a mi no- de fer d'aquest món una fastigosa gàbia.
Però
què era millor? Què canviar o com? Ni idea. Cap buit. Uns
amics van fer un intent de fer-me entrar en política però va ser
inútil. No entenia rés. No aportava rés. No era el meu joc. Me'n
re-fotia si Estats Units amenaçaven Cuba amb míssils o al revés.
Amb
el temps, vaig trobar una feina ben pagada. Viatges, el Barça,
cotxe, casa...canviar el què? Tot més fàcil. No es tractava de
pensar. Es tractava de menjar de la menjadora.
Per
sort, els meus viatges -sobretot els de motxilla- em van fer veure
altres realitats, i em van fer pensar -increïble- que al món hi viu
més gent, cadascú amb la seva misèria, i que encara tenim sort de
viure aquí tot i la merda que estem ajudant a perpetuar.
Ara,
que ja no tinc un sou digne, ni feina estable, ni viatges, continuo
amb el cap buit (potser a l'escola si que vaig aprendre alguna cosa i
no matemàtiques precisament).
Però
el meu cervell patina i em diu a crits que, posats a fer, no em cal
una feina ni diners. No m'importa el futbol, ni els cotxes, ni la
política de fer-nos mirar el melic. No soc capaç de veure una
pel·lícula i sentir interès. No m'ho crec.
Amb
aquesta realitat no en tinc prou. Ja n'estic cansat i fastiguejat.
On he posat la motxilla!